SANT JAUME DE FENOLLET

El topònim Fonollet prové del llatí tardà FENUCULUM ( format amb el sufix -et (<-ETUM), que dona sentit de col·lectivitat o pluralitat al nom: 'lloc o­n hi ha molt fonoll, fonolleda'. Dialectalment, la forma fonollet, amb assimilació de e pretònica a o, és la pròpia dels parlars orientals, mentre que la dels occidentals és fenollet, sense dissimilació i, per tant, seguint la llei etimològica.

El Mas Fenollet situat al costat de la capella romànica de Sant Jaume el trobem a uns tres quilòmetres al nord-oest de Sant Bartomeu, indicat perfectament el seu accés, des de la carretera que ens menarà fins a l’encreuament amb Perafita .

El mas, durant el segle XVI era propietat del gran mas de l'Alovet ja dins de la parròquia de Santa Maria d'Olost. Tal com diu la consueta, d’on recollim aquesta informació, els hereus de l'Alovet pagaven a la parròquia de Sant Bartomeu "la meytat de tot lo delme y primícia de tots los fruits se cullen en totes les terres y pertinències que són i foren del mas Fonollet

L'església romànica de Sant Jaume de Fenollet, petit edifici del segle XI, al S del terme, es manté ben conservada, amb absis amb lesenes i arcuacions llombardes, un petit campanar d'espadanya cobert, en el que llueixen les campanes gràcies a la proximitat del Mas del mateix nom, disposava de dos antics portals a migdia i a ponent, aquest darrer convertit ara en finestral esplendorós.

Gaudim – aquí també – del privilegi d’accedir a l’interior del temple, i podem recollir imatges del cor en perfecte estat, de l’altar preparar per la propera funció litúrgica, i de la imatge del Sant, que amb posat cofoi ho presideix tot amb un aire d’absoluta complaença. Dèiem en algun moment anterior que aquesta ermita pertanyia al mas homònim, i malgrat atendre espiritualment, possiblement a d’altres masies, des de la seva creació fou únicament una capella rural. Sempre depengué de Sant Bartomeu.

El Tomàs Irigaray i López, impulsat sens dubte per l’afirmació que fan els veïns de Sant Bartomeu , quan atorguen a la capella de Fenollet el títol de ser l’edifici més bell del terme, fa un excel·lent recull d’imatges que mitjançant la nostra sherpa Irene Tironi, oferirem a l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

L’ALZINA DE LA COMA D’EN VILA. NATURA I AVENTURA, I L’EMAIL REIVINDICADOR.

El títol sóc plenament conscient que és sinó el més llarg de les meves "històries" , un dels més llargs.
Publicava a Relats en Català fa molt de temps ,sota el títol. L’Alzina de la Coma d’en Vila. Retall d’història, un més dels relats en que Joan Antoni Blaze Archs, en el seu paper d’historiador, em feia receptor de les seves confidències, al fil de les quals fèiem una sortida que des del Coll d’Estenalles ens portaria fins a la Coma d’En Vila. La caminada va començar en direcció a la casa de la Mata, continuaria sota l’ombra de l’ermita de Sant Jaume, i seguint el GR5 ens menaria fins al Coll de Boix, des d’on en suau descens, gaudint d’unes excel•lents vistes sobre el Bagès i el Baix Llobregat en primera línia , i les muntanyes pirinenques i la serralada Montserratina com fons de arribaríem fins a la Coma d’en Vila; la famosa alzina, coneguda també com l’alzina del Vent, o l’Alzina Bonica, necessita avui per a mantenir-se dreta l’ajut de varies falques al final de les brancades més pesades. Jo coneixia ja el lloc per anteriors sortides, i no pensava pas que aquell indret fos el lloc de la història que m’havia d’explicar....
Recentment el relat ha estat publicat per la revista Natura i Aventura, sense citar-ne l’autoria; això – segons sembla – ha dotat de rigor "històric" , - per allò de la lletra impresa - un relat que a data d’avui havia tingut una discreta acceptació per part dels lectors de R.C. No he tingut ocasió de llegir la revista, i desconec per tant si s’ha fet una publicació integra o extractada.
Natura i Aventura ,m’ha confirmat via correu electrònic que esmenaran l’inexplicable oblit quan a l’autoria.
I finalment rebo no fa gaires dies un e-mail - que us reprodueixo – en el que se’m exposa i demana el següent :
En primer lloc li diré que jo segurament no se tant d'escriure com vostè , ni soc tant prolífic ,també li diré que havia llegit alguna cosa seva a la premsa local ,i per tant tinc clar que la seva imaginació es desborda quan visita un lloc. Ara però crec que s'ha passat, suposo que ja sap de que parlo. El títol del seu relat diu :Retall d'història .La història no es ciència ficció Sr.Antonio .Encara que amb totes les dades que dona ha estat creïble per molta gent no entesa en el tema ni coneixedora del indret .A mi m'ha arribat perquè algunes persones ho havien llegit en una revista de natura i s'ho han empassat del tot.
L'hi demanaria que rectifiqués i expliqués que tota aquesta "història" tant maca es només fruit de la seva imaginació, jo per la meva banda també faré el que pugui.
L'error seu es que ha tocat un tema molt actual i molt punyent i no tothom sap (vostè tampoc no massa )quants soldats formen una brigada, quin dia va començar la batalla de l'Ebre etcètera ,etcètera .i la gent s'ho ha cregut del tot.
Sr.Antonio deixi la historia pels historiadors ,continuí amb les seves ficcions però que l'hi quedi ben clar a qui el llegeixi que sols son això :IMAGINACIONS seves.
En el món de la faràndula, hi ha una expressió molt típica : que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ !!
Amics lectors, al caliu d’aquest – petita – polèmica teniu la oportunitat de rellegir-vos . L’Alzina de la Coma d’en Vila. Retall d’història, ja sigui a http://www.blogger.com/www.relatsencatala.com, o en aquests blogs : http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , http://coneixercatalunya.blogspot.com/ on trobareu també una fotografia de la tant esmentada alzina.
Com sempre, la vostra és la darrera i inapel•lable decisió.

© Antonio Mora Vergés

SANT GENIS DE SADEVESA

Aquesta Parròquia rural, la trobem esmentada ja el 977 i el 1056.

De fàcil localització, està situada entre el sector de migdia o ponent del municipi de Sant Bartomeu del Grau al que pertany. L'església i el mas o casa que té adossada, coronen una petita serra entre dues valls presidides pels masos Devesa i Sala, les quals aboquen les seves aigües vers la riera d'Olost i a través d'aquesta a la Gavarresa.

Si accedeix per una pista particular – asfaltada - , que connecta amb la que uneix la població de Sant Bartomeu del Grau amb la comarcal 154 de Vic a Berga per Prats de Lluçanès i Gironella. Ens caldrà tombar a l’esquerra poc després de passat el km. 12, - si venim de Vic - i el trencall senyalitzat, que porta a l'església de Sant Genis de Sadevesa surt a poc més de dos-cents metres, a la dreta de l'inici de la carretera de Sant Bartomeu.

En poc més d'un quilòmetre, pel camí –asfaltat – de titularitat privada perfectament senyalitzat s'arriba a les envistes de la capella o esglesiola.

Advertim que dissortadament previ al temple hi ha un cobert que amaga part de l'absis, i la refeta casa de l'ermità o masover adossada al mur de ponent del temple, fa difícil la contemplació de l’espadanya orfe de campanes.

La porta és al mur de migdia i dóna a una mena de corredor que hi ha entre l'església i el mur baix que encercla l'antic cementiri, ara en desús. La nostra sherpa, Irene Tironi, resident a Sant Bartomeu del Grau, ens tenia però preparada una bona sorpresa ; portava les claus del temple !. L’interior pateix un estat d’abandó absolut, a tal extrem que defugim de pujar fins al cor, situat darrera una arcada magnifica, recollirem imatges de l’altar principal i del conjunt esbalandrat, que malgrat la ruïna ens evoca encara, episodis de la vida quotidiana dels habitants de les cases properes; batejos, comunions, confirmacions, núpcies, defuncions i funerals , entremig de diumenges i festes de precepte en que la contrada s’omplia de rialles.
Tot i pertànyer al municipi de Sant Bartomeu del Grau, ha estat tradicionalment una sufragània de la parròquia de Santa Maria d'Olost, antigament amb fonts baptismals i cementiri. L'antiga pica baptismal, de finals d'època romànica, es guarda al mas Sant Ramon, de Vic

El Mas La Devesa del terme de Sant Bartomeu, situat prop de l'església romànica de Sant Genís Sadevesa, s’aixeca justament en una devesa, és a dir, en els prats herbats que l'envolten, amb alzines i roures de grans dimensions, o¬n sovint encara hi pasturen un ramat de vaques. De fet aquest és el sentit que té devesa a Sant Bartomeu i a tot el Lluçanès. l'ètim llatí del qual prové directament (DEFENSA 'privada, prohibida') ja presenta relació amb el sentit de la nostra devesa: un lloc privat, prohibit, tancat o defensat, que tant pot ser una fortalesa o casa forta, com una gran cleda per pasturar el bestiar. Observem que el participi francès defendu és tradueix per prohibit en català.
El pas DEFENSA>devesa, és a dir, la sonorització de F (F>v), s'explica perquè el prefix DE- no es concebia com a tal en el mot devesa i per tant, com a regla general F llatina intervocàlica esdevé [v] en català. En canvi sí que es tenia consciència d'aquest prefix en el verb defensar (s'hi ha mantingut la F llatina).

L’article salat SA DEVESA, ens confirma que aquesta denominació –si més no- es anterior a la guerra de 1.714, des de la qual s’establí una persecució a la llengua catalana – que no ha parat mai – i que feu bescanviar l’article salat del català antic, per l’article castellà, amb només unes poques excepcions; SADEVESA, SASSERRA, SACAMA, SAVALL ..... la major part d’elles en contrades on la presència de les tropes ocupants fou minsa i/o baixa, quan no inexistent.

El Tomàs Irigaray i López,; fa un excel•lent recull d’imatges que mitjançant la nostra sherpa Irene Tironi, oferirem a l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

SANT ANDREU DE GURB EN EL CAMI DEL LLUÇANES

Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati quan decidia desviar-me a l’esquerra per accedir fins al recinte de Sant Andreu de Gurb. Anàvem el Tomàs Irigaray i López, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, ens esperava a la benzinera de Sant Bartomeu de Grau a les 9,00, la Irene Tironi que ens faria de sherpa per aquelles terres.

L'església de Sant Andreu de Gurb és la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.

Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d'aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs. L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt provablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior. Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.

Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic.

Em manca perspectiva per incloure en una sola imatge tot el temple, en el que endevino l’existència d’un comunidor, molt semblant al de Sant Martí de Mura, a les Valls del Montcau.

El Tomàs, s’allunya en direcció al petit cementiri, i recull imatges d’una bellisima creu de terme. La aturada de no més de 20 minuts ha estat molt profitosa !

© Antonio Mora Vergés

AL JOAN MOLINER I MANAU EN OCASIO DELS SEUS 72 ANYS.

Dissabte 6 de desembre de 2008, abans de les 8,15 arribàvem al lloc de trobada, la Plaça Granados cantonada amb la farmàcia, el grup de Castellar del Vallès; el Jaume Font, el Lluís Vila i l’Antonio Mora, veiem arribar vent aviat al Josep Simó, al Feliu Añaños, i l’Antoni Uriz, i finalment farien acte de presència l’Antoni Ibáñez, que s’emportarà una part del grup, i el Joan Moliner i Manau, que recollira encara de camí a l’autopista de Terrassa al Tomàs Irigaray. Anaven a celebrar a Vallhonesta, com s’escau – i mana la tradició - els primers 72 anys d’existència, del Joan Moliner i Manau, o si us agrada més el seu hivern 73.

Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.

Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral , les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.

El dia assolellat i lluminós, ens confirmava l’absència d’una convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que es perdria en aquesta ocasió la magna celebració, - cal fer especial esment al fet que la presència – constant - del Joan Moliner i Manau per aquests verals supera amb escreix la trentena d’anys -. Deixàvem els vehicles l’Antoni Ibañez i l’Antonio Mora, aparcats prop del trencall on comença el camí de Sant Jaume, al que accedirà únicament el Joan Moliner i Manau, per poder donar inici a les seves tasques d’hostaler.

La resta del grup, seguirem al Josep Simó, que ens conduirà pel camí anomenat dels maquis; sens fa difícil d’imaginar la duresa d’aquelles marxes silencioses, que habitualment a l’empara de la foscor nocturna, feien possible l’accés a Barcelona des de França, o a l’inrevés, i que permetrien el trasllat de persones amb perill de mort i/o de soldats d’ambdós bàndols en la conflagració bèl·lica , que acabaria coneixent-se com la II Guerra Mundial. Ens expliquen que amb unes 600 pessetes dels anys 1.940, es pagaven tots els guies precisos des de l’inici a l’acabament – una bona part d’aquests diners tenien com a destinació el pagaments de suborns a les forces de l’ordre - . Aquesta via ens permetrà retratar una bauma, coneguda com la del Segué , i sobretot tindrem una visió “especial” , i nova per a nosaltres del conjunt de runes de l’Hostal de Vallhonesta. . La OLIMPUS FE-100 - sens dubte – per l’emoció agafa un col·lapse del que un cop enèrgic – consell del Joan Escoda i Prats – la farà retornar.

L’hostaler ha fet molt bé la seva feina, i ens trobem una taula magnifica, en la amb bona companyonia compartirem unes botifarres a la brasa , negres i blanques, - no som racistes - , pa torrat, amb i sense tomàquet, ceba tendra i llonganissa especials de Moià, bon vi, pastes, castanyes torrades, cafès i “gotes” diverses, i per damunt de tot, unes hores meravelloses i plenes de llum, en les que l’únic objectiu – sembla que aconseguit amb èxit .- és centrar-nos en la celebració d’aquests primers 72 anys del Joan Moliner i Manau.

Abans de marxar –veurem si la tècnica pot superar les evidents mancances estètiques pròpies dels anys - el Tomás Irigaray, ens va fer diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.

Seguirem al nostre sherpa, Josep Simó que ens portarà ara fins a Sant Pere de Vallhonesta, on departirem tot gaudint del sabor d’una poma, amb el Melcior Vila i la seva esposa. La qualitat de la fruita de les seves terres, particularment dels préssecs, és sens dubte llegendària.

Ens acomiadarem abans de pujar als vehicles. Darrera nostre el vent sembla escampar per la contrada els nostres cants :

Moltes felicitats !

Moltes felicitats !

Et desitgem Joan !

Moltes felicitats !

Més enllà de les paraules, els teus amics esperem poder fer-te costat, durant molt i molts anys !


© Antonio Mora Vergés

NADAL, FESTA DE LA TRISTESA ?

Tristesa si, malgrat que tothom s’esforça en donar la impressió de que està exultant d’alegria, fins i tot la publicitat ens recorda encara que sibil•linament, “ vuelve a casa, vuelve por Navidad “ , que en aquestes dates de l’any, alhora que una vegada més els cristians celebrem el naixement de Jesús a Nazaret, la major part dels mortals d’occident passem comptes de manera individual, de tots els qui no podran venir a casa aquest Nadal, d’aquells que fa Nadals que falten, i fins i tot encara, d’aquells que aprofiten el Nadal per restregar-nos la seva felicitat, real o fingida a totes hores.

Des de la fe catòlica hem d’estar contents dels 2009 Nadals que han transcorregut des del naixement de Jesús, i val a adir que ho estem i molt. Ens fa mal el cor però, el veure que només en una mínima part dels habitants del món la concepció cristiana de la vida ha reeixit, per a la resta en una quantitat esfereïdora Nadal també es temps de misèria, també es temps de dolor !

En l’àmbit personal Nadal ens recorda amb més força a tots aquells que estimem i que ens han precedit en el viatge cap a la casa del Pare, els trobem tant a faltar !. Tenim es clar algun motiu de joia, els brots més joves de l’arbre familiar es van fent forts, es van preparant al seu torn per esdevenir arbres nous, fan tant de caliu aquestes branques tendres !

Hi ha també en aquestes festes un sentiment d’examen personal, de repàs de la nostra existència en tots els terrenys, hem estat bons pares ?, hem estat bons fills ?, hem estat bon esposos ?, hem assolit les expectatives que en tots els terrenys ens havíem plantejat ?, la feina be ?, les finances familiars be ?, les relacions amb els amics be ?, les relacions amb l’altra gent que ens envolta be ?, ens sentim còmodes dins la nostra pell ?.

Sempre hi ha alguna petita mancança, sempre constatem que estem per sota de les nostres aspiracions, però Nadal, festa de la tristesa, és, ha de ser alhora el punt d’inflexió per tornar a reformular-nos el món, per tornar a carregar la bateria anímica, per preparar una vegada més, contra tota lògica, contra tota esperança, un projecte de vida per un altre any, en el que intentarem, ara si !, assolir les fites personals que malauradament aquest any, tampoc hem assolit.

Jesús tenia per nosaltres un missatge, per a cadascun de nosaltres, i hem d’estar amatents per a captar-lo, per entendre’l, i per damunt de tot, per acceptar-lo. Un any més, haurem de superar la tristesa, i un any més també haurem de donar gràcies, malgrat totes les nostres misèries, malgrat les nostres evidents limitacions, Jesús torna, i la seva tornada es per a nosaltres, per a mi, per a tu, per aquell altre que també està trist, perquè malgrat que se’ns escapa sovint la seva presencia, Jesús torna cada dia, per a ell sempre es Nadal !.

Ara refem de nou l’anàlisi, i malgrat que els resultats siguin els mateixos, sabem que no estem sols, que juntament amb els petits calors dels humans com nosaltres, tenim el foc potent, permanent i inesgotable de l’amor de Jesús. La tristesa roman encara amb nosaltres, però un any més el missatge amagat darrera de les llums dels carrers i comerços s’ha fet un lloc al nostre cor, Jesús ens estima !

Antonio Mora Vergés

SANT JOAN DEL GALI, EN EL CAMI DEL LLUCANÈS

La temperatura exterior – segons el termòmetre del vehicle – era de -3 graus, quan arribàvem pel camí de terra davant mateix d’aquesta encisadora ermita, que hom pot veure des de la C-25. Deixava el motor en marxa per tal que el sistema de calefacció anés mantenint una mínima temperatura de confort, i un cop ens posàvem, bufandes, passamuntanyes, guants, gorres de llana, anoracs,... baixàvem a recollir imatges d’aquest paratge gebrat que podria figurar amb tots els honors en els millors catàlegs de postals nadalenques.

Havíem sortit de Sabadell a les 7,00; en aquesta ocasió el lloc de trobada era davant l’antiga acadèmia i caserna de la Guardia Civil, que des de feia anys, sense cap utilitat per a ningú, ocupava un espai vital per al desenvolupament de la co-capital del Vallès Occidental.

No fèiem cas de les catastrofistiques prediccions meteorològiques del Servei Barceloní del temps, - ells en deien Servei Català -, com del Parlament, la Generalitat, i la major part d’institucions i organismes, que a major glòria dels barcelonins consumíem quasi en un 100% els recursos econòmics de tot el Principat. Dúiem roba d’abric, paraigües, capellines,.... i sobretot , com sempre , les nostres màquines de retratar; tenim assumit que dissortadament anem fem la crònica d’un passat esplendorós, que desapareix ràpidament davant la indiferència quan no l’acció culpable dels nostres responsables polítics i de la ciutadania en general.

l'antiga quadra de Sant Joan, dita avui del Galí per la casa propera d’aquest nom, formà històricament part de les Quadres Unides [ amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta ] fins l’any 1.770 en que s’uní al municipi de Sentfores, d’ença de 1.931 pertany – uns diuen per fusió i altres per absorció – al terme de Vic.

D’aquesta ermita i del cementiri annex, situats prop de la riera coneguda en el període de la dominació romana com *de Rivo Meritabile*, i més tard com de Sant Joan, se’n té constància escrita almenys des de 1.003, fou transformada al llarg del segle XVII, per atendre adequadament les necessitats de la parròquia. Avui la proximitat de la masia del Galí constitueix una clara garantia de continuïtat i un veritable aturador davant l’espoli sistemàtic del nostre patrimoni històric i cultural.

Sentint cruixir sota els nostres peus l’herba gelada, envoltats d’un silenci quasi reverencial, quan passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 29 de novembre de 2.008, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, recollíem imatges d’aquest indret ple d’encís; el fred intens no aturarà la nostra tasca ; hem però de continuar el nostre viatge que ens portarà una vegada més al Lluçanès.

Tenim tics catalans, la puntualitat, la flema, el fet mateix de dur a terme les nostres sortides amb independència de l’estat del temps ,... , que passen per ser anglesos només perquè els hi vàrem ensenyar mentre els acollíem com aliats, a la guerra de 1.714 que marcarà la nostra dissort, i avergonyirà eternament al bon poble anglès, que rebrà com a pagament de la seva acció traïdora, no 30 monedes de plata, sinó un penyal ple de mones.

Ens espera un mati pel Lluçanès; hem viscut un moment inoblidable en la contemplació en dejú de Sant Joan del Galí, abans de Riuprimer.

Us recomanen molt amics lectors aturar-vos en aquest punt quan feu via per aquesta Catalunya interior, tant i tant desconeguda.

© Antonio Mora Vergés