CASTELLAR VELL. ESGLESIA DE SANT ESTEVE

Els que vivim a Castellar del Vallès de fa anys, hem tingut el goig d’accedir al recinte en ocasió d’algun dels aplecs que d’anca de 1979 s’hi organitzen.

Documentada el 1005, l'església fou venuda per Guislabert, bisbe de Barcelona, al monestir de Sant Llorenç del Munt. El monestir de Sant Cugat se n'apoderà posteriorment, potser basant-se en el fet que les butlles papals de 1098 i 1120 la hi atribuïen. El 1331 retornà novament a Sant Llorenç. El 1561 fou agregada a la comunitat de preveres de Nostra Senyora del Pi, de Barcelona, fet que no fou gaire ben acollit pels castellarencs. L'antiga parròquia de Castellar Vell conserva una part més antiga romànica, coberta amb volta de canó parcialment soterrada, i fou reformada en estil gòtic senzill.

Cap el 1984 s'hi realitzà una primera consolidació per tal d'evitar-ne l'estat ruïnós. El campanar és de planta quadrada, amb obertures ogivals i de mig punt.

L'edifici és de planta en forma de creu. Té una nau, de planta rectangular complexa orientada en direcció O-E i dividida en dos trams (el de ponent cobert amb volta de canó i el de llevant, amb volta de punta d'ametlla). A la façana de migdia s'alça el campanar, de planat rectangular, i al costat de tramuntana, la sagristia.

L'anàlisi de les restes actuals ha permès identificar quatre moments constructius: Preromànic (nau de ponent i capçalera trapezoïdal d'un edifici preromànic), segle XI (volta de canó sobre arcs torals), segles XII i XIII (nau de llevant amb creuer, capçalera i base del campanar) i segle XVI (cos del campanar).

Es conserven en la part exterior les restes dels murs que corresponien a l'antiga rectoria parroquial. Des de 1985 any en què es va descobrir una sitja en eixamplar el camí d'accés a Castellar Vell, s'ha anat treballant pel coneixement i la conservació d'aquest punt històric. Es va procedir en el seu moment a l'estudi i la conservació des del punt de vista arquitectònic, evitant el progressiu deteriorament de l'edifici.

Des de 1996 l'Ajuntament de Castellar desenvolupa i finança el projecte de recuperació, que ha permès conèixer millor la història del lloc. Així sabem que des d'època alt medieval existia un nucli de població al lloc anomenat Puig Castellar, gràcies a les nombroses sitges trobades i als estudis que s'han fet de les restes trobades. S'han localitzat les sepultures d'una necròpolis de la mateixa època, això permetrà fer un estudi antropològic de les restes humanes.

A l'interior de l'església hi havia també un bon nombre d'enterraments que corresponen a diverses èpoques de la vida de la parròquia.

Ara que s’allarguen els dies una caminada fins a Castellar Vell és una bona opció per a tothom, aquí no us cal un equipament especial, com bàsic però, us recomanem un barret de palla i/o una gorra lleugera.

© Antonio Mora Vergés

LA NEVADA A MOIÀ. EL MOLI NOU

Rebia un e.mail el dia 09.03.2010 amb el seu text :

Bon dia!

Jo també he fet unes fotos de cine.

El remitent era la Dolors Picanyol, veïna de Moià, i m’adjuntava dues bellíssimes imatges del indret anomenat Moli Nou, actualment un espai lúdic de la Capital del Moianes.

A l’altiplà això dels molins ve de molt lluny, està documentat que ja en el segle XI es comença a utilitzar la força de l'aigua per moure els molins destinats a moldre els cereals.

Al Moianès hi ha restes de molts d'aquests molins hidràulics (més de 60) que es van fer servir fins a finals del segle XIX. Des del coneixercatalunya.blogspot.com, tot voltant per aquesta comarca natural hem fet una tasca de recerca i recollida d’imatges, que podeu gaudir a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net.

El Moli Nou , com la majoria dels molins del Moianès estaven instal•lats prop de corrents d'aigua, que sovint no tenen caràcter permanent , o no eren prou forts ni constants, per aquesta raó gairebé tots son del tipus amb bassa, es a dir que l'aigua de les rieres s'emmagatzemava i, quan el dipòsit era ple, s'obria la comporta per deixar anar l'aigua i moure el molí.

La Dolors per recollir aquestes imatges , va fer un trajecte que atès el volum de neu, s’ha de qualificar com d’arriscat.

Donem per suposada la resistència natural dels moianesos enfront de les nevades, i les inclemències del temps, en tot cas això no li treu gens de mèrit, i és motiu per al nostre agraïment.

Subscric les paraules del teu e.mail.

Les teves Dolors, son unes fotos de cine esplèndides !

© Antonio Mora Vergés

LA NEVADA A LA CAPITAL DE L’ALT VALLÈS.

M’enviava imatges el Joan Ardebol Bardina d’algun dels llocs emblemàtics de Castellar del Vallès :

La façana de Sant Esteve de Castellar, aquesta església va ser sufragada per la vídua del que fou metge i industrial, Dr. Tolrà; obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-92), és un edifici neogòtic de grans proporcions conegut com la catedral del Vallès.



La font de la Plaça Major, que va ser inaugurada en absència dels veïns i de les “ forces vives “ de la Vila, que seguien instruccions de “la fàbrica“ , segons m’explicaven.

Del terme extens, 44,91 quilometres quadrats, hem anat recollint al llarg dels anys les històries d’alguns dels indrets més característics.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/mare-de-deu-de-les-arenes.html
MARE DE DEU DE LES ARENES

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sant-feliu-del-raco-de-valra-o-de.html
SANT FELIU DEL RACÓ, DE VALRÀ O DE CASTELLAR

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sant-pere-de-la-cadireta-o-dullastre.html
SANT PERE DE LA CADIRETA O D’ULLASTRE

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/santa-maria-del-puig-de-la-creu.html
SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU

Hem recollir moltes imatges al llarg dels anys, d’edificis com el Castell de Clasqueri, o l’església de Sant Esteve de Castellar Vell; d’indrets peculiars com la font de Can Cassamada, o el Parc i el Passeig de Colobrers,... d’uns i altres llocs tinc consciencia d’haver-ne escrit alguna cosa pel setmanari La Forja.

Castellar del Vallès, coneguda també com “el petit Sant Cugat”, gaudeix d’un entorn natural particularment atractiu, i d’uns edificis monumentals i històrics d’obligat coneixement i visita.

Un recomanem aprofitant l’època primaveral trobar la ocasió per fer una passejada per la Capital de l’Alt Vallès i els seus voltants.

© Antonio Mora Vergés

SANT FELIU DE RODORS [ ROLDORS].MOIÀ. BAGES

Cercàvem informació d’aquesta antiga parròquia del municipi de Moià (Bages), localitzada al NW del terme, està centrada per l'església de Sant Feliu, al peu del turó on s'aixecaven les ruïnes del castell de Rodors (779 m alt), a la capçalera de la riera de Malrubí. Ens expliquen que pels volts de l’any 1960 fou venut i les seves pedres aprofitades per a noves construccions.

Tot el sector NW del terme de Moià va formar segles enrere una jurisdicció pròpia que principalment estigué sotmesa al castell de Rodors (Rossedores o Rosedorios els anys 929 i 931). Molt aviat aquest castell va passar al domini directe reial i va ésser regit pels castlans de Clarà. Des del 1381 fou de la família Planella, que el continuà senyorejant fins al segle XVII. En alliberar-se del domini dels Planella, va formar un terme autònom governat pel sotsveguer de Moianès, fins que entre el 1714 i el 1840 va formar amb Ferrerons i Sant Pere de Marfà una batllia pròpia dita de les Tres Quadres i també la Batllia Forana per distingir-la de la de la vila de Moià. Marfà se’n va separar el 1801 i pel 1845 Rodors i Ferrerons es van fusionar amb Moià.

L’església de Sant Feliu de Rodors, documentada el 939, que fou sotmesa a Moià, fou reedificada en època romànica i totalment transformada al segle XVIII. Te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica.

Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; em sobta personalment la contemplació de l’espai buit del petit cementiri, del que possiblement per evitar-ne la profanació i/o a conseqüència d’alguna, s’endugueren – qui sap quan de temps fa – els cossos dels difunts. La imatge de desolació, quasi d’espoli, causa una estranya sensació, com de dolor, pel trànsit involuntari dels cadàvers, obligats a descansar per sempre més, lluny d’aquest paisatge en el que devien néixer, viure i morir. Hi ha sens dubte raons per a prendre aquesta mena de decisions, però en el meu cas, em costa molt d’entendre-les.

Farem un tomb pel conjunt d’edificis; l’església, la casa de l’ermità, i el petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX; el Feliu Añaños i Masllovet, ens fa notar, - i en recull imatges – que emmarcat dins d’una data,1638, hi ha el dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor.
Aquesta imatge confirma – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta arbustiva el nom d’aquest lloc:


Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de 1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes, verdoses, disposades en raïms axil•lars o terminals, i de fruits formats per cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son metzinosos i solen ocasionar enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.

Tenim aquí una mostra més de la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa instal•lada a la porta de l’església cap acceptació. Advertim avui encara la presència per arreu d’aquesta planta arbustiva.

La demarcació de Sant Feliu de Roldors era formada per masos, entre els quals es destaquen el Mas Vilalta, amb una capella de Sant Nazari adossada a la masia, el Mas del Soler de Terrades també amb capella pròpia del Roser, el Perer, el Molí del Perer, la Rovira, Casamitjana i Codinacs.

El tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, sens dubte per evitar - fins on sigui possible la comissió d’actes vandàlics - , no podrà dissortadament barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !

El consell de sempre, feu un forat a l`agenda per arribar-vos fins al Bages.

© Antonio Mora Vergés

SANT VICENÇ DE LADERNET

Anàvem a Balsareny , quan al topònim trobem : Etimologia: Del llatí vulgar balteu , derivat del pre-indoeuropeu *bassa ‘clot poc profund on es recullen les aigües’; del llatí vulgar *areneny , derivat del llatí clàssic arena ‘sorra’. Balç del terreny, balteum areneum.

El terme de 36 quilometres quadrats, amaga entre altres molts llocs d’interès la casa pairal del que fou el primer bisbe de la Prelatura de Sâo Félix do Araguaia, Pere Casaldàliga , i que l’any 1983 rebé el reconeixement del poble que el va veure néixer el 16 de febrer de 1928, que el nomena "Fill Predilecte de Balsareny".

Prop del mas, i sota la torre de Castellnou, a la banda ponentina del terme, en un indret emboscat, estès a la riba esquerra de la riera de Conangle, s’alcen les runes de Sant Vicenç de Ladernet, el lloc en estat ruïnós, implica per als ocasionals visitants un risc cert.

El lloc i l'església apareixen citats el 1035. Hi ha la tradició d'haver-se aplegat en aquesta capella, vers els segles XVI-XVII, un petit grup de donades.

* Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs.

El conjunt és constituït per dos edificis ben diferenciats: un temple preromànic i una minúscula capella romànica inclosa dins una torre o campanar amb un absis visible a l'exterior. El temple preromànic constava d'una nau rectangular força allargassada.

Ateses les característiques dels dos edificis, sembla que la construcció preromànica fou erigida el segle X i remodelada l'XI, mentre que la romànica sembla respondre a una obra de finals del segle XII o bé del començament del XIII.

Costa d’imaginar-se com devia ser aquest indret avui erm i desolat, en el període en que Sant Vicenç de Ladernet, exercia les seves funcions de capella rural, i fins – no tenim dades per confirmar-ho - com parròquia rural.

© Antonio Mora Vergés

LA FONT DELS COMTES A SANTA COLOMA DE QUERALT

La vila de Santa Coloma de Queralt (674 m; 2 934 h el 2005) és a prop de la capçalera del Gaià. El seu nucli antic fou declarat monument historicoartístic el 1970. Segons mossèn Joan Segura, antigament hi havia tres petits nuclis: un a l'entorn de l'església, dit la Vila Vella; l'altre prop de la Carlania, o la Vila Nova, i el tercer vora el palau dels barons, després comtes, de Santa Coloma, nucli que s'anomenava la Pobla de Montpaó. Aquests, en créixer degueren formar la vila, explícitament documentada com a tal el 1294, quan es construïren les portes per als tres portals que aleshores hi havia, de la qual cosa es dedueix que ja era emmurallada. La vila s'engrandí el 1341 segons un privilegi d'aquest any i les muralles s'ampliaren el 1389 i el 1450, per causa de les guerres civils. El 1471 ja són documentats els sis portals de la vila, dels quals han desaparegut els d'en Roca i de Sant Magí. Resten els portals de Cervera (o de Sanou, el més gran i millor conservat), del Martí, de Santa Maria o de l'Església i de Santa Coloma, a l'indret on hi havia la Carlania, que havia estat primer dels Santa Coloma, després dels Sacirera i finalment dels Requesens. El primer castlà de la dita família fou el governador general de Catalunya, Lluís de Requesens. El 1516 passà als Queralt, senyors de Santa Coloma. De la vila medieval es destaquen també dues places porxades, la de l'Església, el 1349 anomenada plaça de l'Om, i la plaça Major, documentada el 1348 com a plaça de les Eres. En un racó de la plaça de l'Església, conegut el 1284 per Móra del Vall, hi ha el portal dels Jueus, que dóna pas a l'antic carrer dels Jueus, ara de les Quarteres. Els jueus de Santa Coloma s'hi instal•laren a mitjan segle XIII i hi visqueren fins el 1492, que foren expulsats. La comunitat jueva de Santa Coloma, una de les més ben organitzades de Catalunya, tenia un hospital, banys, sinagoga, carnisseria i cementiri propi.
A partir del segle XVIII la vila s'expandí fora de la muralla. S'edificaren els ravals dels Capellans, de Santa Coloma, de Cervera i de Sant Roc i la plaça del Poblet. La muralla va anar restant amagada progressivament pels edificis. Un altre moment culminant d'expansió de la població fou els anys trenta del segle XX, que s'assolí el màxim demogràfic; les noves construccions seguien les vies i camins que enllacen la vila amb les poblacions veïnes: carreteres de Montblanc, de Vallfogona, d'Igualada i de la Llacuna. Més modernament, la tendència de creixement de la població ha estat a base de cases unifamiliars en l'extraradi, amb l'abandó progressiu del nucli antic. Tot i que el nombre d'habitants ha anat disminuint, la vila ha augmentat notablement la superfície urbanitzada.

La Font dels Comtes, popularment coneguda com de les Canelles , data de 1614, feta edificar per Dalmau III de Queralt, virrei de Catalunya, en una de les seves estades a la vila.


La font, d’estil barroc, consta de vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze per on raja l’aigua procedent del riu Gaià. Per damunt dels brocals hi ha un parament de carreus encoixinats, coronat per una fornícula amb la imatge de Santa Coloma, amb els escuts dels Queralt a les bandes. El conjunt resta coronat per un petit timpà semicircular obert amb bola al mig. La creu gòtica original de la font de Canelles es guarda a l'església de Bell-lloc.

GUIMERÀ. L’EXCEPCIÓ DE LA REGLA.

La regla – fa només uns anys – deia, “ on hi ha neu, no hi aneu “. El Joan Rosich, em feia arribar una sèrie d’imatges de Guimerà nevat, que fan venir ganes d’arribar-se fins a aquesta Vila de la que diu l’enciclopèdia :

La vila de Guimerà es troba a 555 m d’altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l’antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l’església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L’obra artística principal procedent d’aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l’estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d’escenes de l’Antic i del Nou Testament. Avui dia aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic. El 1940 es va encarregar a l’arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d’alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l’antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

No diu res dels estels brillants que guarneixen les nits, ni del soroll – ara escadusser – de l’aigua del Corb, ni de les botifarres negre amb pinyons del Francesc, o del extraordinari oli de taula.

L’Urgell és una més de les comarques interiors, que curulles d’història , esperen resignadament que bufin vents més favorables.

Un consell, veniu que ja aneu tard !

© Antonio Mora Vergés