La construcció d’una església durant l’alta edat mitjana i la parcel•lació de la sagrera del voltant, sovint sorgia de l’acord entre pagesos, eclesiàstics i senyors feudals (MARTÍ, 1988). La connivència per construir Santa Magdalena de Vilarestau es pot veure en el que resta de l’acta de consagració de l’església, on es relata que un nadiu de la zona, Saporat, sol•licita al bisbe Folch de Vic la consagració del nou edifici, el qual havia estat dotat de terres gràcies a Balasch i Adalgardis, dos prohoms de la zona (VIGUÉ, PLADEVALL, 1984-1998). Pladevall afirma que la capella hauria estat de planta rectangular de 13,20 metres de llarg i 3,50 metres d’ample. Segons les notes d’en Fortià Solà, al segle XVII l’església constaria de dos altars, per als quals s’ordenà construir dues creus, el de Santa Magdalena i el de la Verge del Roser (PLADEVALL, 1956).
A partir del 1040 es produí una major presència de l’església al medi rural. Durant els segles X i XI es percep un procés de divisió del territori mitjançant les parròquies i s’organitza, d’acord amb el braç eclesiàstic, l’espai de pagès. A la plana de Vic, a partir del segle IX, Guifré establí al comtat d’Osona, punt d’entrada als Pirineus pel nord, i al sud a la plana del Vallès, un repoblament basat en l’aprofitament d’antigues estructures territorials que es convertiren en una trama d’esglésies parroquials. La parròquia esdevingué, així, la cèl•lula d’enquadrament del treball pagès i les rendes. L’expansió religiosa i la civil aniran de la mà. Un aspecte important d’aquesta parroquialització foren les sagreres, que suposaren espais de protecció però també de centralització de béns, facilitant el càlcul i el control sobre la producció i cobrament de rendes (MARTÍ, 1988).
La dotalia de Santa Magdalena de Vilarestau, de la qual no es conserva l’original, ens mostra algunes de les característiques bàsiques de les actes de consagració de l’època: fa referència al motiu pel qual es consagra, és a dir, la construcció d’un edifici de culte destinat a la població del pla de la Garga i voltants. La còpia que es conserva de l’acta inclou una petició al bisbe per anar-la a consagrar i la seva dotació amb alous; a més a més, s’esmenta els límits del perímetre de 30 passes de la sagrera i l’establiment de relíquies. D’altra banda, l’acta de consagració no tracta cap aspecte dels assistents a la consagració ni el ritu. Tampoc parla sobre el fossar, de l’existència del qual en tenim constància per les visites pastorals del segle XVII. A més de l’acta de consagració, disposem de més informació sobre els béns mobles i el manteniment de la capella gràcies al llibre d’obra escrit el 1761 (Administració de l’Obra, 1761-1831).
La composició dels parroquians de Santa Magdalena de Vilarestau no presenten massa alteracions entre finals del XIV i un segle després, segons les notes manuscrites d’en Fortià Solà (Notes Fortià Solà, 1043-1863). Les famílies dels masos Ferrer, Cerdà, Folrà, Espluga, Sunyer, Baulet, Montpar i Sabater apareixen en documents del 1376. Al cap de 100 anys, continuen sent els mateixos, tot i que el Mas Ferrer, ja és sota domini del Mas Cerdà. Tanmateix, de totes aquestes famílies que acudien als oficis de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, només tenien dret a enterrar-se al cementiri les tres grans famílies del pla de la Garga, els Cerdà, els Sunyer i els Montpar, que eren propietàries d’un gran nombre de terres i que mantindrien la seva hegemonia fins a principis del XIX. La resta havien de fer-ho fora de l’espai consagrat i per aquest motiu, de mica en mica, passarien a enterrar-se al cementiri de l’església de Santa Coloma de Vinyoles.
A la visita pastoral de 1686 se li atribueixen a la sufragània tres cases, que segons el llibre d’obra deuen ser el Montpar, el Sunyer i el Cerdà (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857). Aquestes tres famílies són les que cuiden de l’obra de Santa Magdalena fins al 1807, quan es deixen de fer els comptes de l’obra. Quan es produeix l’entrada dels francesos a Vic i a la comarca d’Osona durant la Guerra del Francès, es destrueixen els ornaments, altars i portes de l’església, i el 1831 només l’amo del Cerdà té cura de la capella.
Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una fotografia de l’any 1954 de l’església en ruïnes, de Santa Magdalena de Vilarestau, al terme de Centelles a la comarca d’Osona
l'any 1852, després de ser abandonada la capella per indigna, com cita el rector de Centelles al seu informe (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857), i davant l’absentisme dels propietaris del pla de la Garga, que segons Font i Rius l’any 1848 és total, Ildefons Cerdà i Sunyer de Vilarestau, (Centellas, Osona; 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Cantabria ; 21 de agost de 1876 ) - es compleixen ara els 200 anys del seu naixement - , senyor del Mas Cerdà, polític i enginyer del pla de l’Eixample de Barcelona, envià a la seu episcopal de Vic una petició per traslladar el culte de l’església a una capella que havia fet construir annexa a l’edifici principal del Mas Cerdà.
Dissortadament la capella de Santa Magdalena del Cerdà de la Garga també presenta un estat lamentable. Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges del interior de Santa Magdalena del Cerdà de la Garga.
Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una fotografia datada 11-XII-1982, de la Capella - sense culte - de Santa Magdalena de Vilarestau del Mas Cerdà de la Garga, al terme de Centelles a la comarca d’Osona
Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada