SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ.

Quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per admirar la façana de la que fou primera església parroquial de Begues , observàvem que els muntants del portal presenten columnes d'orde toscà que suporten un entaulament clàssic, amb arquitrau, fris decorat amb tríglifs i cornisa, sobre el qual descansa un frontó doble. Al centre del timpà hi ha una imatge escultòrica en baix relleu del bust d'un Crist barbat, envoltat amb una túnica, el qual presenta el braç dret alçat i la mà en actitud de beneir, mentre que a la mà esquerra sosté un globus terraqüi. Als extrems del frontó i al cim del mateix hi ha tres escultures més en baix relleu: a l'extrem esquerre hi ha una imatge de Sant Jordi alat, portant l'escut amb la creu a la mà esquerra i la llança a la dreta, amb la qual sotmet a un drac als seus peus. El personatge porta armadura de màniga curta i casc. El cim del timpà està coronat per una estàtua de Sant Cristòfor, amb el nen Jesús sobre l'espatlla esquerre i el bastó a la mà dreta. Ambdós personatges vesteixen amb túnica. El rostre de Sant Cristòfor està mutilat, tot i que s'observa la part baixa d'una barba. Finalment, a l'extrem dret del frontó hi ha la imatge de l'arcàngel Miquel amb una espasa a la mà dreta i un plat de balança a la mà esquerra.

Em sembla versemblant la tesis del Pere Balañà Abadia, que defensa la procedència del topònim de la Vall homònima del Líban, a tall d’exemple trobem prop d’aquí Mediona que deriva del nom d’una de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : "Marata", "Vinganya", "Masmut", "Minfami", "Miravet", "Alfarràs", "Alacanar", de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.

La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor.

David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

La crònica parla de Begués a l’altiplà que separa les comarques del Garraf, l’Anoia i el Llobregat jussà, mal dit BAIX per imposició del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL

Pel que fa a l’adscripció comarcal ens sembla que s’ha triat – com quasi sempre – la menys lògica. Insistim en que al divisió comarcal de Catalunya es feia i es refeia, amb la part en que l’esquena per el seu nom.

L'Església de Sant Cristòfol és documentada des de l’any 981.

L’any 1575 el Vicari General de la diòcesi dóna llicència al rector de Begues per a construir una església nova al lloc on hi ha la vella. El 1579 el Vicari General autoritza beneir la nova església construïda a Begues.

A l’any 1940 es feia una església amb la mateixa advocació dins del nucli urbà

ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ DE TORTOSA

El Miguel Sánchez Reina, publicava una excel•lent fotografia, que obvia en tant que ‘mirada parcial’ el fet dissortat que la Capital de la ‘quinta província’ acabava el segle XX immersa en un retrocés econòmic, social i cultural innegable.

Qui diria avui que Tortosa, al segle XVI, era una de les ciutats més importants de Catalunya, i comptava amb un Col•legi per a la formació de teòlegs dominics, la fama del qual portà els poders públics a la construcció d'un altre Col•legi annex, per a la formació de cristians nous. Ambdós serien coneguts amb el nom de Reials Col•legis de Tortosa i es convertirien en l'embrió dels futurs estudis universitaris, on es podia obtenir el grau de doctor en Teologia i el de llicenciat en Filosofia i Art.

A nivell arquitectònic són un dels millors exemples de l'arquitectura civil renaixentista del país. En destaca el pati, considerat un "unicum", que està decorat amb bustos dels reis de la Corona d'Aragó, de Ramon Berenguer IV a Felip IV.

En aquest espai es troba el Centre d'Interpretació del Renaixement, que gestiona i divulga el patrimoni generat arran del festival de recreació històrica, la Festa del Renaixement.

Les primeres notícies que tenim de l'establiment dels frares al lloc daten de la fundació del convent de Sant Domènec el 1321.

El col•legi de Sant Jordi i Sant Domènec fou fundat el 1368 pel bisbe Jaume d'Aragó per l'ensenyament de joves. Més tard fou cedit als dominicans.

L’any 1568 li va ser concedit el caràcter d'Estudi General, confirmat per Felip IV el 1645, amb la facultat de concedir graus acadèmics. Funcionà com a tal fins al Decret de Nova Planta (1717). Prèviament, el 1544, Carles V fundà el col•legi de Sant Jaume i Sant Maties (avui de Sant Lluís) per a l'educació de joves musulmans conversos. Arran de l'expulsió dels moriscos el 1611 s'utilitzà per a l'educació dels joves de la ciutat.

L’any 1824 fou convertit en seminari conciliar, fins al seu trasllat el 1877, i continuà com a col•legi.
Fou seu del centre associat de la Universitat a Distància entre els anys 1972 i 1983.

Esperem veure ressorgir ben aviat - com l’au fènix - aquesta Ciutat del profund decandiment en que es troba avui.

Compte però, que de vegades – de forma interessada – es confon l’au fènix , amb l'àguila imperial utilitzada per la Dictadura espanyola.

SANT ESTEVE D’ALÀS. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ

La demografia ens explica que el màxim de població s’assolia en el cens de 1857 amb 1326 ànimes, i que es mantindrà per damunt del miler fins a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), el genocidi contra Catalunya, i el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) comportaran un degoteig constant de població, que lluny de trobar aturador amb la ‘Democraciola’ que sorgia a la mort del sàtrapa s’ha agreujat – si això era possible – fins assolir els 376 habitants al tancament de l’any 2012.

La Rosa Ventura Cutrina i en Xavier Casadó Colom, em feien arribar un enllaç de la seva visita al poble d’Alàs, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’ Urgell sobirà, en el que recollien imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Esteve, s’explica que el temple era originàriament romànic, però que va ser molt modificat - amb els ‘diners d’Amèrica - , tant que és difícil descriure l'estructura de l'església romànica.

És d'una nau i absis angular arrodonit.

Té la bau coberta amb volta de creueria, amb uns arcs torals que no arriben a terra, porta adovellada, amb grans dovelles, al frontis actual.

El campanar és una torre quadrada de 3,60 metres x 4,50metres.

Recollim pel que fa al topònim la tesis d’un origen iber que té en el mot basc iratze ‘ falguera’ la seva concreció, la tesis d’un origen del llatí vulgar CERCU, que provindria del llatí clàssic QUERCU ʻalzina, roureʼ, en el cas de Cerc, citat en la documentació antiga Cerco (Segle IX), vindria a confirmar aquesta hipòtesis.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA TORRES VILARÓ DE BEGUES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant el magnífic edifici de l’Ajuntament de Begues.
No ens sobtava – encara formem part del REINO DE ESPAÑA- no trobar cap dada en relació a l’autor d’aquest edifici que si hem de creure les dades de la fitxa de Patrimoni s’alçava de cop i volta un dia indeterminat del segle XX – pensem que com més tard, dins del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera )-.

Les des diuen; torre d'estiueig feta construir per la família Torres Vilaró, de Barcelona, a principis del segle XX i actualment seu de l'ajuntament.

La façana de l'avinguda Torres Vilaró ofereix una impactant policromia amb la combinació de frisos ceràmics de diferents formes, dibuixos i colors. Les finestres del primer pis evoquen l'estil gòtic mentre que les del pis superior són d'inspiració romànica.

La façana que dóna al carrer Onze de Setembre es caracteritza per la seva doble galeria porticada.

I la descripció tècnica; edifici de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. Les façanes estan obertes als quatre costats i presenta tres crugies per planta. És de composició simètrica a partir dels buits de la planta baixa. Presenta una interessant ornamentació a la façana principal, amb elements neogòtics, una obertura balconera i barbacana de ferro forjat en filigrana i aplacat ceràmic de colors molt vistosos a manera de sanefes entre les diferents plantes.
Corona l'edifici un timpà triangular ornat, sanefa, motllures i cornisa amb barbacana de fusta. La coberta és a dues vessants. Fusteria de fusta. A ambdós costats de la façana principal hi ha una tanca de paredat antic i reixes de ferro forjat.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels noms i cognoms dels promotors, i de les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

A casa del ferrer, ganivet de fusta, diu la saviesa del nostre poble, aquí però, hi ha una clara voluntat política de furtar la petita història del nostre Patrimoni històric.

MERCAT MUNICIPAL DE TORTOSA

Miguel Sánchez Reina visitava Tortosa, i retratava entre altres indrets el seu mercat; la fotografia em portava records dels anys en que no hi havia ‘parades fitxes’ , i entrava al mati per esmorzar una baldana, abans d’anar a visitar la família, i sempre quedava bocabadat per la paret plena de bacallà sec, hi havia fora, al davant , un mercat del peix que s’ha enderrocat, i Tortosa , brillava amb llum pròpia al món de la gastronomia gràcies al Sibony o Siboney. Entre aquells i aquests dies, només hi ha en comú, la percepció quasi física de la misèria econòmica, que curiosament devem a capitostos gallecs, oi ?.

L’any 1884 s'encarrega a Joan Abril i Guanyabens (Mataró, abril de 1852 - Tortosa, juliol de 1939), el projecte del Mercat Municipal.

Per motius econòmics – a Tortosa li sobra ‘consens’ o li falta capacitat de lideratge - molts elements del projecte inicial d'Abril no es van realitzar; la claraboia , els ventiladors centrals que recorrien la carena, un passatge interior elevat per col•locar més caselles...

L'estructura metàl•lica s'encarregà a "Torras Herrerias y Construcciones S.A.", dirigida per Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar, 1827 - Barcelona, 1910 ) arquitecte i mestre d'arquitectes com Elies Rogent, Antoni Gaudí i August Font.)

Fins juliol de 1926 Joan Abril i Guanyabens , també va ser l'arquitecte del bisbat de Tortosa, redactant diferents projectes de restauracions arreu del territori diocesà així com treballs per a la Catedral i el palau episcopal gòtic de Tortosa, el projecte per al campanar de Xerta l'any 1910, el convent de les Mínimes a Móra d'Ebre (1894), etc. Com a arquitecte diocesà bastí el Temple de la Reparació (1903 benedicció; carrer de la Mercè) i la imponent església del Roser (1914) al barri de Ferreries.

La descripció ens diu ; edifici aïllat aixecat entre la Plaça de la Pau, carrer Felip Pedrell, Plaça del Mercat i Avinguda Generalitat, amb orientació paral•lela al riu. La planta és rectangular i d'una sola nau (84 metres x 32 metres ), amb una porta oberta enmig de cadascuna de les quatre façanes. A l'espai central es situen tres fileres de parades, i en els laterals, aprofitant l'espai entre contraforts, hi ha caselles també de venda. En alçat s'aprofiten els espais entre contraforts per obrir allargades finestres, que aprofiten també el semicercle de la porta a les dues façanes principals. La coberta es composa de 14 jàsseres armades de ferro laminat, amb forma parabòlica i 26 metres de llum, sense cap tirant, que es sostenen sobre els contraforts, d'obra cuita i pedra. Del terra a la carena de la coberta, a dues aigües, hi ha 22 metres, els murs tenen una alçada de 12 metres i els laterals i 15'30 metres els cantoners. A l'exterior, les portes principals són de mig punt amb arquitrau i timpà obert per finestres radials.

L’any 1941, "Regiones Devastadas" comença la reconstrucció i reforma, com a conseqüència dels estralls soferts en el genocidi contra Catalunya 1936-39

L’any 1948 es du a terme la construcció de botigues adossades a la façana lateral est.

La decoració actual és senzilla, ja que està molt mutilada pels efectes de la contesa bèl•lica. Es juga amb el maó vist i estucat. Els contraforts es coronen amb merlets. En els arcs de les portes hi ha alternança de dovelles en color blanc i roig.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT BLAI DE L’ALEIXAR. EL CAMP JUSSÀ

Els diners d’Amèrica permetien refer aquesta esglesiola al segle XVIII , després d'enderrocar – lògicament - la primitiva església romànica. M’explicava un molt bon amic, sacerdot, que el romànic es mantenia únicament en aquells indrets de la geografia catalana, on no arribava – o bé o feia de forma feble – el ‘progrés’ econòmic.

La descripció ens explica ; edifici de paredat amb reforços de carreu. Alguns arcs són de maó. Una nau,tres trams, presbiteri, porxo i casa de l'ermità. Coberta am volta de canó i llunetes i creueria, i exteriorment amb teula àrab, de dos aiguavessos. Espadanya de maons quelcom feta malbé, d'un sol cos. Al sud-sud-est, restes d'un antic edifici adossat, que va tenir un arc de mig punt de carreu a la porta.

Sant Blai va patir les conseqüències del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39; com per exemple que de l'interior de l'ermita no en quedés res, i després (llibre d'actes de l'Ajuntament, 1939) fos necessari fer una sèrie d'actuacions encaminades a superar-ne les conseqüències: es va dur a terme l'acte simbòlic de reposició de la imatge del sant; es va dotar d'una mesa (1945), obra encarregada a l'escultor Modest Gené Roig (Reus, 5 de novembre de 1914- Bata - la Guinea - 29 d'octubre de 1983) per a la parròquia , i col•locada després a l'ermita; l'any 1953, s'hi celebraren festes solemnes "amb ocasió de la restauració".

Fins l’any 1966 -una "mida" ens ho recorda- no s'hi va portar la llum.

L’any 1981 es va refer la teulada.

L’any 1983 s'hi va dur l'aigua.

L’any 1997 es va enrajolar amb pedra natural.

El miracle per excel•lència va ser salvar un xiquet de morir ofegat per una espina que tenia clavada a la gola. D'ací li ve la fama a sant Blai com a remei per a tots els mals de gola. Segons una llegenda, se li acostaven també animals malalts perquè els guarís.

El martiri de Blai va consistir a esquarterar-lo amb grans raspalls de ferro, com els que s'usaven per a cardar la llana. Potser per això, alguns gremis de cardadors el tenien com a patró.

Recordeu alguna de les oracions del Sant ?.

"Sant Blai gloriós, lleva'm la tos."

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CEMENTIRI MUNICIPAL DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Tenim en aquesta Vila un bon nombre d’edificis singulars, de quasi totes les èpoques, representatius dels diferents estils arquitectònics.

En aquesta ocasió m’arribava fins al Serrat del Vent, per retratar des de la plaça d’accés el Cementiri Municipal de Castellar del Vallès.

L'entrada la formen dues torres tronco-piramidals, simètriques, cadascuna d’ells presenta sòcol de pedra, coberta a quatre vessants i una creu de remat, flanquegen una porta de ferro forjat central, en la que llueixen curiosament unes margarides ( flors que tenen el significat d’humilitat en la simbologia heràldica ). La reixa i les dues creus de forja de les dues torres laterals van ser fetes per la Ferreria Parcerisa, de l’ Antoni Parcerisa Massaveu, entre els anys 1960 i 1970.

Les ‘margarides’ eren la signatura de l’arquitecte Emili Sala Cortés, i les trobem en tots els edificis que s’alçaven per la bondat de Emilia Carles Tolrà (Cabrils, Maresme, 28 d'octubre de 1848 - 24 de febrer de 1915), vídua de Josep Tolrà Avellà (Cabrils, Maresme, 11 d’abril de 1817 - Castellar del Vallès 21.07.1882 ), primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar.

L’ arquitecte, Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947) n’era l’autor l’any 1916, seus son també els fossars de Sentmenat i Palau-Solità i Plegamans, on possiblement per la seva vinculació familiar excel•lia en el seu treball.

Justament és per raons de família i/o d’amistat que li tinc al de Castellar del Vallès una especial estimació.