JOSEP GAVÍN BARCELÓ. EL MESTRE I L’AMIC.

Ens arribàvem el 31.08 fins a Valldoreix, concretament a l’Avinguda Mas Fuster, 57 el Joan Lomas Gavilan i l’Antonio Mora Vergés; en aquella casa resideix el Josep Maria Gavín i Barceló, i es conserven encara una bona part de les seves diverses col•leccions ; ens hi portava el dolç deure de fer-li el lliurament del llibre GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/presentacio-del-llibre-guimera-i-el.html

Alguna dada bàsica de la biografia del Josep Gavin :

Neix a Barcelona l’any 1930.

És hores d’ara un reconegut fotògraf i col•leccionista català.

Membre de la Unió Excursionista de Catalunya, on començà a col•leccionar fotografies de més de 22.000 esglésies catalanes, dels territoris de parla catalana a les comarques aragoneses de la Franja , d'Andorra, i de les comarques de la Catalunya nord, que constitueixen un important arxiu fotogràfic (l'Arxiu Gavín).

L’afany col•leccionista del Josep Maria Gavín Barceló, ha permès que actualment l’arxiu superi el nombre total de més de 1.550.000 documents, un dels arxius particulars més importants d'Europa.

El 1979-1983 fou nomenat president de la societat Amics de l'Art Romànic. També ha estat vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc i és president de l'Associació Catalana de Col•leccionistes.

Ha publicat i ha exposat part del material mitjançant les seves col•laboracions a les obres : Catalunya Romànica, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Santuarios marianos de Cataluña i en més d'altres 300 obres, aportant articles o fotografies.
El 1984 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Des del 1985 participa en conferències exposicions i xerrades.

Des del 2007 l'arxiu Gavín, adquirit per l'arxiu d'Urgell el 2001, és dipositat al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.



Departíem una bona estona, i demanava finalment al mestre – que hi va accedir molt amablement -, que em permetés fer-li la fotografia que acompanya aquesta petita crònica.

CONTRAST, SANT MAUR I LA TORRE RODONA. ARGENÇOLA. ALTA ANOIA

Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares i l’Antonio Mora Vergés a Guimerà; qüestions de salut m’havien impedit estar present a la inauguració de l’exposició de l’Antoni Garcia Lamolla :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/12/lamolla-vei-de-guimera.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/antoni-garcia-lamolla-paisatges-de.html
Em perdia per les mateixes raons la presentació del llibre GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/guimera-de-memoria.html

Decidia fer una variació en el recorregut – tots els camins porten a Guimerà – i agafava el trencall que abans de la Panadella et porta fins Argençola; Pel que fa al topònim m’agrada el significat ‘plateta’ que derivaria del llatí : ARGENTUM [ PLATA] OLA [ FORMA DEL DIMINUTIU]. Cal pujar fins al turó del Castell i l’església. Des d’aquella petita plana s’entén el perquè d’aquest nom; ens aturàvem a gaudir de la grandiositat del paisatge que anuncia ja la Segarra infinita.




Seguíem fins al petit nucli de Contrast , el lloc s’esmenta l’any 1.241 , en aquell indret hi ha la capella de Sant Maur, edifici d'una sola nau coberta amb volta de mig punt i capçada amb un absis semicircular, d'origen romànic ha patit moltes modificacions, especialment als inicis del segle XIX , El 1802 es va engrandir la nau, es va obrir la porta actual i es va construir un campanar d'espadanya, refet en la darrera restauració fa pocs anys. Tenia la porta original al mur de migdia. En el seu interior – al que no podíem accedir – ens expliquen que es conserva una imatge gòtica de sant Maur.




A l’altre costat del camí, unida a Cal Cortés hi ha una torre medieval rodona [ segles XII i XIII), que actualment es fa servir com dipòsit d’aigua.

Fetes les fotografies seguiríem la nostra ruta que ens portarà fins a Santa Coloma de Queralt, i des d’allà resseguint el camí del riu Corb, arribarem fins a Guimerà.

L’Antoni és ‘l’expert en art’ del coneixercatalunya.blogspot.com, i en aquesta ocasió em farà notar una coincidència entre l’obra de l’Antoni Garcia Lamolla, i un altre extraordinari pintor :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/antoni-garcia-lamolla-paisatges-de.html

Sempre s’aprenen coses si anem en ‘bones companyies’ i tenim l’orella amatent.

Ah, la meva esposa em proposa eliminar els mesos de Juliol i Agost del calendari, que tindrà dos junys i dos setembres, o un parell de mesos de 60 dies.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html

Potser no calen gaires comentaris, oi ?.

SANTA LLÚCIA DE NÀVES. EL SOLSONÈS OBLIDAT

Ens aturàvem la Rosa, el Miquel i l’Antonio per recollir una imatge d’aquesta esglesiola ‘trentina’ refeta l’any 1.787.



Ens expliquen que el segon cap de setmana de desembre es celebra aquí la Fira de Santa Llúcia, una de les fires més antigues de Catalunya, visitada però, majoritàriament per gent del Solsonès, i comarques veïnes. Durant els últims anys s'ha convertit en una fira de caire artesà, tot i que anys enrere era un punt de compra i venda de bestiar per tota la gent d'aquests voltants. Us deixo un molt interessant enllaç :
http://scg.iec.cat/Scg9/Scg91/S9101071.htm

Santa Llúcia de Siracusa s'escau el 13 de desembre, el dia del seu martiri i data en què segons l'antic calendari julià, s'esqueia la nit més llarga de l'any, el solstici d'hivern; la Santa és representada portant un plat amb els seus dos ulls i és invocada per guarir tot tipus de mals relacionats amb la vista.

La tenen per patrona oculistes i oftalmòlegs i tots els oficis que requereixen una bona visió: les modistes i els professionals relacionats, com les puntaires, cosidores, afiladors, etc, però també els escriptors, els fotògrafs, els dissenyadors gràfics i els informàtics en general, així com els cecs i àdhuc els visionaris.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ll%C3%BAcia_de_Siracusa

Aquest dia, o durant el cap de setmana més proper, s'organitzen festes, fires i altres celebracions festives especials, com desfilades de moda, que compten amb la participació de col•lectius dedicats al món del tèxtil, la confecció i la costura, dissenyadors de roba, modistes, associacions de puntes de coixí, perruquers, etcètera.

En aquells pobles on la tenen per patrona celebren la festa major d'hivern.

No hi ha cap informació d’aquest edifici a la pàgina web de l’Ajuntament ; l’advocació em fa pensar en una primera esglesiola, que al caliu dels ‘tresors d’Amèrica ‘ serà refeta i despersonalitzada com totes les ‘ trentines’, cal agrair l’estesa de cables davant de la façana; en un indret quasi deshabitat , el més lògic – des de l’òptica d’una empresa pública espanyola - és evitar l’harmonia.



Per la intercessió de Santa Llúcia , alhora que li demano que ens faci obrir els ulls davant l’espoli a que ens sotmet Espanya, li trasllado la meva sempiterna pregaria a l’Altíssim ; Senyor,l allibera el teu poble !!!!!

SANT MARTÍ DEL PUIG DE LA BAGA. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. GISCLARENY

A la dreta del Bastareny , en el bell mig de la vall, encimbellada dalt d’un cim, hi ha l'església de Sant Martí del Puig de la Baga, presidint amb majestat l’amplia vall protegida per les serralades del Cadí i de Gisclareny. Hi ha constància de la seva existència des del segle X, en que s’esmenta Sant Martí del Puig de la Baga en la documentació del monestir de la vall de Bastareny, l’any 961 el prevere Bell i altres marmessors del difunt Ava li donaren diferents possessions entre elles el Puig.

Al Segle XIII tenia la condició de parròquia, posteriorment apareix esmentada com sufragània de la parroquial de Gisclareny , i al segle XVIII , de la de Sant Miquel de Turbians.

Sant Martí del Puig de la Baga pertanyé a l’antic comtat de Cerdanya, a la històrica vall de Brocà i fou possessió del monestir de Sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà)

Son destacables a migjorn la porta adovellada amb pedra tosca formant el mig punt.



L’absis força ben fet, a base de blocs de pedra força regulars disposats en filades regulars i a trencajunts. No té ornamentació però és coronat per una senzilla cornisa de pedra tosca.



A ponent s’aixeca el campanar d’espadanya de dos ulls i que agafa tota l’amplada de la nau.



A tramuntana i migjorn fórem construïdes dues capelles el segle XVIII. La volta conserva el guix amb pintura de color blau. Una antiga tradició deia que el color blau feia fugir els mals esperits.



Es conserva encara la pila baptismal de vuit cares.



Prop trobem una gran pedra amb un orifici antropomòrfic que ens sembla haver acollit algun enterrament.



Actualment no té culte. A la porta d’entrada hi ha unes quantes mates d’aranyons.

SANT LLÀTZER, EL ROMÀNIC ENCAIXONAT. BARCELONA

Rebia una crònica del Feliu Añaños Masllovet, feta en ocasió d’una visita a la capella romànica de Sant Llàtzer que va pertànyer al desaparegut Hospital de Mesells o leproseria. Aquest hospital va ser fundat pel bisbe Guillem de Torroja a mitjan segle XII en el que aleshores eren els afores de la ciutat.

A Barcelona, com a d'altres ciutats medievals, la leproseria se situava fora de les muralles, com a mitjà de protecció contra la malaltia. Tanmateix, el nou recinte emmurallat de Pere III la incorporà al perímetre de la ciutat.

De les diverses instal•lacions que integraven l'hospital, únicament se n'ha conservat la capella de Sant Llàtzer, patró dels leprosos.

La capella romànica modernament restaurada, és de nau única i té un absis semicircular amb lesenes i arcuacions llombardes i una finestra de mig punt amb arquivoltes que descansen sobre columnes amb els capitells decorats. La coberta original va ser substituïda per una volta amb llunetes, en la qual es van obrir dos ulls de bou.

La façana que dóna a la plaça Pedró té una fornícula feta construir per Erasme de Gònima el 1792.



L'absis que es pot veure actualment des del carrer de Sant Llàtzer, havia estat durant molts anys ocult dins del pati de l'illa de cases.



El 1906, es va traslladar la leproseria a Horta i la capella va passar a ser utilitzada com a església, fins al 1.913 que va ser tancada al culte i dessacralitzada, es faria servir com magatzem de fusta o estanc, fins a la seva rehabilitació per Adolf Florensa el 1954.

El romànic de Barcelona no rep – ni de lluny – el mateix tractament que els edificis modernistes. Aquesta actitud retrata perfectament el tarannà de les nostres Autoritats en l’àmbit cultural.

L’Antoni Calvo Uribe publicava el 29 de desembre a les 12:09 unes fotografies d’aquesta església, en les que hi ha una vista del interior.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com la desinformació vers el patrimoni històric i artístic és una eina poderosa en mans dels seculars enemics de Catalunya.

EL SALT DEL MOLI DE LA LLOSA. VILIELLA. LA CERDANYA

Havíem dinat a Viliella, ‘la petita Vila’, a Cal Tià, la Rosa [ la nostra amfitriona i sherpa ], la Maria Jesús i l’Antonio; sota un sol de justícia ens arribàvem fins al fons de la Vall del riu Llosa, on deixàvem aparcat el vehicle a l’ombra; mentre remuntàvem el corrent d’aigua en cridàvem l’atenció els molts avellaners – m’expliquen que bords en la seva major part – que hom troba per arreu; en tant que nascut a la ‘terra de les avellanes’, a les petites serralades que s’aixequen des del Baix Camp, fins als límits del Priorat, m’estranyava l’adaptació excepcional d’aquest arbust en aquestes alçades que hom imagina gèlides al hivern, malgrat la calor intensa d’aquest dies d’agost, que únicament és mitiga quan caminem protegits pel bosc de ribera.




La contemplació del Salt anomenat del Moli, diríem que justifica sobradament l’esforç i la calorada; pels voltants, uns prenent el sol, altres gaudint de l’ombra, molts amb roba de bany, i pocs però dins l’aigua, coincidim amb grups de famílies. Com ells ens aturarem prop del caient de l’aigua on aprofitaré per retratar a les ‘ meves Maries’.

Havia recollit una imatge de l’església parroquial de Viliella, aixecada originàriament sota l’advocació de Sant Martí, i dedicada avui a Sant Sebastià, pensem que possiblement en la seva qualitat de ‘celestial’ protector ; ‘Sant Sebastià guarda de fam, de pesta, de guerra i de tots els mals que hi ha’



El creixement demogràfic i econòmic que s’experimentarà als segles XVIII i XIX – arriben també fins aquí ‘ els diners d’Amèrica’ - , es manifestarà bàsicament en la transformació de les petites esglésies romàniques; com un foc d’encenalls, ‘ad pompam et ostentaionem’, tot se’n va en despeses sense utilitat per consolidar el creixement a futur d’aquestes terres.

Abans que desapareix-hi el darrer ‘aborigen’ s’hauria de recollir la història d’aquestes terres altes.

A qui correspongui.

SANTA MARGARIDA DE BALSARENY. LA DESOLACIÓ DE LA C-16. BAGES

M’aturava per retratar la que – ara ho se – fou Santa Margarida de Balsareny, dins ara dels límits de l’Alou [ topònim derivat d’alöd amb el sentit de ‘possessió plena’ , en el cas de Catalunya subjecta generalment al pagament d’un cens o un servei petit, molt menor que el feu ]. Havia vist aquesta esglesiola feia anys des de la distància – la carretera anava aleshores per l’altre costat del riu - , i més recentment ja dins del segle XXI, quan s’inaugura la C-16, primer fortament relligada – sembla que per evitar els danys derivats de l’ús d’explosius – i fa poques setmanes, lliure ja exteriorment de reforços, però amb una aparença que em feia designar-la com la DESOLACIÓ DE LA C-16

La resposta dels lectors ha estat formidable :

Joan Muñoz em deia :

Crec que es tracta de: Santa Margarida de L'Alou / Balsareny.

Copiat d'una pàgina web, encara que hi han varies que en parlen:

Aquesta església era dins l'antic terme del castell de Balsareny, al lloc anomenat l'Alou. No degué passar de capella rural. És d'una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular.El lloc i l'església apareixen citats el 1041 com a Sant Joan que diuen Alou; de manera semblant es torna a citar el 1291 com a Sant Joan de l'Alou. No se sap quan es produí el canvi de titular però el 1685 ja era Santa Margarida. Actualment es troba sense culte i en un deplorable estat d'abandó.

23 de agosto de 2011 13:21

Joan Escoda i Prats ha dit...

Aquesta església pertany a Balsareny i te per nom Santa Margarida de l'Alou. Moltissims anys enrere es deia Sant Joan de l'Alou.

L'Alou és el nom de la casa de pagès que es troba al seu darrera.

23 d’agost de 2011 13:26

Xavi ha dit...

Efectivament, com diu Joan Escoda, aquesta església és Santa Margarida de l'Alou, pertanyent al mas Alou que hi ha al darrere. La trobem documentada l'any 1041 com a Sant Joan de l'Alou, igual que el 1291. El següent document, ja de l'any 1685, ja parla de Santa Margarida.

L'estat es força lamentable, ja que durant molts anys ha servit de paller de la casa i ha estat apuntalada amb ferros fins fa tres mesos a causa de les voladures que es van fer per construir l'autovia.

Salut,
Xavi Novell
08660.blogspot.com
xavinovellbulnes@gmail.com

23 d’agost de 2011 17:20

Jaume Ignasi Argilés ha dit...

És santa Margarida de l'Alou, prop de Balsareny.
Més informació:
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/143_SMargaridaAlou/SMargaridaAlou.htm

24 d’agost de 2011 12:21

Ens trobàvem a les 9,30 a la sortida sud de Balsareny amb el Xavi Novell Bulnes que ens havia enviat un e.mail :

Si teniu interès a visitar-la, només heu de dir-ho, i us hi acompanyaria, ja que m'uneix amistat amb els masovers de l'Alou i ens facilitarien les coses per poder-hi arribar, ja que s'ha d'entrar al camp per accedir-hi.

Ens calia tallar els esbarzers que havien crescut prop de la porta, i superar l’entramat de puntals que aguanten literalment la verticalitat de l’estructura; el Joan Lomas ens feia observar que la biga central no es recolza ja damunt la paret, i feia una previsió molt pessimista quan a la perdurabilitat de l’edifici si tenim una tardor i/o hivern plujós.

Fa més de 1.000 anys unes poques persones van poder aixecar un edifici , que feia alhora funcions religioses, o defensives en cap de perill. Avui quan sembla que som més de 7.000.000 milions d’habitants en aquest espai que es reivindica com una NACIÓ, contemplarem impertèrrits la seva desaparició.