Diumenge 29.11.2009, el dia s’aixecava amb aspecte rúfol, anàvem el Joan Moliner i Manau, , i l’Antonio Mora Vergés . Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i en aquesta doble condició, forma part de les llegendes d’aquell boci de món.
Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral.
Les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere;
fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.
Segons el Joan Coromines, ONES+TOI , d’arrel Ibero-Basca , etimològicament voldria dir “ rodal i/o lloc de bons terrenys”, en la composició que ens ha arribat ; VALLHONESTA, el sentit precís és; Vall de bones terres, Vall fèrtil, o Vall feraç.
Enlairada dalt de la carena propera que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, visibles des de molt lluny , s’aixequen les restes de l’antic hostal i de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona.
Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en diferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, prop del Ginebral.
L’hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.
Tenim imatges que acrediten la seva dissort que comença amb l’abandó a darreries de la dècada dels 40 del segle XIX,
continua amb la rapinya – bàsicament de teules - ,
i conclou tràgicament amb el paorós incendi de 1.985,
on cremaran les grans bigues de fusta, i l’hostal esdevindrà el conjunt de runes civils [ aixecades amb l’esforç de gent honrada i treballadora, i no per “nobles”, “eclesiàstics”, i/o “politics” ]. Em remeto a un magistral article del David Sanz, publicat a la Revista el Breny ; http://www.elbreny.com/breny305/reportatge305.htm ; Sant Jaume, de Vallhonesta , com tota la Catalunya interior amb el miratge del Monestir de Sant Benet, son pedres i terres de “ mala sort”.
Que el bon Déu guardi Catalunya dels seus administradors !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada