dissabte, 14 de novembre de 2009

Mare de Déu de Bruguers. Baix Llobregat

Creuàvem el riu Llobregat, i circulàvem per indrets que en algun moment del passat estaven sota la línia de la costa, i que possiblement gràcies a l’estultícia de la nostra espècie s’hi tornaran a trobar en els properes anys. Aquesta afirmació està sustentada en dades tècniques i cientifiques : El creixement de la plana deltaica va ser relativament ràpid: en el segle I la línia de costa passava per l'antic camí de Valencia, uns centenars de metres al sud dels nuclis de Viladecans, Gava i Castelldefels; en el segle XI ja s'havien format les llacunes de la Murtra i el Remolar; pel segle XVIII ja trobem la Ricarda i l'estany de l'Illa i no és fins al s. XIX que es forma l'estany de la Podrida. La progressió del Delta no es detura fins la segona meitat del segle XX, moment en que els espigons del port de Barcelona i les extraccions d’àrids prop del riu inicien un ràpid procés de regressió de la línia costanera, procés especialment evident a la zona de la desembocadura o del cap de riu.

Deixàvem el vehicle a l’aparcament del restaurant abans de les 9,00, un cop feta de la feina de recollir imatges de la capella de la Mare de Déu de Bruguers, - seguint el consell que ens havien donat - el Tomàs Irigaray i López, i l’Antonio Mora Vergés, esmorzaríem de forquilla i ganivet.
Del lloc trobàvem un excel•lent treball d’en Josep Campmany, del que en fem una breu síntesi :



L’actual edifici té dues parts ben diferenciades. La més antiga és l’absis romànic, del segle XIII, vestigi d’un edifici primitiu que no allotjava la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, sinó que era dedicat a Santa Maria Magdalena. Aquest culte, dotat pel senyor d’Eramprunyà Ferrer de Sant Martí entre 1208 i 1261, fou abandonat el 1327. Aquell any, el nou senyor del castell, Pere Marc, obtingué permís del bisbat per traslladar la imatge i el culte a una capella edificada de bell nou a la Roca, entre Gavà i Castelldefels. L’actual ermita esdevingué un simple oratori de camí, i amb els anys quedà malmesa i abandonada.

Però, més amunt de la muntanya, ja des de finals del segle XII, els fidels dels encontorns veneraven una marededéu trobada en una cova de la cinglera: la Mare de Déu de Bruguers. De la seva petita capella, erigida el segle XII, encara se’n poden veure les ruïnes, al turó del costat del castell. El culte era servit per deodates, una espècie de comunitat monàstica de dones lliurades al servei diví.

La llegenda explica que un pastor trobà la imatge en una cova l'any 1193, i l'agafà per ensenyar-la als amics. Però en arribar al poble ja no la tenia. L’endemà la retrobà al mateix lloc, l'agafà de nou, i la lligà al sarró. Arribat a Gavà, havia tornat a desaparèixer: només el braç, trencat, romania lligat al sarró. Davant del miracle, tots els veïns anaren a la cova, on retrobaren la imatge amb el braç trencat. Vista la voluntat divina de restar a la muntanya, edificaren ben a prop una humil capella, sobre el turó i arran del cingle.

Els Marc, quan esdevingueren senyors del castell, promogueren molt aquest culte. El 1348 hi posaren un clergue, i entre 1364 i 1387 feren obres a l’edifici. A finals d’aquell segle, el cavaller i poeta Jaume Marc II encarregà la fina i preciosa talla de la Mare de Déu de Bruguers que encara avui es conserva al Museu Diocesà. Més reformes es feren el segle XV, però la terrible guerra civil catalana de 1462-1472, a més de la destrucció del castell, enderrocà també amb la primitiva i aturonada ermita de Bruguers.

Fou llavors, l’any 1500, quan els jurats de Gavà i Castelldefels decidiren reconstruir el vell oratori del Sitjar. Pagaren l’ampliació que avui podem admirar a la banda de l’entrada, el cor, i la portalada gòtic -renaixentista. L’any 1509, acabades les obres, la imatge de la Mare de Déu de Bruguers fou baixada en solemne processó a l’ermita de baix, la que avui contemplem, des de les ruïnes del turó. Els barons, les armes dels quals adornen la clau de volta del cor, presidiren aquell acte.



La capella, fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936, avui veiem el que va recuperar-se en la restauració realitzada l’any 1960.



© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: