dissabte, 22 de desembre de 2007

l'hivern 71




El Joan Moliner i Manau comptava des del seu naixement 71 hiverns; calia certament celebrar-ho de la forma adequada, i en la seva condició d’hostaler de Vallhonesta, i ermità de la romànica de Sant Jaume, ens va semblar a tots ; al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomàs Irigaray i López, al Josep Maria Perarnau i Bover, a l’Antoni Ibáñez Olivares, al Santiago Moya Romero, i a l’Antonio Mora Vergés , que un esmorzar en aquell indret de tipus clàssic : amanida, pa torrat amb tomàquet, botifarra a la brasa [ blanca i negra, no som gens racistes ], regat amb un vinet que fa cantar als àngels; postres de músic amb “gotes diverses “ [ en aquestes terres interiors igual plou mistela, vi de missa, conyac o whisky ] , i els cafès com a cloenda gastronòmica ,fora per així dir-ho el més encertat; a vosaltres amics lectors us deixem el veredicte.

El dissabte 22 de desembre, el pronòstic meteorològic, era clar : pluges torrencials, ambient gèlid amb boires gebradores i risc de nevades a la cota zero; confiàvem que malgrat el descrèdit dels nostres meteoròlegs, no trobaríem – com així va ser - ningú per aquells verals. Ens citàvem al lloc habitual, la Plaça Granados de Sabadell a les 8,30, finalment per raons diverses únicament sortíem del Vallès Occidental, el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; ens havien de trobar amb el Joan Escoda i Prats, que venia des de Mura, la Capital de les Valls del Montcau, al Bages , al trencall de la carretera per on s’accedeix a Vallhonesta com més tard a les 9,15; amb puntualitat catalana [ els anglesos ho van aprendre aquí, mentre negociaven el lliurament del nostre país al rei castellà a canvi de Gibraltar, això de la puntualitat ]. L’equip logístic – el que s’ocupa del transport, i l’avituallament – el formàvem, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, que pujaríem amb els vehicles tot terreny fins a l’era de l’hostal de Vallhonesta; el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López, farien via per camins i corriols, lleugers d’equipatge i conciliant afecció i devoció.

Un cop executades les tasques elementals; preparar taules, cadires, plats i coberts, i deixant al Joan Moliner i Manau, atiant el foc per preparar les brases, anàvem a fer un tomb per les runes de l’antic hostal, conegut en algun temps per la seva magnificència com l’Hostal de la Glòria. Amb els anys havíem anat trobant i descrivint; el molí de l’Hostal que donava servei a les petites propietats que dedicades majoritàriament al conreu de la vinya, no disposaven de potencial econòmic per dotar-se d’aquest servei; el dipòsit on es recollien les aigües pluvials, situat prop de la cuina, amb tota l’aparença d’una terrassa – mirador, sobre la vall del Farell i les muntanyes de Montserrat, que també aquest mati, envoltades de boira, serien objectiu de les nostres màquines de retratar; els corrals del bestiar itinerant i les cavallerisses; les tines que la casa tenia per elaborar i guardar per al seu consum el vi; havíem constatat la quasi total absència de restes de teules entre les runes del primer pis, això confirmava el pillatge a que s’havia sotmès aquesta propietat d’ença del seu abandonament just a la meitat del segle XX. Aquell mati del 22 de desembre de 2.007, quan una vegada més l’ombra de la sospita s’alçava en tocar-li al govern el premi de la loteria Nacional, nosaltres descobriríem el rebost de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. El Joan Escoda i Prats i jo mateix faríem fotografies de les restes d’un antic armari encastat , dels ganxos on penjaven els embotits, i fins d’unes estances minúscules que servien com assecadors i/o llocs per a conservar els queviures.

Tornàvem a temps d’asseure’ns a la taula, i degustar les exquisiteses que el Joan Moliner i Manau havia cuinat per a tots nosaltres; el mati com estava previst fantàstic ! ; assolellat, serè, clar i plàcid. Fins l’acudit tant propi en un esmorzar només amb homes, s’esqueia com un guant: La teva donar fa l’amor amb tu per amor o per interès ?. segur que per amor, perquè d’interès no n’hi posa gaire !.

El temps però no s’atura, i menys encara en les hores de felicitat, i ens calia finalment ajudar en la recollida dels estris, i de les deixalles, calia retornar l’indret al seu estat natural, net i polit; de les tasques d’embrutar i destruir, se n’ocupen amb la màxima eficàcia, les tribus cada cop més nombroses dels vàndals i els brètols.

Joan; a banda dels regals “tradicionals “ per a tu i la teva família que sempre sigui certa la pregaria que llegíem a Sant Joan de Codolar :

Verge Bruna, dolç recer,
Feu sempre en aquesta casa,
Que no i hagi, poc ni massa
Només el que és menester.

I, que per molts, molts anys ,de part dels teus amics incondicionals !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: