diumenge, 27 de gener del 2008

Valldelcorb.info




Aquest era un dels punts de l’ordre del dia que havíem de tractar en la reunió del dissabte 26 de gener de 2.008, els membres de http://www.guimera.info/ ; estàvem convocats a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major d’aquesta Vila medieval, qualificada com conjunt històric, artístic, i monumental.

Sortia de Castellar del Vallès, abans de les 8,00 del mati; l’informe meteorològic preveia boires intenses i duradores a les planes interiors; habitualment qualifico aquest lloc com a “forat negre” , per l’oblit ignominiós que vers ell practiquen les comarques litorals, i molt particularment els barcelonins, polítics o no, La boira durant alguns dies o setmanes, ho transforma dissortadament en un forat blanc”, cal afegir ara a l’oblit, el fred, l’aïllament, les gebrades i els inconvenients de l’hivern en aquestes terres oblidades !

A la sortida del túnel del Bruc, em trobava amb la boira, el meu projecte de recollir imatges d’alguns llocs de la Segarra, semblava frustrar-se; sortosament s’obria el cel, en superar el Coll de la Panadella, i assolia ben aviat el meu primer objectiu :
El poble de Sant Antolí, Altitud: 587 , és situat a la costa esquerra del riu Ondara. Està format per una sèrie de carrerons que en altres temps eren tancats per dos portals.Al cim del poble hi ha l'antiga església romànica, on dos o tres cops al any es fan activitats, la més important és el diumenge sobre Sant Isidre, que s’hi fa missa i benedicció del terme i un dinar de germanor. S’està restaurant l’església i l’entorn per a crear-hi una zona d’esbarjo.
Recollia imatges d’aquest llogaret encisador.
Continuava per l’antiga carretera Nacional II, fins a Sant Pere dels Arquells, Altitud: 528 :
El poble de és situat en un lloc ric en aigua, a la dreta del riu Ondara, al fons de la vall.Compta amb una vintena de cases, un grup de les quals forma una placeta interior, cosa que unida a l'origen monàstic del lloc ha fet suposar que el seu àmbit podia ser d'un antic claustre del priorat. El topònim, Arquells , podria també derivar-se d’aquest fet. L'església de Sant Pere dels Arquells, que avui no guarda cap vestigi del seu passat monàstic, és a la part més baixa del poble . Em va cridar l’atenció, el Pedró darrer vestigi possiblement del Comunidor, i l’escut Vaticà damunt la porta de l’església. La qualitat de Papa de Sant Pere, permet el lluïment d’aquest element; malgrat això, és una autentica raresa, que fotografio també amb delectança.
L'actual parròquia de Sant Pere dels Arquells era una canònica filial de la de Santa Maria de l'Estany. El 1084 hi consta l'existència d'una església que va ser dotada econòmicament, potser amb la intenció de fundar-hi un monestir. Més endavant, el 1100 el lloc fou donat a l'Estany perquè hi instaurés un priorat. En el decurs dels segles XII a XIV el lloc va tenir una vida relativament sòlida, però en caure en decadència la casa de l'Estany, aquesta també va perdre vitalitat
Es va secularitzar el 1592 i va passar a mans de Santa Maria de Montserrat, com a priorat, fins el 1835. Durant els segles XVII i XVIII va passar a ser més aviat una granja regida per un prior de Montserrat. Actualment és una parròquia

Feta la feina, segueixo el meu camí per arribar a l’hora prevista a Guimerà. Tinc temps encara per fer un talladet al Sant Jordi, i puntualment comencem la reunió de l’associació:

Més enllà de la posada en marxa de valldercorb.info, on ens convoquem i us convoquem a tots a una sessió de brainstorming [ tempesta d’idees ] que ens podeu fer arribar per correu electrònic, comprovem les noves aplicacions de vídeo instal·lades a la pàgina web de http://www.guimera.info/, que ens situen, o millor ens permeten continuar en el nivell superior, la champions league d’internet i no únicament de les pàgines en llengua catalana. Les estadístiques ens confirmen que superem llargament el miler d’entrades úniques diàries.

En el camí de tornada, prop d’Igualada en trobo novament amb la boira, que aprofitant les hores de la nit, embolcallarà amb la seva gèlida blancor aquestes terres, tant estimades per mi, de la Catalunya interior, del “forat Negre”.

© Antonio Mora Vergés