SANT ANDREU DE LA SERRETA.CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens desviàvem en el quilòmetre 9 de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, dins del terme de Capolat que amb una superfície de 34,13 quilometres quadrats, té 79 habitants – molts menys que en qualsevol pis de Ciutat Badia, per posar un exemple del despropòsit demogràfic català -; no teníem la sort de topar-nos amb cap de les 2,31 persones que per quilòmetre quadrat viuen – si més no administrativament – en aquest municipi quins nuclis de població són : el poble de Capolat, capital del terme; la caseria de Llinars, compartida amb el terme de Castellar del Riu; la caseria de Rossinyol i Coforb, anomenada també Coforb; i la caseria de Taravil. Aquests nuclis coincideixen amb els antics termes parroquials de Capolat , Llinars , Rossinyol i Coforb, Sant Andreu de Farners i Taravil.



La nostra destinació era en aquesta ocasió l’església romànica de Sant Andreu de la Serreta, topònim clarament descriptiu, ja que està situada en un petit promontori.





L’edifici datat als segle XI-XII , està situat dins d’un clos que en temps fou sens dubte el fossar; d'una sola nau , coronat per un senzill campanar d'espadanya, destaca l’absis de la mateixa amplada que la nau i la porta al mur meridional, com era habitual en les esglésies romàniques.



Al costat de l’absis, protegit per un reixat s’alça un xiprer, i al seu davant llegim en un placa ‘ L’ARBRE D’EN GALDERIC ‘; intuïm – no trobàvem a ningú per preguntar-ho - una història tràgica, on l’arbre representa alhora, el record i l’esperança. Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail la vostra informació

El lloc històricament pertanyia a la Vall de Lord, i al segle XVI formava part de la jurisdicció senyorial dels ducs de Cardona.



Mentre recollia imatges des de totes els angles possibles, pensava que com a poble, sens dubte estem purgant pecats horribles , com la nostra participació – brillant - en el tràfic d’esclaus a les amèriques, i això és del tot just. Al mateix temps però, per intermediació de Sant Andreu que patia martiri un 30 de novembre del segle IV, en una creu en forma d’X, símbol que des d’aleshores serà conegut per arreu com la “Creu de Sant Andreu”, m’atreveixo una vegada més presentar al bon Déu la meva pregaria ; Senyor, allibera al teu poble !!!!.


Estic sempre temptat d’emprar el mot oblidar/oblidat per adjectivar la major part d’indrets de la Catalunya interior.