Si pugeu amb vehicle us el caldrà deixar en un camp situat escassament a 10 metres de l’església, que alhora que fa funcions d’aparcament, permet girar el vehicle per fer el camí de tornada.
L’església està literalment envoltada pel petit fossar en el que veiem ‘lluir’ també algunes flors de plàstic.
Sant Cristòfol des de la seva alçada domina la vall, i això reforça la tesis d’una doble funció de la seva torre-campanar, rabassuda i massissa, amb un gran sòcol amb arcuacions llombardes i un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta , i altres que es veuen tapiades, cosa que revela alhora que modificacions en la seva cobertura i l'altitud, els senyals dels diferents usos al llarg dels segles.
El temple és un edifici del segle XI, d'una nau, acabada amb un absis senzill, massa enganxat a l’obra civil del cementiri com per retratar-lo fàcilment; ens expliquen que va ser renovat al segle XII per la seva part superior.
La façana té dues finestretes romàniques, i la seva porta conserva l'antiga ferramenta romànica que no tenia únicament funcions ornamentals, ‘porta ferrada’ és sinònim d’element de seguretat passiva; cal fer memòria que les esglésies en algunes èpoques exercien com a veritables ‘ castells dels pobres’, tant contra els enemics exteriors, sarrains, bandits, com davant les facècies dels senyors feudals, mals usos, .... la decoració d’aquesta porta és – si calia - una mostra més dels bons treballs en la forja de ferro d'aquesta zona.
No podíem accedir a l'interior de l'església, ens expliquen que és arrebossat, i té capelles obertes als costats de la nau, no conserva cap peça d’interès, només hi ha unes pintures modernes, imitació lliure de la pintura romànica, que adornen l'absis.
S’explica que en aquesta església hom venerava una notable Majestat romànica, perduda d'ençà de l'any 1936. Una tradició deia que procedia d'una capella dedicada a sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians.
La resta d’elements de valor es troben al MNAC a Barcelona, sense voler ser exhaustius m’esmenten : uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al Museu Nacional d'Art de Catalunya; s'hi veuen dos profetes i una sèrie d'animals o monstres en els paraments interiors, com una àguila bicèfala, un griu de tres caps, una sirena de doble cua, un llangardaix de sis potes, un elefant, un drac, etc. També es conserven al museu una biga de baldaquí, unes pintures murals de l'absis, amb una representació del Pantocràtor, símbols dels evangelistes i dels apòstols, de trets negres damunt un fons monocrom, i dos fragments laterals d'un revestiment d'altar, amb Sant Pere que rep les súpliques d'una ànima acompanyada de Sant Pau i de l arcàngel Sant Miquel, que pesa les ànimes mentre discuteix amb el dimoni. Aquesta peça és de ben avançat el segle XIII, però de concepció romànica.
Una vegada més a qui correspongui ; amb els actuals mitjans tècnics en matèria de seguretat i control, cal continuar espoliant les esglésies de la Catalunya interior, per raons museístiques ?.
Som conscients de la naturalesa cefalòpodica del nostre país, i de com això ha pervertit la concepció mateixa de la llibertat; està clar que si dius segons que – malgrat no fer servir com l’inefable López Tena , insults i/o desqualificacions personals – passés a engruixir la llista de ‘desafectes’[ Contrari a una situació política determinada. Desafecte al règim]. Entenem que si una acció és reprovable quan la fa Espanya, Madrid , o Salamanca, no podem considerar-la positiva quan ho decideixen els ‘capitostos’ barcelonins.
Fins que ens ho permeti el senyor Google des del coneixercatalunya continuarem exercint – en solitari – la llibertat d’opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada