CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. CONILL. PUJALT. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

L’ Albert Turull i Rubinat, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat de Lleida, defensa pel topònim ‘Conill’, que deriva del llatí CUNICULUS, “ galería subterrània” (especialment “d’accés a la mina”) i el seu raonament es basa en l’estructura dels llocs, en l’observació comparativa de l’orografia dels llocs. Correspon a indrets amb “entrades de grosses i no recents perforacions”.

La descripció sembla més escaient – a dia d’avui – al petit poble de la Guardia Pilosa ( el topònim descriptiu, indica que aquell turó avui erm i isolat, va ser un lloc cobert de vegetació), al peu de la Guardia Pilosa, a uns centenars de metres al sud del nucli d’habitatges , trobem les antigues mines a cel obert de lignit de la Guàrdia Pilosa, excavades a mitjan anys setanta sobre la vall d’un antic torrent, les parets de la qual havien estat explotades agrícolament mitjançant feixes. Les mines s’estenien al llarg de 28 ha i proporcionaven matèries primeres energètiques per a les activitats del ciment de la comarca de l’Anoia i la central tèrmica de Cercs.

Després que l’empresa que les explotava fes fallida cap a la dècada dels vuitanta, l’any 1992 l’Ajuntament de Pujalt i el Departament de Medi Ambient van iniciar els treballs de restauració d’una part de les mines, per tal de refer la morfologia i el paisatge de la zona, recuperar el sòl d’ús agrícola i aprofitar alguns dels forats, de 13 m de profunditat, per fer-hi un dipòsit controlat de runes inertes.

Esdevenir ‘l’abocador de Catalunya’ no ha suscitat precisament l’entusiasme dels que viuen – encara – en aquestes terres de l’Alta Anoia.

Totes aquestes coses, i fins com diu la premsa estrangera - em refereixo a la dels països democràtics - la ‘sospitosa permissivitat’ , quan no la ‘tolerància oberta’ de que va ‘gaudir’ l’actuació del grup feixista que atacava la Delegació de la Generalitat a Madrid el dia 11.09.2013- Sembla que sortosament , tenien instruccions de no fer morts, ni ferits d’importància- , restaven en un segon , o tercer , o .. plànol, davant la contemplació de la Capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la casa dita de Cal Senyoret de Conill, al terme de Pujalt, a les terres de l’Anoia Sobirana.

És un edifici petit, de planta rectangular, construïda en pedra de bon carreu, la porta d'entrada, situada al mur de ponent, visible des de la carretera, és adintellda i ornada amb tres motllures, a la llinda hi ha una inscripció en la qual hi podem veure MARIA l'any de la construcció de l'edifici: 1654 i a sota ESTEVE PHELIP, al damunt hi ha una petita finestra en forma d'ull de bou, molt propi de l'època.

A l’interior hi ha unes esplèndides pintures, que cobreixen totes les parets.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com en relació al nom de la casa ‘ el Senyoret’, de la seva història, i per descomptat de les dades del pintor de la Capella del Roser; aquesta contrada ha donat històricament grans artistes.

MAREDEDÉ DE LA RIBERA DE CARDÓS, MAL DITA SANTA MARIA. PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar una imatge i un comentari : Una de les millors joies del romànic del Parc Natural de l'Alt Pirineu el trobareu a Ribera de Cardós amb l’església de la Marededéu de Cardós, mal dita  Santa Maria,  i el seu gran campanar coronat de merlets. Davant seu podreu contemplar la replica d’una bellíssima creu de terme gòtica declarada Bé d'Interès Nacional.

La concentració municipal que donarà lloc al nou terme de la Vall de Cardós, a la comarca del Pallars sobirà es produïa a darreries del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) , l’exposició de motius era la ‘reducció administrativa’ que donaria com a resultat un grandíssim estalvi ( per tapar els forats de la corrupció ) i permetia ‘optimitzar’ els serveis als veïns. A la vista està, que no s’aconseguia ni una cosa ni l’altra.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-ribera-de-cardos

Jordi Contijoch Boada. 2002. Vista interior de l'església des dels peus de la nau

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/11/goigs-la-mare-de-deu-de-ribera-de.html

La festa es celebra el 8 de setembre dia de les Mares de Déu Trobades,

Fotografia  d'en Pere Folch.

La descripció tècnica de l’edifici religiós ens diu ; Originàriament de tres naus rematades a l'est per tres absis semicirculars dels quals actualment només en resta el lateral nord, decorat a l'exterior per arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il•luminat per una finestra atrompetada. L'antic absis central fou substituït al segle XVIII per una capçalera rectangular. Actualment l'església presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta. La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau. Consta de dues arquivoltes emmarcades per una sanefa de dents de serra i amb un fris d'escacats en el límit superior. Per damunt d'aquest hi ha un rosetó envoltat pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou descoberta no fa massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat. En el mur de la façana es veuen traces de murs perpendiculars que possiblement devien formar un atri. Al costat septentrional de l'església s'aixeca un magnífic campanar romànic de quatre pisos i punxeguda coberta a quatre vessants. A l'exterior els pisos són separats per arcuacions cegues i petits frisos dentats i escacats, i al pis superior per un de més ample d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors s'obren espitlleres, al tercer una finestra de mig punt i al quart una finestra geminada partida per una columneta amb capitell, i una petita rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats.

La creu de terme original es troba ubicada a la plaça de Mossen Cinto Verdaguer, dintre d'una vitrina, el que veiem davant de l'església parroquial de  la Marededéu, mal dita Santa Maria és una replica; la descripció ens diu ; Creu esculpida i retallada en un bloc de pedra llicorella. Formen els braços quatre lòbuls inscrits en un quadrat, emmarcant la composició un cordó trenat. A l'anvers s'hi representa un Sant Crist clavat a la creu per tres claus de tosca execució. La creu és de braços desiguals i, a l'extrem superior hi penja una cartel•la amb les inicials INRI, sobre mateix del cap lleugerament decantat del Crist, amb llarga cabellera, mans exageradament grans, tors nu en el que es marquen les costelles, faldellí i cames massa curtes respecte a les mides del cos. Al revers presenta la figura de la Mare de Déu amb l'Infant al braç sobre una mènsula amb suport en forma de cap humà i protegida a la part superior per un baldaquí d'arquitectura gòtica. A banda i banda de la figura hi ha dos escuts. La creu es troba sobre un alt pilar de granit, toscament tallat i amb gravats de difícil lectura i un escut.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1528001.xml

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.  Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. 

Que la Marededéu   elevi  a l’Altíssim la pregaria dels  cardosencs , castellfollitencs ,   trempolins,  pallaresos , garrotxins, urgellencs,  pontarrins, garriguencs , empordanesos,    linyolencs ,  Noguerencs ,  Prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites ,  sud americans, pagesos, ramaders, pescadors,..,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

 

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

EL CASINO DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

El diccionari com entrada a la veu Casino ens diu ;

Associació privada de caràcter recreatiu i cultural (similar als clubs, centres, cercles, ateneus, etc.).

La fitxa tècnica del Casino de Sant Esteve Sesrovires atribueix l’autoria de l’edifici a desconegut, el gran arquitecte de Catalunya, d’amplíssim registre i d’extraordinària mobilitat i eficiència. Atès el fet que el promotor de l’edifici va ser el "Casino de San Esteban Sasroviras", declarant l'obra nova mitjançant escriptura, pensem que alguns dels descendents dels 1.030 veïns que hi havia al cens de 1920 – si els ho preguntessin – podrien dir-nos qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte; entenem però, que aquesta pràctica de preguntar al poble és del tot estranya als costums del REINO DE ESPAÑA.

Pel que fa a la descripció llegim ; edifici de planta rectangular, construït en maó. Destaca la decoració de la façana principal, distribuïda en tres franges verticals, rematades per un ràfec ornamentat amb motllures i elements florals, en una estructura simètrica. A la façana principal es marquen tres cossos, amb el central més elevat, i són emmarcats per unes pilastres que s'eleven damunt del coronament ceràmic, fent de peanya per sostenir esferes i gerros. La finca ocupa una superfície en planta de 482,90 m2. dels quals 401,19 són edificats. L'edifici disposa d'una planta semisoterrani amb accés des de la plaça de la Vila que correspon al soterrani de l'antiga sala del cinema. Una planta baixa, amb accés des del carrer de Sant Joan on s'hi disposa el Bar, la terrassa, la Sala del Cinema, l'escenari, vestuaris i la planta baixa de l'habitatge ocupada pel llogater del bar i una planta primera i terrat on s'hi distribueixen les dependències i serveis de l’habitatge abans esmentat, així com també una terrassa d'ús privat. Segons l'informe tècnic emès per descriure l'estat de l'edificació i valoració del Casino en el moment de la compra per part de l'Ajuntament, es confirma que l'edifici està construït amb totxo massís com element estructural i bigues de melis, amb encavallada a la coberta.

L'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, en sessió de la Corporació Municipal en Ple amb data de 4 de desembre de 1986 adopta l'acord d'adquirir "El Casino", per destinar-lo a centre cultural, social i recreatiu.

Fem una crida als sesrovirencs de bona voluntat per tal de saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici del Casino, agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL MAS DE SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS. BAGES

M’admirava davant la grandiositats de l’edifici ; respecte del topònim potser té relació amb l’entrada lleva del diccionari català valència balear ; cadascuna de les lloses o làmines de pedra sobreposades; esquist (Cardona, Solsona, Igualada); cast. esquisto, losa. «Aquesta pedra és tot lleves». L’existència del mas es documenta a finals del segle XIV, quan s'uní en un gran alou amb la pietat de les Comes de Cererols.

La construcció presenta diversos cossos adossats,la façana principal té un portal adovellat amb arc de punt rodó. S'obren un conjunt de tres finestres de pedra picada. Al cos que se li adossa pel sud també s'obren dues finestres i una porta d'estil clàssic. Pel nord un nou cos adossat sobresurt de la línia de façana original.

Tot presenta mostres d’haver estat forçat i/o espoliat, situació que pateixen dissortadament les cases ‘grans’ situades en entorns aïllats.

La teulada és a dues vessants. Al seu voltant es poden observar diverses construccions més modernes utilitzades de corral i un graner o paller mig enrunat.

La casa – com quasi totes a la comarca del Bages – va ser un empori de riquesa en l’època prèvia a la fil•loxera; les tines situades prop de l’esglesiola, estan protegides darrera d’una porta de seguretat.

Al nord, i quasi adossada a l'estructura s'hi troba Santa Maria de Viladelleva, i en un turó, a uns 300 metres a l'oest de Viladelleva ens expliquen que hi ha una necròpolis amb tombes de cista.

Està clar que avui a Viladelleva es dediquen al conreu de cereals.

CAL ROCABUT DEL PAPIOL AL LLOBREGAT JUSSÀ

Em sorprenia el ‘cal’ en un edifici situat lluny de l’església i el castell del Papiol.

Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular, planta baixa i un pis. La façana principal està dividida amb una estructura típica: a la planta baixa una porta centralitzada entre dues finestres, totes tres obertures, rematades a la part superior per elements decoratius en maó, que en ressalten la forma. Al primer pis un balcó flanquejat per dues finestres (que repeteix així l'estructura inferior de la façana) que estan rematades amb rajoles amb decoració floral que al seu torn estan rematades per garlandes que flanquegen una tercera garlanda ubicada a la part central i més alta de la façana, rematada a banda i banda per la balustrada en maó que dóna una estructura terrassada al sostre.

En aquestes terres del Llobregat jussà, mal dit BAIX, com a conseqüència més que de la síndrome d’Estocolm – que també – de la imposició per part del feixisme de la traducció de la forma castellana BAJO, enlloc del mot català jussà, proscrit d’ençà de 1714, costa diferenciar entre la deixadesa administrativa, i la voluntat conscient d’anorrear la memòria històrica.

Ens agradarà tenir coneixement del nom dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT SERNI I EL SEU CAMPANAR. ARFA. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Ventura Cutrina i en Xavier Casadó Colom, m’enviaven unes fotografies de l’església de sant Serni (Sadurní ) d’Arfa i del seu curiós campanar.

La vila està damunt d’un esperó rocós sobre el riu Segre, dominant un dels camins que comunicaven la Seu amb el sud del comtat d'Urgell. D'Arfa ja n'hi ha constància documental l'any 839, a l'acta de consagració de la catedral, on apareix amb el nom d'origen preromà Assoa (esbarzer), que es transforma en Asfa (segles XII i XIII) i, finalment, en Arfa. Pel que fa al topònim sembla de general acceptació la seva procedència d’esbarzer i/o bardissa; pensem que caldria cercar altres possibles significats atès que ens trobem en un indret extremament fèrtil.

Separada del nucli antic d'Arfa, ja que fou construïda al segle XII enmig dels camps, es troba l'església parroquial de Sant Serni, d’estil romànic, amb planta de creu llatina, absis rectangulars i capelles rectangulars formant creuer, el temple ha patir diverses modificacions i/o reformes, una de les quals l'any 1666, com encara consta en una inscripció a l'arc d'entrada , l'any 1707, es va construir el campanar que avui coneixem, de curiosa forma octogonal en la part superior, i que és un dels trets més característics d'Arfa.

Els ‘diners d’Amèrica’ més sens dubte que les guerres dels Països Baixos expliquen – tant a nivell local, com comarcal i/o nacional – les profundes modificacions dels segles XVIII i XIX. En el cens de 1857 hi havia 2591 habitants ( el sostre màxim assolit fins ara ) , i al tancament de l’any 2012 era de 997 veïns.

En l’argot cleptofeixista Arfa, Ribera d’Urgellet, l’Urgell sobirà, i totes les terres pirinenques han patit un ‘avenç cap a la reraguarda’ de proporcions catastròfiques.

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Si trobar les dades dels autors d’edificis tant bells com el Mas Bach, és ja una tasca gegantina; sabem un non compost JOSÉ MARIA, i un cognom SALA, que ens diuen que pertanyia al sexe masculí, però res certament si va actuar com a constructor, mestre d’obres i/o arquitecte, i el trobem amb citat de totes aquestes maneres en les còpies idèntiques que gràcies a la tècnica del COPIAR/PEGAR han fet tots els ‘experts’ de Catalunya, i del REINO DE ESPAÑA. Ens agradarà tenir TOTES LES DADES d’aquest ‘perit’. Esperar trobar cap dada quan l’objecte és la Capella del Cementiri municipal de Sant Esteve Sesrovires, és del tot il•lusori, com quasi tot el que està ben fet al nostre país s’atribueix a DESCONEGUT, que dominava magistralment tots els registres de l’arquitectura.

El petit edifici construït al bell mig del cementiri, disposa d'una porta amb arc de mig punt, una lluerna centrada amb l'accés i coberta a dues aigües, i l’ d'absis, des d'on rep llum a través de dues finestretes estretes acabades amb arc de mig punt.

En el centre de l'absis hi és situat l'altar, i darrera l'altar s'hi troba una composició arquitectònica configurada per dues columnetes i llinda de marbre, on s'hi disposa en el centre, una Creu amb el Sant Crist.

Aquest fossar ha estat objecte d’una ‘peculiar’ ampliació que trobareu explicada de forma gràfica en aquest enllaç:
http://www.artigasarquitectes.com/estudi/ca_es/projectes/concursos/cementiri-sant-esteve-sesrovires.html