ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA TROBADA DE MONTFERRER. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

 

M’enviava fotografies de l’església de la Mare de Déu de la Trobada de Montferrer, nucli que forma avui el  municipi de Montferrer i Castellbò a la comarca de l’Urgell sobirà.

Llegia; Temple de proporcions notables situat al planell que s’estén a ponent del turó de Montferrer.

Actualment és una ermita dedicada a la marededéu trobada en aquest emplaçament cap al segle XV, però anteriorment podria haver correspost a  l’antiga església parroquial de Sant Feliu de Hiel.

El temple actual és d’època barroca, construït cap al segle XVII i presenta una sola nau separada del presbiteri per una notable reixa de ferro forjat. Recents excavacions arqueològiques han descobert l’existència d’almenys tres temples més antics per sota de l’actual dels segles XV, XI i anterior al X, respectivament

La retratava  A. Moras l’any 1984

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15591

Hem demanat a Patrimoni Gencat ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Malgrat la tristíssima evidencia, se’n fa molt difícil, entendre com en aquesta Monarquia Parlamentaria, és més fàcil, trobar dades de “persones” que no han fet  - ni faran MAI – res de profit per a la societat, i és quasi impossible atorgar el reconeixement merescut a persones que com A. Moras, feien una tasca que perdurarà pels segles dels segles.

 

http://www.alturgell.cat/bcil-esglesia-de-la-mare-de-deu-de-la-trobada

Església on fa deu anys es va trobar una important cripta que havia estat soterrada. Conserva una antiga talla original de fusta policromada de la Mare de Déu de la Trobada protegida per una reixa.

Església que es troba actualment en un moment difícil, ja que a causa de la descoberta de la cripta han quedat a la vista tots els treballs arqueològics impedint en gran part la celebració dels actes litúrgics.

https://www.cataloniasacra.cat/llocs/ermita-de-la-mare-de-deu-de-la-trobada/185/l_ca

D’obligada lectura l’excel·lent publicació de l’Albert Villaró i Boix (la Seu d'Urgell, 1964)

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122100#page=1

També, també, la crònica  de la visita que publiquen la Maria Rosa Planell, i el Miquel Pujol, la “ parella romànica”:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2017/02/mare-de-deu-de-la-trobada-montferrer.html

Els amics de la Wikipedia ha  de completar les dades relatives a aquesta església, impròpiament qualificada com “ermita”

http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12011

Església és un terme correcte aplicable a TOTS els edificis dedicats al culte.

Tradicionalment s’empra capella, per designar una part d’una església, o un edifici religiós situat dins d’un nucli urbà, o annex a una  edificació principal.

Diem ermita o santuari , a aquells edificis situats fora del nucli urbà, i que son annexes a cap edificació principal, s’entén que la casa dels ermitans – en el seu cas -  és una construcció al servei de l’ermita.  

Que la Marededéu de la Trobada de Monferrer – de la que ens agradarà rebre’n una fotografia DE MILLOR QUALITAT  a l’email coneixercatalunya@gmail.com -    intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE L'ESTELA. CABANELLES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

  

L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de  l’Empordà  sobirà i les comarques confrontades, i atèsa la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

En aquesta  ocasió publica fotografies  de l'església de Santa maria de l'Estela,  documentada als segles: XII - XIII // XVIII - // XIX ,  havia estat parroquial del  petit nucli de l'Estela, al nord-oest del municipi de Cabanelles al que pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de llevant, l'antiga rectoria actualment mig enrunada.

Patrimoni Gencat en diu ; església d'una sola nau rectangular amb l'absis sense diferenciar, orientat a llevant. Està coberta amb volta apuntada i seguida, que arrenca d'una cornisa motllurada que recorre els murs laterals de la nau. L'absis està diferenciat de la nau mitjançant un únic graó. La sagristia està situada a la part de llevant del presbiteri i s'hi accedeix mitjançant una porta situada al costat del retaule que decora l'altar. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. L'església està il·luminada a través de finestres de mig punt adovellades i doble esqueixada, dues al mur de migdia i una altra al de ponent. La porta d'accés està situada a la banda oest del mur de migdia de la nau. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, que emmarquen la llinda i el timpà, monolítics i llisos. Una motllura crea les impostes dels arcs i ressegueix horitzontalment la línia entre el timpà i la llinda. A la façana de ponent del temple es conserven tres pilars de l'antiga espadanya, que foren malmesos amb la construcció del campanar de torre actual. És de planta quadrada, amb la coberta piramidal i grans finestrals d'arc apuntat a la part superior. L'accés al campanar es fa des d'unes escales de cargol situades dins d'una construcció de planta circular, a mode de torre, adossada al mur meridional del temple. A llevant, a la part superior de la capçalera, hi ha una petita espadanya de dos pilars de mides reduïdes.

Jacob Casquete Rodríguez. 2009. Vista interior de l'església.

L'església presenta unes construccions annexes a la capçalera que daten del segle XVIII i XIX. A l'interior encara queden restes de pintures que segurament daten, també del segle XIX.

La construcció està bastida en carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades regulars. Els murs laterals exteriors presenten, a la part superior, una cornisa motllurada.

 

La rectoria, adossada a la banda de llevant de l'església, es troba en un estat deplorable i ha perdut tota la coberta, tot i que sabem que era de dues vessants. Les obertures són rectangulars i estan bastides en maons, tot i que també força malmeses.

Santa Maria de l'Estela tingué culte fins l'any 1936 i actualment està en desús, si bé una vegada a l'any es continua fent un aplec.

 

A poc metres es troben  les ruïnes de la capella de Sant Cristòfol/Menna, al costat de ponent de les quals es va adossar al mas de cal Magre. Sant Cristòfol/Menna, era un petit temple gòtic de planta rectangular que tenia una coberta de fusta sobre arcs diafragmàtics. A desgrat d’això l’església de Sant Cristòfol ja existia l’any 1095, quan el prevere Ramon Amalric la cedí a la canònica de Santa Maria de Lledó, domini que fou confirmat en sengles butlles del papa Calixt II dels anys 1120 i 1123 a favor del monestir esmentat. Amb el domini dels canonges de Lledó també sobre la parròquia de Santa Maria de l’Estela aquesta església degué passar a tenir com a sufragània la capella propera de Sant Cristòfol. Així consta, almenys, en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV.

En dóna una més amplia informació ; Joan Badia i Homs ( Palafrugell, l’Empordà jussà, 9 de maig de 1941)

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0942501.xml

Li dedicaven una publicació a :

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1980/0093_329.pdf

Quan al topònim  Estela/ Estella  es defensa la seva procedència del llatí  stella 'estrella' , amb el significat “  d’encreuament de camins”

Que la Marededéu de l’Estela  i Sant Cristòfol/Menna,  intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE JUNYENT. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

M’enviava fotografies de l’església  de Junyent , advocada al protomàrtir Sant Esteve, a les Valls d’Aguilar, a l’Urgell sobirà. 

 

Patrimoni Gent en diu; Edifici religiós d'una nau amb capçalera plana orientada al nord-est, i cobert amb quatre trams de volta de canó amb llunetes, separats per tres arcs faixons sense prolongació als murs. A la nau s'obren dues capelles laterals oposades a través de dos arcs de mig punt. Són de planta quadrangular i cobertes amb volta de canó. Els murs de la nau estan decorats amb policromia, imitant un mur de carreus. El conjunt presenta un cor de fusta en alt als peus. La porta d'accés és d'arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca i un ull de bou al damunt. El campanar és d'espadanya, de dos ulls, amb coberta a dues vessants. El conjunt també presenta una coberta de llosa de doble vessant. A sobre de la porta hi ha una dovella amb la data 1785.

Fou parròquia fins ben entrat el segle XIX, actualment és sufragània de la parroquial de Noves de Segre, advocada a Sant Serni.

 

 

 

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1986

Hem demanat a Patrimoni Gencat ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

La Maria Rosa i el Miquel, la “ parella romànica”  retrataven la capella advocada a Sant Antoni Abat, en ocasió de la visita que feien a Junyent:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/02/sant-antoni-abat-de-junyent-valls.html

https://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/02/sant-esteve-de-junyent-valls-daguilar.html

Quan al topònim el diccionari català valencià balear recull; derivat etimològicament del llatí iŭngĕnte, ‘que uneix, ajuntador’ (segurament en sentit geogràfic de ‘confluència’: cf. Balari Oríg. 133, 134). El torrent del Freixe i el riu de la Torre, conflueixen en aquet punt.

Que el protomàrtir Sant Esteve intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ERMITA DE SANT ESTEVE DEL LLOP. DARNIUS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

 

 L' Odo Arranz Arlanzón,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de  l’Empordà  sobirà i les comarques confrontades, i atèsa la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

En aquesta ocasió  publica fotografies de l'ermita de Sant Esteve del Llop, al terme de Darnius, a la comarca de l’Empordà sobirà.

Patrimoni Gencat en diu ; Església de reduïdes dimensions amb una única absis semicircular. Als peus s'obrí una petita porta adovellada d'arc de mig punt. A sobre, centrant el frontis, un ull de bou, i més amunt, un campanar de cadireta. L'absis posseeix una minúscula finestra d'obertura a l'interior, d'arc de mig punt monolític. Hi ha també dues dependències que estan adossades al mur de migdia. A l'interior observem que la nau té coberta de fusta, mentre la volta de l'absis és de pedra. Com és freqüent en temples d'aquesta comarca (Darnius, Agullana, Maçanet, etc...) la separació entre la nau i l'absis es realitza mitjançant un arc triomfal; aquí està construït amb carreus i pedres ben tallades. Tot l'interior menys aquest arc està cobert d'arrebossat de calç. El parament dels murs ofereix certes particularitats. Així mentre el de la nau -amb dos contraforts a cada banda- està constituït per pedres grans sense treballar, el de l'absis el formen pedres més petites i quelcom més treballades que tendeixen a formar filades. Aquesta diferència ens indica una major antiguitat de l'absis, que seria del segle XI, respecte a la nau, podem datar-la a l'entorn del segle XV.

Francesc Montsalvatge i Fossas (Olot, 28 d'agost de 1853 - Girona, 30 de juny del 1917) defensa que l'ermita havia estat propietat dels templers, i anteriorment, durant el segle XIV, priorat benedictí dependent de Sant Genís de Fontanes.

 Malgrat aquesta hipòtesis el temple apareix en els nomenclàtors del segle XIV com senzilla capella sufragània de la parroquial de Darnius (capella Sancti Stephani de Careriis, in parrochia Sancte Marie de Darnicibus), el qual invalida la idea que es tractava d'un priorat.

Fotografia del interior. 2009. Carles Aguilar (Bacelona, 1974)

Em comentava el Jaume Molins Juanola; diuen que si poses el peu al forat de la pedra que hi ha a la dreta de la porta d'entrada, no et sortiran "ulls de poll".

Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), la retratava l’any 1922 . Vista de l'església de Sant Esteve del Llop.

http://goigderomanic.blogspot.com/2016/12/sant-esteve-del-llop.html

Que el protomàrtir Sant Esteve intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

MAS LES COLS. OLOT. LA GARROTXA

 

L’ Olga Sacrest i Roca,  retratava l’any 1986 el mas les Cols,a la Carretera de la Canya, al  barri de la Rosaleda, al terme d’Olot, a la comarca de la Garrotxa.

La descripció de Patrimoni Gencat està un xic desactualitzada;  gran casal de planta rectangular amb el teulat a dues aigües i les vessants vers les façanes principals. S'utilitzaren carreus ben escairats per fer les obertures i els angles de l'edifici. Té baixos, planta noble i pis superior. La porta principal és a la façana oest i a la llinda presenta la inscripció de la data de 1779 i dibuixos estilitzats. La façana més remarcable és la sud: els baixos tenen tres grans arcades de mig punt; la planta noble presenta dues arcades de punt rodó sostingudes per columnes de base quadrada i capitells trapezoïdals i al pis superior hi ha sis arcades de mig punt. Tot el conjunt està voltat per un alt mur amb porta d'entrada d'arc de mig punt i petit teulat a dues aigües.

 

Des del maig de l'any 1990 s'hi ha establert el restaurant «Les Cols», l'únic d'Olot que va obtenir dues estrelles Michelin,[ sota la direcció de Fina Puigdevall Nogareda (Olot, 30 de maig de 1963) .

La seva cuina es caracteritza per la utització de productes i matèria primera de la seva terra, de la comarca de la Garrotxa, treballant, a més, per la seva recuperació.

Entre aquests hi ha el fajol, la patata de la Vall d'en Bas, el blat de moro, l'aviram, el fesol de Santa Pau, la ratafia, el tortell d'Olot, el porc i els embotits, la truita de riu salvatge, els caragols, el porc senglar, la tòfona, la castanya, el nap, els bolets, les herbes i les flors, etc....

 

Al llarg d'aquests anys ha participat a diversos congressos tant a nivell nacional com internacional.

 El restaurant Les Cols compta amb dues estrelles Michelin (la primera concedida l'any 2005 i la segona el 2010) i dos Sols de la Guia Repsol.

 El restaurant Les Cols és conegut, a banda de per la seva cuina, per la seva decoració.

L'any 2003, RCR Arquitectes va remodelar totalment les seves dependències.

Destaca especialment la sala, amb una gran taula i on el color daurat és el protagonista.

 

Fina Puigdevall va ser finalista al premi Garrotxí de l'any 2010.

 El desembre de 2018 li va ser concedir el Premi Nacional de Gastronomia 2019 com a reconeixement per a la xef del restaurant Les Cols d'Olot.

 

 El 2005 s’hi feia per l'estudi d'arquitectes RCR una transformació i un eixample considerable, tot i conservar els elements essencials. L’obra va contribuir a fer-los guanyar el premi Pritzker.

S'hi van afegir un menjador i uns pavellons que serveixen d'hotel.

https://lescols.com/fina-equip/

Sense oblidar les seves arrels, el mas les Cols, que havia estat utilitzat com a caserna en els dies foscos que seguien a l’alçament armat dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República,  ha fet un viatge del món rural a la excel·lència gastronòmica. 

Olga Sacrest Roca, MASIA DE LES COLS. Molta història , reconeguda restauració i sensibilitat exquisida en l’allotjament. 6 febrer 2021

TENIU MÉS DADES DE LA CAPELLA ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS, DE LA CASA CAVALLERA-ALTA A CANALDA?. ODÈN. EL SOLSONÈS.

  

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia de la capella de la Casa Cavallera-Alta a Canalda-Odén, advocada a Sant Martí de Tours.

Llegia ;  Masia catalana amb 1121 anys d'història, (900/2021) Allotjaments Rurals a l'antic paller de la finca 50% energia solar / 50% energia convencional subterrània 112ha de terreny totalment ecològic, àmplia zona verda, barbacoa i diverses activitats; (consultar web : www.casacavallera.com) Magnífiques vistes de diverses comarques catalanes.

 

El nom original era "CAVALLARIA", prové de "CAVALL" i ha anat derivant amb el pas del temps fins al nom actual.

La finca pertany a la mateixa família des de l'any 900.

Típica masia catalana de muntanya de llarga història i tradició amb diverses ampliacions en els anys 1844 i 1954, situada a 1225 metres d'altitud, envoltada d'una explotació de cereal, patata i aprofitament forestal.

 

Durant 8 segles a part de l'habitatge, hi havia diverses coves habitades a la finca.

Molt aconsellable “El trogloditisme a la comarca del Solsonès. Apunts”, de l’autor  Gener AYMAMÍ i DOMINGO ( Reus, el  Camp jussà de Tarragona, 16.08.1951)

Cap referència a la capella advocada a Sant Martí de Tours de la Casa Cavallera-Alta a Canalda-Odén que retratava Capolatell el 9 d’agost de l’any 2008

L’estructura de l’edifici, llevat del petit campanar d’espadanya,  dóna peu a sostenir que estem davant d’una “capella trentina”; aquell Concili en que s’establien les bases de la multinacional Església Catòlica Apostòlica  i Romana, instava als propietaris rurals a construir capelles, oratoris i ermites , per fomentar la religiositat. En la construcció s’havia de posar per davant aquesta finalitat pràctica, sacrificant - si calia – l’estètica “ tradicional”.

Les capelles, oratoris i ermites, comportaven al ensems “prestigi social” als seus constructors.

No sabia trobar el Catàleg de Masies d’Odèn.

No apareix a la llista de monuments d’Odèn.

No se’n fa esment a l’Enciclopèdia Catalana

Que Sant Martí que es partia el capell amb els pobres, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans,els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

SANTUARI DE SANTA CATERINA D’ALEXANDRIA. TORROELLA DE MONTGRÍ. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

  

L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de  l’Empordà  sobirà i les comarques confrontades, i atèsa la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

 

En aquesta  ocasió publica fotografies  de l'ermita de Santa Caterina  que es troba situada en una vall a la vessant nord del Montgrí.

L'aspecte que ofereix l'edifici actual és el resultat de les modificacions experimentades al llarg del temps, en afegir-se a l'ermita original dues naus laterals i altres dependències (casa de l'ermità, hostatgeria) que n'ha amagat totalment l'estructura inicial. El conjunt, senzill i de dimensions considerables, té planta rectangular, és format per planta baixa i un pis, i es cobreix amb teulada a dues vessants. La façana principal mostra una composició simètrica: porta d'accés a l'església, amb una finestra a cada banda, i al primer pis balcó centrat sobre la porta i dues finestres. Totes les obertures són allindades, llevat d'una de circular situada damunt la porta. A l'esquerra s'eleva un campanar de planta quadrada amb coberta de pavelló. La façana posterior té un pati amb pou i una escala d'accés al pis superior, on es troben, a banda i banda d'un ampli corredor, les diverses dependències de la casa (cuina, dormitoris, comunicació amb l'església ...). L'interior de l'església és de tres naus amb el cor als peus. La nau central es cobreix amb volta de creueria, i les laterals amb volta de canó lleugerament apuntada. La comunicació entre les naus es fa mitjançant arcs de formes diverses (2 apuntats, 1 carpanell, 1 rebaixat). Les naus laterals són adossades i emblanquinades, mentre que les parets i sostre de la central mostren interessants pintures figuratives (imatges religioses, elements vegetals i florals). L'absis és ocupat per un retaule d'època barroca, també interessant i també, com les pintures de la nau central, molt afectat per la manca d'atenció i neteja.

 

A l'absis de la nau central de l'ermita hi ha un retaule de Santa Caterina del segle XVIII d'estil barroc.

https://ermitadesantacaterina.org/ermita

Segons la tradició recollida per alguns autors, l'ermita de Santa Caterina fou fundada l’any 1392 per tres monjos de Montserrat, Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors, arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Església catòlica ,  designat com a Cisme d’Occident. Els monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal

Els frares haurien dedicat l'ermita a Santa Caterina, i a ells es deuria doncs la construcció del primitiu edifici, que correspon a l'actual nau de l'església (Segles XIV-XV).

No fou però,  fins l’any 1649 quan la Universitat (Ajuntament) va prendre la decisió  de posar l’ermita sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria i fer-la patrona de la vila de Pals.

Els segles XVII-XVIII es produí una intervenció d'importància, que dona al conjunt el seu aspecte actual: s'hi afegiren les naus laterals i la resta de dependències, es muntà el retaule barroc, obra de l’escultor Joan Torras (segles XVII-XVIII),  el daurador  fou  el gironí,  Fèlix Pi l’any  1723) ,  es pintà el sostre, ...

 

Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església.

El 1893 l'edifici es trobava molt malmès; Pere Coll i Rigau (Torroella de Montgrí, 1853 – Pals, 1918) , enriquit a Cuba i personatge important en la vida de la zona en aquella època, finançà la restauració del conjunt en aquells anys i novament 22 anys després, el 1915. Dues plaques situades damunt la porta d'accés a la capella i en la sala interior commemoren aquestes dues donacions.

 

Actualment, l'ermita de Santa Caterina es troba ben conservada i a cura d'un ermità.

 

La nissaga d'indians descendents de Pere Coll i Rigau van ser uns dels impulsors a finals del segle XIX  i inicis del segle XX del conreu d'arròs de Pals, vencent l’oposició de Roberto Robert y Suris (1851-1929), I comte de Torroella de Montgrí, marqués de Serralavega, i marqués pontifici de Robert.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear ens diu; derivat etimològicament  del llatí tŭrrĭcĕlla, ‘torreta’. Turricella apareix ja documentat l'any 974, referit a Torroella de Fluvià; en el 1192 apareix Torricella referit a Torroella de Montgrí (cf. Alsius Nomencl. 226). Es veu que els nuclis de població anomenats Torroella començaren essent una simple torreta (de vigilància o de defensa) al voltant de la qual s'anà formant el caseriu.

Que Santa Caterina d’Alexandria intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.