CASA JOSEP ESCOFET & MONTSERRAT BORRELL AL NÚMERO 38 DE LA RAMBLA PRINCIPAL. VILANOVA I LA GELTRÚ.

 

Li devem al Valentí Pons Toujouse un reconeixement per la seva excel·lent tasca :

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/vilanova-i-la-geltru/tots/casa-montserrat-borrell-reforma

Llegia que Josep Escofet, fuster, va sol·licitar el 7 d'abril de 1863, ... que desea edificar una casa en un solar de su propiedad sito en la calle de la Rambla nº38 ... segons projecte del mestre d'obres Josep Salvany i Juncosa (Vilanova i la Geltrú 24 de juny de 1825 - 1898?)..

 Inicialment la casa es componia de planta i un pis; posteriorment es va fer la remunta d’un segon pis, del qual no tenim constància de la seva data.

 Posteriorment, la propietat,  ara de Montserrat Borrell, va sol·licitar el 19 d'abril de 1915 modificar la façana segons projecte de l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau  (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966), que li va donar la fisonomia modernista actual.

Rehabilitada 2007

 La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:

Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans

Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 

D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  

Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ALP, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE. LA CERDANYA SOTA DOMINI DEL REINO DE ESPAÑA

 

https://www.facebook.com/photo?fbid=2419655494864658&set=pcb.5933280396750089

El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia de la façana de esglésianparroquial d’Alp, advocada a l’apòstol Sant Pere que apareix  esmentada en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 819, document realment redactat cap a la fi del segle X. També apareix esmentada en la narració del monjo Aimó sobre el trasllat de les relíquies de sant Vicenç, de vers el 863, on explica com la comitiva de monjos de Castres que les havien anat a buscar a Saragossa s'aturà a l'església d'Alp, aleshores dedicada a santa Maria.

En documents posteriors apareix sempre sota l'advocació de sant Pere.

 

L'any 1105 s'establí una convinença entre el bisbe Ot d'Urgell, d'una part, i el vescomte Bernat de Cerdanya, Berenguer Bernat, el seu germà Ramon, Ponç Guillem, d'altres cavallers i tots els parroquians de l'altra, sobre el fet que aquests retenien l'església d'Alp injustament. Arran d'aquest enfrontament la parròquia fou retornada al domini del bisbe amb la condició que s'hi establís una comunitat clerical sota l'autoritat d'un capellà i del paborde de la Seu. Un testament de 1163, el de Ferrera, testimonia l'existència encara de la comunitat de clergues. Aquesta comunitat ja no existia al final del segle XIII, segons es comprova en el cobrament de la dècima de 1279-1280 i en les visites arquebisbals de 1312-1314, en les quals Sant Pere d'Alp figura únicament com una parròquia ben dotada.

 

Sembla que al segle XII l'església fou usada com a castell.

 

Durant unes obres de restauració realitzades pels anys 1980-1989 es van descobrir les restes d'un conjunt de pintura mural de tradició gòtica.

 

A l'altar major hi havia hagut un retaule del segle XVI, presidit pel sant titular, i la talla d'una Marededéu que es conserva al Museu d'Art de Girona.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-pere-dalp

 La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:

Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans

Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 

D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  

Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DEL MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGÉ. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

 

A L’ENSENYAMENT DE L’ESGLÉSIA A LA CIUTAT DE BARCELONA. DIRECTORI ESTADÍSTIC. TESI DOCTORAL.  VOLUM I

De Manuel García Gargallo (Barcelona, 24 de ju ny de 1973)

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1987/01.MGG_TESI_VOL_I.pdf?sequence=1

Trobava ;  Col·legi del Monestir de Sant Pau del Camp (1672-1808; 1814-1820; 1824- 1833). Sant Pau, 101. Raval.

Convent fundat en 914 i refet en 1117.

Molt després va incorporar Noviciat i Col·legi, que havien sigut fundats en 1592 a Lleida i més tard traslladats a Cervera, i que es traslladaren definitivament a Sant Pau en 1672.

Entre 1808-14 tot el Convent fou utilitzat com a Hospital Militar, i fou evacuat de nou durant el Trienni Liberal (1820- 23). Ja retornats, el Col·legi no va obrir fins 1824 perquè funcionava com a Caserna de les Tropes reialistes.

En 1833 el Col·legi tancà, i poc després els Benedictins també van abandonar el Convent a causa de l’Exclaustració.

Des de 1842 els edificis de l’antic Col·legi foren utilitzats com a escoles, i des de 1845 fins 1890 com a Casernes.

Més tard se’ls va voler tornar a donar una funció educativa, però el seu mal estat va aconsellar la seva demolició en 1927 per construir el Grup EscolarCollasso i Gil.

Derruït també el Convent, actualment només queda l’Església a mode de Parròquia.

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02camp.htm

El conjunt de Sant Pau del Camp segons una foto de Gaietà Barraquer Roviralta (Barcelona, 1839 - 1922) publicada a Las casas de religiosos en Cataluña..., 1906

Escrivíem a :

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/05/els-franciscans-van-impartir-docencia.html

.., cal recordar, ara i aquí, que sense  la contribució en l’àmbit de l’educació de l’Església catòlica, el REINO figuraria en un lloc d’honor entre els països amb més analfabets. Altrament, la situació de fallida del REINO,  pot comportar – no son bona gent – ultra el desmuntatge de la sanitat publica, que ja està en marxa com la reducció dels drets socials, que només puguin accedir a la formació de “ qualitat “ les persones amb recursos. El futur es dibuixa fosc, quasi negre.

 

L’actuació del Cardenal,  Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d'agost de 1869 - Toledo, 22 d'agost de 1940), i quasi la totalitat de la Jerarquia eclesiàstica, fent costat als revoltats feixistes va ser greu, MOLT GREU,   amb tot, com recordava sempre l’Ermessenda de Valrà “Errare humanum est”

ESGLÉSIA (I MAS) DE SANT DEL MARTÍ FORN DE VIDRE. LA JONQUERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

Llegia, construïda en el segle X.

Va ser  reconvertida en casa de pagès – avui abandonada -  i l'interior ha estat dividit en dos pisos tot i que conserva l'estructura original.

 

Francesc Montsalvatge i Fossas (Olot, 28 d'agost de 1853 - Girona, 30 de juny del 1917) recull la tradició segons la qual aquesta església seria manada construir per Carlemany després d'una derrota sobre els sarraïns a Rosselló. Aquest fet al·ludeix a la fundació d'esglésies per part de Carlemany; fenomen relativament freqüent a la tradició catalana de l'època i el trobem també en relació a d'altres esglésies: santa Maria del Camp (Garriguella) i Sant Martí de Fenollar (Vallespir). S'hauria de contextualitzar dins d'aquella exaltació tant política com religiosa a la que fou sotmesa la figura del rei carolingi que arribà a convertir-se en un personatge mític i llegendari.

Joan Badia i Homs ( Palafrugell, 9 de maig de 1941 ) , per contra, data aquest temple del segle X.

 Pensa que es tracta d'un edifici força interessant degut a que les esglésies amb capçalera tripartida que es conserven a Catalunya són d'èpoques més tardanes.

 L'església mostra un patent primitivisme degut a la planta irregular de la seva capçalera.

 S'ha al·ludit a la possibilitat que l'església fos dedicada a la trinitat degut a la presència d'un oratori, tot i que d'època molt tardana, i sobretot, pel tipus de capçalera trilobulada.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-del-forn-del-vidre-la-jonquera

L’any 2004 el PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) començava la “ desamortització social “ amb el silenci còmplice dels partits que es reivindiquen com  “ democràtics”, dels sindicats, i de tots els “ Defensors del Poble”, la corrupció endèmica i sistèmica, i la idiòcia de les elits polítiques, han comportat hores d’ara l’empobriment sever, i la pèrdua dels drets socials d’un terç llarg de la ciutadania, les perspectives de futur son MOLT dolentes, per això, malgrat els preus desorbitats dels carburants, de l’electricitat, del gas, de la cistella de la compra,...., us recomano que aprofiteu aquest estiu per voltar Catalunya, no és gens impensable, que anys a venir això, ho puguin fer només alguns privilegiats.

Com em deia un bon amic, a que està esperant la gent per sortir al carrer ?.

IN MEMORIAM. ACADÈMIA VIÑAS, MOLLET DEL VALLÈS. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DEL VALLÈS ORIENTAL.

 

El projecte de l’edifici s’atribueix a l’arquitecte Domènec Sugrañes i Gras (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938)

L’Arcadi Viñas Prat ( Torelló, 1896 +  ?) va aconseguir col·locar la seva acadèmia entre les millors escoles de la zona. A més d’ell i els seus fills (l’Arcadi, l’Enric i la Montserrat) va saber envoltar-se de bons mestres, molts dels quals són recordats amb estimació i respecte, com el Josep Calduch, la Margarita Ulied o el mateix Jordi Solé Tura (Mollet del Vallés, 23 de maig de 1930- Barcelona, 4 de desembre de 2009) (que primer va ser un brillant alumne de l’Acadèmia i, més tard, hi va donar classes d’història abans de fer-se un nom).

https://elsnostresmestres.wordpress.com/2019/05/16/les-mestres-i-els-mestres/0600002053-4/

Durant la  en conflicte bèl·lic que s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC  de la II República,  l’Acadèmia Mollet va quedar abandonada  i els locals el va ocupar el parvulari de l’escola Grup Escolar Francesc Macià.

 

La família Viñas es va refugiar a Martorelles a ca la Xica; després el Sr. Viñas va marxar a Barcelona.

 

D’allà va saber que feien falta mestres a la zona de Terol i se n’hi va anar amb el nomenament de “Miliciano contra el Analfabetismo”.

 Va estar a Valdealgorfa (Terol) fent de mestre a l’escola pública, amb dos mestres més.

El 14 de març, l’exèrcit franquista va ocupar Alcanyís i ell s’hi va quedar i es va desplaçar fins a Saragossa; d’allà va anar a Torrecilla d’Alcañiz, a 11 km de Valdealgorfa l’abril del 1938 amb el nomenament de secretari de l’Ajuntament.

El Sr. Viñas va tornar a Mollet el mes de febrer de 1939 , i va recuperar la casa i l’escola, que va tornar a posar ràpidament en funcionament.

L’Educació a Mollet en temps de la República (1931-39)

Rosa Maria Securún i Fuste

Mestres de Mollet en el record

Olga Rabasa Yrla

Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat”    no desperta – dissortadament – passions.

Malgrat això tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca, en aquest cas el Vallès Oriental.

Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls - que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici.  

Val a dir  que la presencia  en aquesta comarca , en  molts pobles, viles i ciutats de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.

Al Vallès Oriental  – miraculosament -    mantenen  encara publicacions en paper, info@laportada.net , nuriap@publidaser.es ,         info@laviladigital.cat , acv@acvvallgorguina.org ,  i  algunes en format digital ,  feu-los arribar aquesta publicació

Facebook em diu que faig masses publicacions  de caire cultural en llengua catalana, i m’adverteixen de suspensió.

Aquest estiu tòrrid,  que ens anuncia la fi del món, arribava a la conclusió de que    TOTS ELS INCENDIS SON PROVOCATS.

Alguns per acció, i els més per OMISSSIÓ

ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL PORT DE LA SELVA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE LES NEUS. L‘EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

L’ Ana Ruiz Galaso, pública fotografies de l’ església Parroquial del Port de la Selva, a la comarca de l’Empordà sobirà, advocada a  la Marededéu de les Neus, dita Santa Maria, per  la mala influencia de la llengua castellana.

Llegia  que    és una construcció de la primera meitat del segle XX, de la que no trobava enlloc l’autor, aquesta circumstància  massa habitual en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat “. Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte a l’email castellardiari@gmail.com

L’any  1944, Josep Cartañà i Inglés (Vilaverd (Conca de Barberà), 13 de setembre de 1875 - Girona, 1 d'agost de 1963) bisbe de Girona, que havia signat la Carta a favor dels revoltats feixistes,  inaugurà la reconstrucció, i el 1962 es reinaugurà l’ampliació i modernització.  Insistim en tema de l’autor del projecte a l’email castellardiari@gmail.com

Es va fer en forma de creu llatina.

 Les parets de l’Altar major són d’obra vista, en forma de trapezi i els braços de la creu amb pedra vista del país.

De fora estant, s’aprecien perfectament la nau antiga i les ampliacions fetes.

 Les capelles laterals, que es conserven de l’església antiga, no tenen altars llevat d’una, encara que es conserven les imatges en pedestals.

Destaca per la seva antiguitat la imatge de Sant Pere, d’estil gòtic de pedra policromada salvada de l’espoli del Monestir i que es data al segle XV.

A les altres capelles hi ha la Mare de Déu de les Neus, patrona del Port de la Selva, una imatge de la Mare de Déu del Roser, i a la capella de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, hi ha una preciosa col·lecció de beneiteres donada pel matrimoni Sagarra i Trias.

A l’Altar Major, un Crist de ferro presideix el temple, obra de l’escultor de Cadaqués, Demetri Kontos Batllori ((Cadaqués, 18.II.1925 – 24.XI.2001)  

 

La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:

Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans

Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 

D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  

Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com

 

SANT FELIU DE BRUGUERA. RIBES DE FRESER. EL RIPOLLÈS.

 

El Jordi Vila Juncá, pública  fotografies de Sant Feliu de  Bruguera, poble (1.200 metres d’altitud ) del municipi de Ribes de Freser , a la comarca del Ripollès) situat al vessant occidental del Taga, a la capçalera de la riera de Bruguera, afluent, per l’esquerra, del Freser; Formà municipi fins a mitjan segle XIX

L’església parroquial de Sant Feliu era inicialment  romànica, desprès de les ampliacions i les profundes modificacions, podem dir que només s’ha conservat una part de l’absis sobrealçat i una altra del campanar.

Tots els paraments i les voltes interiors apareixen enguixats i l’aparell només es visible des dels exteriors, dels quals el de l’absis ès totalment llis, amb carreus ben tallats i col·locats, mentre que el mur del campanar a la façana de llevant és fet de carreuons.

 

Fotografia del Jordi Contijoch Boada

A la part inferior s’entreveu una portalada d’una arcada tapiada i de maçoneria amb menudalls a les parts superiors. Tota la resta de l’aparell ja pertany a àpoques mes modernes, i no hi són visibles més vestigis romànics, que poden ésser datats dins el segle XII

Quan al topònim Bruguera, on li atribueix el significat “ lloc on hi ha abundància de Bruc “,  el Jordi Vila Juncá ens ho podrà confirmar.