Per accedir-hi , sortint de Vilada en direcció a Borredà en les darrers cases del poble a má esquerra trobareu una bifurcació amb un rètol que senyala Castell de L’Areny. La carretera és asfaltada i com totes les de muntanya un xic retorçada. En poc temps arribem a Castell de l’Areny, bàsicament cases de segona residència. Tot el conjunt és plaent i respira pau. El centre del poble és una casa de colònies i de turisme rural, que ocupa gran part de les edificacions. En el bell mig del poble l’església de Sant Vicenç.
Castell de l’Areny és un municipi del Berguedà que s’estén als vessants meridionals de la serra de Catllaràs, al límit de la Pobla de Lillet. El terme va des del cim de Puig Lluent (1766 metres) que domina la vall de la Clusa i de la riera de Vilada o Camprubí que ajunten al Margançol al terme de Vilada. El divideix en dos sectors l’encinglerada serra de les Roques del Castell i al sector sud s’aixeca el puig Cubell (1114 metres). La seva orografia fa pensar en un topònim descriptiu : Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti.
El primer esment del lloc es troba en l’ACCU, el 839 on apareixen les parròquies del Bergitanensiu (Berga) que corresponen a la Seu d’Urgell on surt anomenada com castro Adalasindo. Aquest nom podia venir del noble que durant la Conquesta Carolingia és va assentar en el territori i que portés el nom germànic d’Athalasind. El 4 de novembre de 839 apareix a un document amb el nom de Castello Adalasindo on parlava del censos i drets. L’any 905 hi ha el nom de castro Adalisindi en un document signat pel bisbe Nangitis de la Seu d’Urgell en l’AC de Sant Jaume de Frontanyà. El 8 de maig de 1383 es esmentada com Castelló en la pressa de possessió de diferents terres per Bernat I Galceran de Pinós. Al 1482 ho trobem com pagadors de tributs a la Seu d’Urgell. A 1567 surt en una venda de terrenys amb el nom de Castell de l’Areny. Com podem veure els noms amb el pas dels anys es modifiquen.
L’església de Sant Vicenç és una construcció de planta rectangular coberta a doble vessant amb teula àrab. A un costat hi ha una torre quadrada amb teulada a quatre aigües. Conserva l’estructura romànica però l’absis a desaparegut. El parament és de pedres irregulars disposades en filades. El Portal és de mig punt. La porta d’entrada de dues fulles presenta aplics de ferro forjat del segle XI o XII. Són de caire senzill i representen un dels models més primitius de la ferramenta romànica.
El campanar antigament hi havia hagut tres campanes que segurament portaven el nom de llurs padrines. Actualment només n’hi ha una. L’església és bonica i ben conservada però ha sofert modificacions durant segles i no és pot apreciar l’art romànic genuí. Davant de l’edifici eclesial hi ha el cementiri.
Sant Vicenç Màrtir, conegut també com Sant Vicenç de la Roda o com Sant Vicenç de Saragossa (Osca, segle III -València, any 304). Fou un religiós hispanoromà, diaca del bisbe Sant Valeri de Saragossa. Fou capturat i torturat en temps de Dioclecià. Apareix representat amb roba de diaca, acompanyat per un corb o sostenint una roda de molí.
Durant anys el poble va anar despoblant-se i fins a romandre buit i solitari durant més de set anys , al morir la darrere veïna que hi vivia; l’any 1963 el van comprar amb l’idea de passar-hi únicament les vacances; sortosament es van anar engrescant, primer va fer-se una casa de colònies, aleshores venien els pares a veure els fills i volien quedar-se a dinar, això demanava noves instal•lacions, i poc a poc va ser reconstruït, fins arribar al dia d’avui. Ens expliquen que projectes no en falten.
Ens l’alegrem per aquest racó tant bonic i pausat, on podíem gaudir d’un entorn ben cuidat.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada