El Valentí Pons Toujouse feia una excepcional tasca en l’àmbit delPatrimoni immoble modernista – dèiem - i
reiterem aquí – que en qualsevol país “ normal”, això el faria mereixedor d’un
reconeixement públic, el REINO no és –
ja ens agradaria – un país “ normal”, i Catalunya és – en el millor dels casos
– una colònia, on tots els excessos estan permesos, i àdhuc recompensats.
La mal dita LLEI MOYANO 9 de setembre de 1857, sobre el paper convertia
l'ensenyament primari en universal i determinava la llengua castellana com a
única a estudiar. Quan a la primera premissa no es va acomplir mai, i pel que
fa a la segona, s’ha vingut imposant des d’aleshores.
Fer lleis – sense el finançament
necessari – ha esdevingut “ marca de fàbrica" , la darrera i més sagnant és la Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción
de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia. Amb l’incompliment amb aconseguit un nombre de víctimes
que supera amb escreix els crims del franquisme.
Ah!, si no tenen recursos, allò de
la Justícia Universal, tampoc, tampoc:
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/05/el-gobierno-mas-progresista-i-el-acceso.html
L’Església catòlica es va implicar en l’àmbit de l’educació, val a dir, que
en aquella època, aquesta institució predicava i PRACTICAVA els evangelis.
La ciutadania – súbdits, en deien – va fer grans esforços perquè l’educació
arribes al major nombre possible de persones, i els Ateneus i altres
associacions van tenir un paper destacadíssim, que les “ dictadures” i les “
dictablandes” van aturar de forma
expeditiva. A sang i fetge.
L’autor de l’edifici del Centre Moral i Instructiu de Gràcia als anys 1904-1909,
fou Francesc Berenguer Mestres (Reus (Tarragona) -
21.07.1866 + Barcelona - 08.02.1914 ) , els plànols però els signava Miquel
Pasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916)
https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/centre-moral-de-gracia
Llegia que el programa del Centre
Moral i Instructiu de Gràcia en relació a l'edifici social, encloïa escola, capella i sales i,
separat per un petit pati, un reduït teatre. Aquest darrer tenia, amb arcs
parabòlics de maó, dues galeries i cobertes de revoltons.
El principal interès de l'edifici es
concentra en la façana d'obra vista, on Berenguer demostra les possibilitats
expressives que sabia extreure dels materials constructius i, especialment, del
totxo ceràmic, vertader protagonista d'aquesta composició, en contrapunt amb la
maçoneria ordinària de la part central del parament.
Les obertures es disposen simètricament, només la porta -a un costat-
trenca la simetria, entorn d'un gran balcó al principal, amb llosana ovalada
constituïda per cinc filades de maó en voladís, barana de ferro forjat i
obertura descarregada mitjançant un arc de llibret de totxo, solució emprada
també en altres obertures menors, com la sèrie que conforma la galeria del
segon pis.
Resten a la façana els suports de
ferro de les banderes, però han desaparegut la imatge del Sagrat Cor sobre
l'entrada i l'escut de l'entitat sobre el balcó.
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.
.jpg)
