SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUADRES. ISÒVOL. LA CERDANYA JUSSANA

Rebia unes magnifiques imatges de la sortida per les terres d’Isòvol, que feien suara el Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa; l’indret fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què fou del departament del Segre, francès. D'aleshores ençà és de la província de Girona. Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà. El terme comprèn els pobles d'Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d'Olopte i el despoblat d'Alf.

Depenen de la parròquia d'All, vora el Segre, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Quadres, del que ens expliquen :

És una església d'una nau, amb absis semicircular, en què conviuen construccions de diferents èpoques. La nau és capiample i resulta curta per l'amplada que té. El parament exterior de les parets és de carreus regulars, ben treballats, de dimensions mitjanes, propi del segle XII, amb una finestra de doble esqueixada i arc monolític al començament de la nau. Aquest tipus de construcció comença sobre un sòcol de dues o tres filades de grans carreus quasi quadrats, possiblement part d'una construcció bastant més antiga, i arriba fins a l'arrencada de la volta de pedra, marcada per una corniseta llisa que corre a tot el volt, aproximadament a un metre sobre el paviment, que indica com amb el temps, ja sigui per les riuades del riu Segre veí o per les arrossegalles del torrent d'All, el nivell dels terrenys circumdants va anar pujant, deixant cada cop més enfonsada l'església, fins que hom optà per aixecar-ne una de nova sobre els murs de la vella. Els carreus del sòcol varen ser posats de manifest per unes excavacions de fa pocs anys.

Això va passar abans del 1698, que és la data gravada a la clau de l'arc de la porta actual. L'església nova la varen fer d'estil barroc amb pilastres, arcs de mig punt, motllures i frisos de gruix, amb volta de maó prim sota encavallades de fusta. És de creure que amb l'experiència del passat el nou temple fou construït amb el pis més elevat que el terra del voltant. Això no obstant, avui en dia cal baixar uns graons per entrar-hi.

L'absis és d'un gran diàmetre i fàbrica més rústega, composta de carreuons desbastats i disposats en filades horitzontals d'altures variables, sense el sòcol de carreus grans, quedant l'ampit d'una i altra arran mateix del terrenys de fora.

El recinte del santuari tenia una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.

El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d'aleshores ençà restà i sense culte regular; recentment s'hi han portat a terme obres de restauració i s'hi fa un aplec el segon diumenge de setembre.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/08/goigs-la-mare-de-deu-de-quadres-isovol.html

Que  la Marededéu   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

MASIA GRABUACH. FONT-RUBÍ. MODERNISME AL PENEDÈS SOBIRÀ

M’aturava davant la façana on destaca el nom Masia Grabuach; Josep Puig i Cadafalch, l’arquitecte modernista, nascut amb Mataró , però amb arrels vallesanes, va rebre l’encàrrec de refer la casa pairal de Grabuach, a Font-rubí, propietat des de la desamortització de Madoz a meitat del segle XIX ,d’en Pau Suriol i Casanoves; aquesta família des de principis del segle XVII , havien estat masovers de les terres dels Senyors de Font-rubí en el Castell de Grabuach.

Únicament podia entreveure una minima part de la façana, que segons llegim ; s'ordena simètricament a banda i banda d'un espai central on trobem una balconada. La decoració és plenament modernista amb les baranes de ferro dels balcons i les finestres, les ceràmiques, a vegades amb la tècnica del picadís, i les vidrieres emplomades de colors amb motius florals o vegetals, realment esplèndides. Adossada a la dreta de la façana podem veure la torre de planta circular feta de totxo vist i amb decoracions de ceràmica vidrada.

El Modernisme uneix la tradició històrica de l’arquitectura-art amb la nova tendència de l’anomenada fins ara enginyeria, que aporta nous materials i una nova concepció de l’espai i de les estructures. El Modernisme és en si mateix contradictori. Per una banda rebutja el món industrial submergint l’edifici en un embolcall de decoració naturalista d’elements florals i atmosfèrics, d’herbeis i d’animalons, que l’envaeix per dins (als sostres, a les escales, als mobles o als arrambadors) i per fora (als panys de façana, a les portes i finestres, als balcons i coronaments). Pel seu característic ambient rural, el Penedès és un marc idoni per al desenvolupament d’aquestes artesanies. I per altra banda, s’introdueix de ple en la industrialització, utilitzant els nous materials, com ara les bigues i jàsseres de ferro, i assajant amb ells unes estructures totalment innovadores; organitzant l’espai intern amb un nou criteri de funcionalitat que esdevindrà la primera arquitectura-art moderna.

A principis de segle XX, el desenvolupament econòmic i social del sector vitivinícola lligat al fervor modernista va fer que moltes masies fossin remodelades seguint els patrons d'aquest nou corrent.

Us deixo un enllaç molt interessant : http://www.turismepropbarcelona.cat/pdfs/AltPenedesvinyescat11.pdf

Està en la línia de ‘ posar en valor’ els actius patrimonials històrics i artístics del Penedès.

SANT JOAN DE CORNUDELL. CASTELLAR DE N’HUG. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur continuen en el seu pelegrinatge per les terres berguedanes, i ens expliquen en aquesta ocasió la seva visita a la petita església de Sant Joan de Cornudell , que es troba situada al nord-est del poble de Castellar de N'Hug, damunt d'un espadat de roques rogenques.

El seu entorn és desolat, silenciós i aspre.

La rusticitat d’aquesta l'església sense absis, eliminat possiblement en una ampliació que hom endevina entre els contraforts , dona a aquest paratge una bellesa singular.

Cornudell és el nom d’aquest indret que va ser una vila alt-medieval, un primer focus de poblament a l'alt Berguedà. El topònim podria derivar d’un preromà Kor roca alta, amb el sufix Dell, al que en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, s’atorga el següent significat : DELL m., eufemisme, per Déu. Tindria doncs el significat ; Roca Alta per la gràcia de Déu.

Com a centre d'aquesta vila devia construir-se l'església de Sant Joan, la qual no degué ésser mai parròquia, per que no s'esmenta com a tal en la visita al deganat de Berga de l'any 1312.
Sant Joan de Cornudell formava part de l'antiga baronía de Mataplana i de la jurisdicció
eclesiàstica del bisbat d'Urgell. La primera notícia del lloc el relaciona, l'any 921, amb les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

D’un mateix lloc se’n poder dir certament poques coses, com fa l’entrada de l’enciclopèdia de Catalunya [ la Gran ]

Església romànica del municipi de Castellar de N'Hug (Berguedà), a llevant del poble, a la vall de l'Arija, al centre del veïnat de la Soleia.

Ho aportar informació gràfica de qualitat , i amb texts de fonts de més que reconeguda solvència tècnica.

http://elromanicdecatalunya.blogspot.com.es/2010/09/sant-joan-de-cornudell-bergueda.html

El Miquel Pujol Mur , com és en ell costum, fa un exercici de síntesis, que per als que ens agrada el patrimoni històric i artístic, bé a ser com posar-nos la mel a la boca.

PONT DE PEDRET. CERCS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés  ens arribàvem fins a la riba del Llobregat, voliem veure i retratar el Pont dit de Pedret;  recollia primerament imatges dels tallamars, que es troben ara com a conseqüència  de la construcció aigües amunt del Pantà de la Baells , situats molt lluny de l’aigua; a la pàgina de l’Ajuntament de Cercs, dins quin terme es troba diu en relació al pont :

Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Prop del pont, i excavats a la roca viva, hi ha un seguit de forats arrodonits que corresponen als encaixos de les bigues de fusta que sostenien un pont romànic.

És un interessant exemplar de pont gòtic, que facilitava, en el seu temps, les comunicacions entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret amb el sector de Sant Miquel de les Canals i el Puigarbessós.

Pensem – i no som els únics – que abans de pont romànic, la solució del pas del riu  Llobregat en aquest punt es degué resoldre mitjançant palanques o ponts de fusta  que permetien assegurar una circulació més o menys estable per sobre del riu. És evident que aquests ponts rudimentaris devien desaparèixer amb  relativa facilitat a cada crescuda una mica important, però, per contra, també eren  fàcilment substituïbles.

L’augment de la circulació  per la zona, relacionada clarament amb l’estabilitat política, segles XI i XX,  va  fer evident la necessitat de construir un pont de  major solidesa.  Els ponts d’esquena d’ase es  documenten ja en època romànica a tota la zona (pont de Guardiola, pont vell de La  Farga, pont vell de Gironella, pont del Far), amb cronologies que oscil•len entre els  segles XI i XII.

En un moment indeterminat, segurament al segle XIII, es va produir l’ensorrament  del pont, que degué afectar bàsicament l’arc central i els arrencaments dels arcs  laterals. No se sap quant temps va estar fora d’ús, tot i que segurament no va ser  gaire. En tot cas, se sap per les fonts escrites que el 1286 es recollien diners per a  la reconstrucció del pont, així la deixa testamentària de diners per a l’operis ponte de Pedreto que fa  Ramón d’Avià, mostra com aquesta família noble, afincada probablement a Berga,  tenia interessos a la zona de Pedret i per tant estaria interessada en conservar la  comunicació directa amb les seves possessions.

Al llarg dels segles ha calgut reparar i mantenir aquesta magnifica obra d’enginyeria.

CA N’AVELLANEDA. CASTELLAR DEL VALLÈS

M’arribava fins a Ca n’ Avellaneda en la confiança de que trobaria informació històrica per confegir un petit article. Espero que des de la Penya Arlequinada – actual propietari – em puguin facilitar més dades.

Llegia que ca n’ Avellaneda era una gran explotació agrícola de secà, bàsicament d’avellaners, i d’aquí el nom de la casa ‘avellaneda’. Discrepo d’aquesta tesis, que l’any 1236 - segons el meu criteri, queda negada - quan apareix esmentat un Arnau d’Avellaneda.

En el Reial Cadastre de Castellar del Vallès de 1716 de José Patiño la finca de ca n’Avellaneda estava referenciada a la parròquia de Sant Julià d’Altura.

El cos de l’edifici fora del segle XVIII, i els afegitons modernistes cal situar-los entre la fi del segle XIX i al començament del segle XX.

Des de 1964 la masia és un restaurant, i la seu social de la Penya Arlequinada.

Quan a la descripció llegia ; Cos principal de volum primigeni de planta baixa i dues plantes i coberta a dues vessants, envoltat per migdia i ponent per volum d’una sola planta amb terrat amb balustres i rematat per torre quadrangular mes alta, i per nord per cos adossat de planta baixa i planta principal rematat també per torre quadrangular d’una planta més, tot d’estil modernista.

A destacar els elements decoratius de les obertures com els vitralls i rajoles.

SANT SALVADOR DE SÚRIA. BAGES

Ens trobàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, primer l’anomenada ‘ermita nova’, i escassament cinquanta metres més avall – aparentment en bon estat – l’esglesiola romànica de finals del segle XII o inicis del segle XIII, dedicada a Sant Salvador.

És un edifici d’una sola nau amb coberta a doble vessant. Als peus hi ha una espadanya de doble obertura, i en el mateix mur s’hi va obrir una porta moderna sobre la qual encara es pot veure un òcul coetani del portal.

L'absis original no es conserva per sobre del nivell del paviment, encara que l'arc triomfal es pot reconèixer a la paret de tancament.

Es conserva l'antiga porta d’entrada, situada a migdia.

L’esglesiola evoca el ‘ romànic del Camil Pallàs i Arissa’. Ens ho confirma una noticia de premsa, en la que s’explica que a petició de l’ajuntament de Súria, el servei de patrimoni arquitectònic local (spal) de la diputació va dur a terme la restauració de l’edifici; el procés es va iniciar l'any 2000 i es va donar per acabat al setembre del 2002.

Apareix documentada per primera vegada en ocasió d’una deixa a Sant Salvador de castro Chenosa l’any 1205, quan al topònim Quer, llegim que es defensa la següent evolució (de Cerosa, és a dir de Chero o Quero). O recollim, malgrat discrepar-ne absolutament. El topònim Quer es d'origen pre-romà i ve a significar "roca gran". Al voltant hi ha el "bosc del Quer”; de la propera casa del mateix nom trobem :

Joan Quer, nen de deu anys, va morir el dia 21 de novembre de l'any 1711 a la masia del Quer del Samuntà. La notícia és del llibre de defuncions de la parròquia i diu "(..) Sens haver demanat per ell los sagraments per causa de la pertorbació de la guerra (..)" (es refereix a la Guerra de Successió). En un cens de 1877 apareix com a alqueria de dos pisos, habitada

El 1298 trobem la denominació ‘Sant Salvador de Súria’.

Hi ha un llarg silenci informatiu, que es trenca sobtadament el juliol de 1835, en plena guerra carlina, quan els liberals van cremar l'ermita, i com a mostra de la seva ‘catolicitat’ van llençar la imatge del sant Crist pendent avall. El cap va ser recuperat un any més tard per un caçador i es va refer la resta de la figura, a càrrec d'un particular . El refrany diu ‘ al juliol, ni dona ni caragol’, hem de trobar la rima per afegir-hi també a liberals i feixistes, que tenen vers aquest mes una ‘sentida’ disposició.

L’any 1880 , consta que l'ermita estava sense culte.

L’any 1.888, el mateix dia que es va consagrar la nova ermita va caure la volta de la vella.

Recollíem informació i imatges d’ambdós ermites,de la del cim, i la de la costa.

LA CÒLONIA DE MARTORELL.

Quan m’aturava prop de la dita torre d’Elias, desconeixia la mancança d’un Mapa de Patrimoni Cultural, i fins d’un POUM actualitzat de Martorell; pel que fa a la Colònia trobava :

http://www.amartorell.com/uploads/canbros130.pdf

Originàriament hi havia una masia medieval que al segle XVII passà a mans de Jaume Bros, de qui prengué el nom. A l'inici del segle XIX s'instal•la a l'indret una serradora i una farga de coure, així com un molí paperer propietat de Miquel Elies, que hi construí una elegant mansió d'estil neoclàssic; Vicenta Bros, pubilla, muller de Salvador Roca i Sunyol, també paperer, li va vendre can Bros l’any 1816.

Em cridava l’atenció la capella annexa a la casa, amb clars senyals d’abandó , que dedicada a la Puríssima Concepció de Maria l’any 1834, i que exercí funcions de panteó, on reposaven les restes d’aquesta família.

La colònia tèxtil neix amb l’arribada de la família Castells-Catarineu, procedents d’Igualada, el 1852. Es construeixen progressivament els actuals edificis de pisos de la filatura, els habitatges, l’escola i l’església. El 1892 hi havia instal•lades 10.320 pues de cotó, 600 pues de llana i 108 telers. Tres generacions Catarineu gestionarien Can Bros fins que van vendre el conjunt a Fontdevila i Prat (1921), industrials del gènere de punt establerts a Mataró, que a la colònia es van dedicar a la producció de filats.

El 1850 el cens de la barriada arribava als 700 habitants. D'aquella època és el conjunt de carrers i habitatges petits i amb poques obertures que donen idea de les condicions de vida i higiene de l'època

La fàbrica va tancar les portes el 1967.

Pel que fa a l’església de Sant Joan Baptista trobava :

http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13846.pdf

Les dades que tenim ens diuen que l’església neogòtica de Sant Joan Baptista a la Colònia Bros fou projectada el 1897 per Joaquim Bassegoda - avui em deien uns veïns que l’obra era de Josep Lluís Sert, no he trobat enlloc cap dada que ho confirmi -. Només trobava una referència relativa a la persona que va fer-se càrrec del cost d’aixecar l’església, tenia l’estat civil de ‘vídua’ del fabricant Ramon Catarineu. Agrairé que vulgueu ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No podíem accedir al temple, ens barrava el pas un cartell de PROHIBIDO EL PASO / PROPIEDAD PRIVADA , com succeeix a la major part del recinte, ens expliquen que s’obre ‘urbi et orbe’ en ocasió de la festivitat del Sant.