dijous, 2 d’agost de 2007

Soliloqui,






Això des de feia molt temps era el que venia fent – als ulls dels altres - , tots els matins abans de les 8,00, davant la imatge del crucificat, que l’autor Juventeny havia promès lliurar a l’església de Sant Martí de Cerdanyola , si se’n sortia dels perills de guerra.




Havia gaudit durant un curts dies de l’estiu d’un efecte de llum, que propiciat per un acte vandàlic sobre els finestrals de l’edifici, provocava que abans de les 8,00, els raigs del sol il•luminessin la figura de baix a dalt, i d’esquerra a dreta, segons la perspectiva dels que la miraven, fent ressaltar per un segons, els claus dels peus, la ferida del costat, el rostre sofrint però esperançat, els claus de les mans, com si la llum tingues també consciència del sacrifici del crucificat i volgués recordar-nos-ho amb aquells efectes òptics.




Des de la distància que li donava l’amplada de l’edifici, sota l’altar de Sant Antoni de Padua, acompanyat ara per la imatge de Nostra Senyora del Rocio, una més de les advocacions que l’emigració escampava per arreu.




En algun cas, havia sentit la queixa d’algun fidel local, perquè els forans portaven la imatge de la seva Mare de Déu , com si en fer-ho hi hagués algun menysteniment per la imatge de les Mares de Déu més locals; sempre contestava el mateix , aquí o a mil quilometres de distància de ben segur que tothom s’estimarà a la seva mare, potser fins i tot amb més força, oi ?; això està clar que no suposa cap menysteniment per les mares dels altres, no us ho sembla ?.




Deia que es situava a quasi 10 metres de la imatge, pel mig, els bancs de l’església i el passadís central, al seu darrera, Sant Antoni de Padua, i Nostra Senyora del Rocio; des d’aquella posició endegava la seva pregaria del Pare nostre, amb aquella modificació que ell, trobava del tot adequada, i ajudeu-nos també a saber perdonar als nostres deutors! , quan havia patit fins a rebre justament aquella ”especial” ajuda !.




El meravellava la gent senzilla, que s’acostava a la imatge, la besava, l’abraçava i és cenyia amb ella, talment com si és tractes del mateix crucificat en cos present ! .




Sempre que en tenia consciència s’afegia a la pregaria d’algun fidel que aturat davant la imatge transmetia clarament la sensació d’estar demanant alguna acció i/o ajuda; aleshores li recordava a Ell , el seu compromís “ Us asseguro també que , si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà “ , lògicament el recordatori sempre és feia de “ bon rotllo “ com és diu ara, al cap i a la fi amb el bon Déu – sortosament – no si valen les trampes, oi ?.




S’havia acostumat en lo personal, a començar agraint, tenim tots tant que agrair !, desprès demanava per damunt de tot, que l’harmonia, la serenitat i en conseqüència la pau d’esperit, fossin rebudes per totes les persones – concretes quan coneixia el nom – que necessitaven potser sense saber-ho, tornar a sentir aquesta sensació d’estar bé amb un mateix.




També, també li demanava la seva acció en temes més prosaics, en qüestions de feina, econòmiques, de relació i/o de parella, familiars, de vegades fins i tot “nacionals” , tot i ésser conscient, que Ell era també el Déu dels altres !




Li agradava cloure el soliloqui – mai però va tenir la sensació de parlar sol - , demanant-li que també en ell, com va dir Maria , Fiat mihi secundum verbum tuum , és fes segons la seva paraula, i li succeïssin les coses que li convenien, més que aquelles que des de la percepció incompleta que tenim els humans, li demanava de vegades amb insistència.




Fins i tot en els dies més grisos, tenia la percepció d’haver rebut una mica de llum.




(c) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: