És quasi invisible, està en un punt elevat, fent cantonada, i literalment menjada per la vegetació.
Quan cercava informació, observava un semblant efecte:
s’esmenta l’any 1285 en ocasió d’una visita pastoral.
L’any 1596 es fan obres per afegir un cambril per la imatge de la santa.
S’expliquen ‘històries truculentes’ els segles XVII i XVIII, això si més no, ens confirma que estava activa.
Al 1886 sembla que per trobar-se en estat ruïnós, i les imatges son traslladades – hom suposa que a la Parroquial de Santa Maria de Piera – ; agrairem la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Ens expliquen que abans de la guerra 1936-39, quan arribava la Festa Major d’estiu de ca n’ Aguilera, a l’ermita s’hi celebrava una missa amb acompanyament d’orquestra honorant a Santa Magdalena el dia 22 de juliol. La Mercè de Ca n’Aguilera, exercia en el període previ a la guerra genocida – con ho fa ara – funcions quasi parroquials.
Passats els ‘Primers Anys Triomfals’, - d’obligada assistència als actes religiosos - , aquesta ‘ tradició es va perdre; consta que s’intentà recuperar de nou als anys seixanta, però literalment va ser una flor ‘d’estiu’.
Quan es van començar les obres d’urbanització, va caldre fer sobre el terreny la marca de camins i carrers, després les màquines excavadores i anivelladores van iniciar la seva feina tot abatent pins i alzines sense miraments. L’estat d’abandó de Santa Magdalena de l’Estela, devia ser majúscul, perquè és recull com ‘una sorpresa inesperada’ la troballa d’unes restes humanes, o el què en quedava.
Això ens fa pensar, que al redós de l’església - en algun moment del passat - hi hagué un fossar. ; agrairem la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan a la descripció llegia : Ermita de planta rectangular amb un cos adossat lateral on es situa la porta d'entrada amb dovelles de pedra. A l'exterior del presbiteri hi ha dos contraforts de pedra i un campanar d'espadanya fet amb maó. Coberta de teulada a dues vessants aguantada per bigues de fusta. A l'interior hi ha restes d'una volta rebaixada de guix i dos pilars de maó que aguanten unes arcades que separen la nau del cos adossat.
Ni abans – quan intentava trobar-la - , ni desprès per confirmar que efectivament eres les runes de Santa Magdalena de l’Estela; cap veí me’n sabia donar raó.
El topònim potser té relació amb l’abundor en aquestes indret de l’Alchemilla vulgaris – coneguda popularment com: peu de lleó, herba botera , estela , o pota de lleó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada