PONT DE PEDRET. CERCS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés  ens arribàvem fins a la riba del Llobregat, voliem veure i retratar el Pont dit de Pedret;  recollia primerament imatges dels tallamars, que es troben ara com a conseqüència  de la construcció aigües amunt del Pantà de la Baells , situats molt lluny de l’aigua; a la pàgina de l’Ajuntament de Cercs, dins quin terme es troba diu en relació al pont :

Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Prop del pont, i excavats a la roca viva, hi ha un seguit de forats arrodonits que corresponen als encaixos de les bigues de fusta que sostenien un pont romànic.

És un interessant exemplar de pont gòtic, que facilitava, en el seu temps, les comunicacions entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret amb el sector de Sant Miquel de les Canals i el Puigarbessós.

Pensem – i no som els únics – que abans de pont romànic, la solució del pas del riu  Llobregat en aquest punt es degué resoldre mitjançant palanques o ponts de fusta  que permetien assegurar una circulació més o menys estable per sobre del riu. És evident que aquests ponts rudimentaris devien desaparèixer amb  relativa facilitat a cada crescuda una mica important, però, per contra, també eren  fàcilment substituïbles.

L’augment de la circulació  per la zona, relacionada clarament amb l’estabilitat política, segles XI i XX,  va  fer evident la necessitat de construir un pont de  major solidesa.  Els ponts d’esquena d’ase es  documenten ja en època romànica a tota la zona (pont de Guardiola, pont vell de La  Farga, pont vell de Gironella, pont del Far), amb cronologies que oscil•len entre els  segles XI i XII.

En un moment indeterminat, segurament al segle XIII, es va produir l’ensorrament  del pont, que degué afectar bàsicament l’arc central i els arrencaments dels arcs  laterals. No se sap quant temps va estar fora d’ús, tot i que segurament no va ser  gaire. En tot cas, se sap per les fonts escrites que el 1286 es recollien diners per a  la reconstrucció del pont, així la deixa testamentària de diners per a l’operis ponte de Pedreto que fa  Ramón d’Avià, mostra com aquesta família noble, afincada probablement a Berga,  tenia interessos a la zona de Pedret i per tant estaria interessada en conservar la  comunicació directa amb les seves possessions.

Al llarg dels segles ha calgut reparar i mantenir aquesta magnifica obra d’enginyeria.