SANTA ANNA DELS SOLA. PEDRAFITA. RUBIÓ. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia a la pàgina de l’Ajuntament de Rubío que La capella de Santa Anna, formava part d’un ‘Hospital ‘ , denominació que es donava a l'edat mitjana a les institucions que tenien entre les seves funcions acollir als pelegrins i a les persones que necessitaven qualsevol atenció, consta que estava construït abans del segle XIII.

Sembla del tot versemblant i lògic , atesa la seva ubicació al costat de d’aleshores ancestral i transitada via de comunicació carenera que descendeix des de l'altiplà de Calaf fins a la Conca d'Òdena.

La capella de Santa Anna, apareix documentada des de 1470, té doncs un probable origen romànic, consta que fou totalment reformada en el segle XVIII transformant-la en una capella associada a un mas important, el de Pedrafita que substituí l'antic hospital de pelegrins , i al ensems de desenvolupar l’activitat agrícola, feia d'hostal.

Llegia també – sense cap aclariment i/o ampliació – que la capella de Santa Anna de Pedrafita , fou un punt bàsic per a la resistència igualadina, durant la guerra de la Independència.

La capella continua com a propietat de la família que la feia aixecar, malgrat la resta de la casa de Pedrafita, i algunes terres annexes han estat venudes.

Us deixo un enllaç als usos ‘actuals’ de la casa, que tornen curiosament als seus orígens d’Hostal i/o Hospital, encara que actualment NOMÉS per ciutadans amb recursos.

Si s’accentua aquesta Sola, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercataunya@gmail.com

Es feien treballs per assegurar l’estabilitat de la llinda, quan visitàvem la capella, i tenia ocasió de recollir una imatge de Santa Anna, mare de Verge Maria.

Rebia un email des de Buenos Aires, a la República Argentina, en el que l’ Alejandro Solà Torres, em deia;

Si, el Solà del dintel de la ermita es, muy probablemente, Jacint Solà, ocupante por entonces de la masía. Los Solà - antepasados míos - vivieron allí desde comienzos del Siglo XVI, según se infiere del capbreu de Rubió de 1752-1755.

Els camins del Senyor son inescrutables.

TRESORS DE SORDS. EL PONT MEDIEVAL, EL COMUNIDOR I L’ESGLESIA DE SANT ESTEVE. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Retratava el pont medieval de Sords, al terme de Cornellà del Terri, al Pla de l’Estany, la descripció de patrimoni Gencat ens diu que els seus tres arcs són construïts amb carreus de mida regular. Els dos arcs laterals, més petits, són parcialment cegats. Alguns fragments d'aquest pont foren reconstruïts amb formigó, que resulta ben visible.

El pont medieval queda avui en un costat de la nova via, que mena fins a l’església de Sant Esteve, que conserva un curiós comunidor, que exerceix alhora com accés i tancament del recinte del fossar parroquial i el temple.

Quan al topònim, al diccionari Català Valencia Balear trobava : A la sorda o A les sordes: sense fer remor, sense dir res, procurant passar inadvertit. Des del pont aquesta és la sensació que us trametrà el Terri, topònim que com Ter, hom defensa que és d'origen preromà, i que vindria a ser una forma diminutiva de riu, rieró, rierol, rierany, flum,....
http://www.raco.cat/index.php/treballsscgeografia/article/viewFile/221176/301981

Per aquest any 2017, els catalans haurien d’assumir el compromís de ‘posar en valor’ algun element del patrimoni històric i/o artístic, s’inclouen aquí masies, ponts, castells, escoles, edificis medievals, modernistes, ermites, capelles, esglésies,..., i allò que a vosaltres us sembli d’interès.

Catalunya us ho agrairà

LA CASA JOAN BOFILL GIRALT DE PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes bellíssimes imatges de Can Bofill o de Ca l’Ambrós , al carrer de Sant Sebastià, 15, de Palafrugell.

En català Can implica alhora que reconeixement i respecte, una clara distància social, parlem d’una propietat que pertany una persona i/o família, amb la que no tenim ‘tracte social’; Cal, ben al contrari no pressuposa la qualitat de propietari de la persona i/o família – tampoc l’exclou - , amb la que hi ha un tracte d’amistat i/o de relació. Can s’acostuma més en entorns rurals, i Cal en entorns urbans.

Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Casa unifamiliar entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, estructurada en tres crugies. Les obertures de la planta baixa i les dues finestres del primer pis, a cada costat de la tribuna, són d’arcs tudor, mentre que les de la darrera planta tenen mènsules de quart de cercle. L’esmentada tribuna és l’element destacat, que emfatitza aquesta façana, centrant-la. Les seves altes vidrieres estan separades per columnes i capitells; al cim, s'hi forma un balcó, a l’alçada del segon pis, amb baranes de forja i gàrgoles angulars, a més d’altres detalls ornamentals. A l’interior destaca l’escalinata que configura la distribució espacial; s’hi han conservat força bé els compartiments i altres elements originals. Cal remarcar la façana posterior, que dóna a un pati, de molta més simplicitat.

L’acabat dels murs és de remolinat rugós amb ressalts als extrems i a la socolada en la façana principal. El ràfec de teula i rajola és molt prominent.

Ca l’Ambrós” era el renom de la família Bofill, que feu construir la casa.

A l’Arxiu Històric hi ha un primer projecte d'aquesta casa, de 1911, de modificació d’un edifici anterior i que no contempla la construcció de la tribuna (està signat per Joan Bofill, propietari, i Miquel Brias p.o. de “l’albañil” B.Brias).

L’any següent, 1912, es presentà un altre projecte que amb una modificació de la façana en la qual s’afegia la tribuna , Projecte signat per Miquel Mundet “director” de l’obra, i autor també almenys de les conegudes ‘cases Esteve’, al carrer de Pi i Margall, 41-43 i 45-47, que van ser bastides l'any 1906

Patrimoni Gencat ens diu d’aquesta casa ; segons consta en la documentació consultada a l'Arxiu Històric Municipal de Palafrugell, el propietari de la finca, Sr. Joan Bofill i Giralt, fou autoritzat el 14.4.1911 a construir una casa d'acord amb el plànol presentat a l'ajuntament. Segons sembla, no va poder acabar l'obra en el termini concedit de quatre mesos i el 27.12.1912 va demanar permís per concloure-la definitivament i construir un mirador- façana segons plànol adjunt. El director de l'obra va ser Miquel Mundet.

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa hi ha dues obertures d'arc conopial als extrems; la de la dreta és la porta d'accés. Al primer pis hi ha una gran tribuna central sostinguda per mènsules amb decoració vegetal; hi són remarcables les gàrgoles amb caps d'animals als extrems de la part superior.

A banda i banda hi ha una finestra decorada amb motius vegetals.

Al segon pis hi ha cinc obertures d'arc mixtilini, tres de les quals ocupen l'espai superior de la tribuna, que fa de balcó protegit per una barana de ferro. El coronament és amb cornisa de maó i teula. La coberta és de teula, a dues vessants.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PUBLIQUES DE SANTES CREUS. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – al Camp sobirà de Tarragona i arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives als edificis on s'impartia l'ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

M’explicaven on era l’escola del poble de Santes Creus, que retratava des de l’ombra dels xiprers del pati del Palau de l’Abat.

Em deien que hi ha avui encara una llar d’infants al mateix edifici.

Havia retratat :

L’EDIFICI DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DEL PLA DE MALLEU. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

L’EDIFICI DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LES POBLES . AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

M’explicaven que l’edifici dels caçadors de l’Albà havia estat l’escola. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Selma – avui despoblada i abandonada – hi havia escoles, si alguna persona en té imatges agrairem que ens les faci arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les d’ Aiguamúrcia son avui la casa de Turisme Rural, el Xiprer.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 986 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’ ’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

En la visita que feiem el desembre de l'any 2014, no retratava l’interior perquè coincidia la nostra visita amb un romiatge d’un grup de veïns de Palafrugell, que seguien en aquell moment la celebració litúrgica.

El Joan Dalmau Juscafresa, té una magnifica col•lecció de fotografies d’aquest església votiva tant estimada pels
palafrugellencs

A la pàgina 274 de : http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

S’explica que la gran ampliació, amb la nova església i hostatgeria, decidida pel poble de Palafrugell, amb prestacions personals i recaptes, s’inicia el 1707.

L’església acabada el 1710 l’aixecaren els mestres de cases Antoni Salgas i Pere Camps i el fuster Antoni Deulofeu, tots locals. A l’hostatgeria s’hi treballà tot al llarg del segle XVIII.

El 1719 col•locat el retaule major obra de Josep Pol, daurat el 1736 per S.Romaguera. Altres escultors treballen en el cambril i altre altars (molt popular el de Sant Llúcia): Agustí Sala (1936), Miquel Rauter (1754-1770), Pau Romaguera (1767) ...

El 1710 Carles III concedí a l’ermità Pere Madir poder captar per al santuari dins el bisbat de Girona, petició que recolzava el Comú de P. i Anton Barceló i Pont de Terra, capità de l’Armada, que visità l’ermita que fou molt útil en la seva tasca contra la pirateria.

El santuari ha estat propietat municipal; l’Ajuntament de Palafrugell nomenava els administradors i ermitans.

L’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà Española es cremà l’església amb els retaules, exvots i resta del mobiliari del qual queden pocs elements: una imatge, i unes teles molt malmeses.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL NUCLI DEL PRIORAT, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE L'OM. MASARAC. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església parroquial del nucli del Priorat, advocada a la Marededéu de l'Om - mal dita Santa Maria -  situada a llevant del nucli urbà de la població de Masarac, al veïnat del Priorat, a la comarca de l’Empordà sobirà.

Patrimoni Gencat ens explica que l'església és una de les poques restes conservades del que fou l'antic priorat del mateix nom.

Església de dues naus amb dos absis semicirculars capçats a llevant. La nau principal està coberta amb volta de canó feta de maons, amb llunetes i arcs faixons sostinguts per pilastres adossades als murs laterals. Una motllura a mode de cornisa enllaça els capitells de les pilastres i recorre el perímetre de la nau. L'absis està cobert amb volta de quart de cercle decorada. La nau lateral, en canvi, presenta una volta en secció de quart de cercle, amb l'arc triomfal de mig punt i l'absis amb volta de quart d'esfera. Es comunica amb la nau principal a través de tres arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. Les obertures de la nau principal responen a tres finestres d'arc rebaixat situades a l'interior de les llunetes de la coberta. Sota seu, i damunt dels arcs que comuniquen les dues naus, hi ha les antigues finestres bastides al segle XI, d'arc de mig punt adovellat i doble biaix, decorades amb dents de serra. Aquestes obertures quedaren inutilitzades amb la construcció de la nau de migdia, edificada al segle XII. En aquesta nau hi ha una finestra d'arc de mig punt amb l'obertura rectangular reformada, situada a l'antiga zona absidal de la nau, i una altra finestra de doble biaix i de mig punt, situada al mur de ponent de la nau. En aquest sentit cal destacar dues finestres més d'aquesta tipologia i una porta, ubicades al mur sud de la nau. Actualment les finestres es troben tapiades, mentre que la porta comunica amb el pati d'una masia adossada al temple, la qual es correspon amb les restes de les dependències de l'antic priorat. Als peus del temple hi ha el cor, delimitat per una barana d'obra i sostingut amb un arc rebaixat. La façana principal, orientada a ponent, fou reformada al segle XII. Presenta una portalada formada per sis arquivoltes en gradació, llinda i timpà llisos. Als brancals només es conserva una columneta amb capitell decorat amb motius animals. Dues de les arquivoltes presenten decoració, una amb un cordó trenat i l'altra amb semiesferes. Damunt de la porta hi ha una finestra de doble biaix formada per tres arcs de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. La façana està rematada amb un coronament ondulant, fruit de la reforma duta a terme a finals del segle XVIII. La banda sud de la façana, corresponent amb la nau lateral, presenta un campanar d'espadanya de dos arcs de mig punt afegit també en època moderna.

De l'interior del temple cal destacar la decoració mural de la conca absidal de la nau principal, pintada a mode de petxina. Una llegenda recorda l'any de realització, que es podria correspondre amb les reformes estructurals al temple: “AVEM 1783 PRIOR SENYOR CANONGE BRANDIA”.

Fotografies de Jacob Casquete. 2009

La construcció romànica és bastida amb carreus de pedra escairats, disposats formant filades regulars. S'observen tant a l'interior del temple com a l'exterior. Per contra, les reformes d'època moderna foren bastides amb pedra desbastada i maons, lligats amb abundant morter de calç.

Actualment resta dedicada al culte únicament la nau principal o antiga nau central de l'església.

L'any 1093, el bisbe de Girona Berenguer Guifré, dóna l'església a Santa Maria de Vilabertran. L'any 1139 es funda el priorat dependent d'aquest cenobi i hi ha notícies dels priors de l'Om des de l'any 1142 fins a mitjans del segle XIV.

Una butlla papal de l'any 1176, emesa per Alexandre III, confirma la pertinença del temple de “Sanctae Mariae de Ulmis” a la col•legiata de Vilabertran.

En el Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 apareix esmentat com “el prioratu de Holmo” i en els nomenclàtors del segle XIV hi figura el “Prioratus sancte Marie de Ulmo”.

El priorat fou suprimit l'any 1592 pel papa Climent VII en secularitzar la comunitat de Vilabertran.

Inicialment al segle XI, el temple era de nau única i, posteriorment al segle XII, se li afegiren dues naus laterals, que li donaren planta basilical. També d'aquesta època és la reforma de la portalada. En època moderna, probablement pels voltants de l'any 1783, amb l'enderrocament de la nau septentrional, i la volta i tot el costat nord de la nau central, el temple fou reformat. La nau nord no es tornà a aixecar. La nau central fou reparada i la de migdia fou anul•lada i transformada en capelles laterals i sagristia, quedant només la central pel culte. Actualment aquesta fragmentació de la nau de migdia no existeix.

De l'obra romànica més primitiva en resta la meitat meridional de l'absis major, decorat amb arcs llombards, i el mur meridional de la seva nau, amb les finestres de doble biaix ornades amb dents de serra. L'antiga nau central presenta aparell de carreus rectangulars de pedra calcària, possiblement de finals del segle XI.

Actualment, el temple presenta dos elements directament relacionats: el cementiri situat a l'extrem nord-est de l'absis principal i les restes de l'antic priorat de l'Om, reconvertides en un mas amb pati, adossat a l'absidiola de la nau de migdia del temple.

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Masarac&page=1&pos=4

Ens agradarà, si existeixen, rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/cae30lom.htm

No trobava cap referència a l’escola pública anterior a la dictadura franquista, Masarac tenia un cens de 538 ànimes l’any 1857, això suposa que hi havia voltant de 179 infants i joves per escolaritzar. 

 Ens agradarà rebre imatges a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com    de l’edifici que acollia les escoles, i tota la informació que sigui possible ;   ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic per als catalans

Quan al topònim trobava al diccionari català valència balear, Etimològicament .: sembla relacionable amb el cognom Miseracs. En un document de l'any 944 apareix citada la «ecclesia sancti martini de Maseraco», i l'any 1093 es troba documentada la forma Mesaraco (cf. Balari Oríg. 13).

Em treuen de polleguera eufemismes com " Guerra Civil "  per referir-se a l'acció criminal duta a terme pels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, o l'oblit del tristíssim paper de la Jerarquia catòlica que signava la CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES (1937), com advertia el que fou  Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , comportava un trencament radical  entre la Jerarquia religiosa que abraçava el feixisme i abjurava de Déu, i el poble que pregava i continua pregant a Déu.

https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Hi ha " perles" que s'haurien de gravar a totes les esglésies : 

Nosotros no pretendemos que la zona roja sea el infierno y la nuestra el cielo, porque el cielo no está en la tierra. Más sí podemos afirmar que la zona roja es el infierno, con todos sus refinamientos satánicos, y la nuestra es la tierra, con sus virtudes y sus flaquezas, que nadie es perfecto en este mundo. Y una tierra, eso sí, donde se bendice a Dios y en su nombre se lucha y por Él se muere

https://www.guimera.blog/tribuna/francesc-dassis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/

El laïcisme ha fet trontollar a l’església catòlica del REINO DE ESPAÑA que certament continua sentint-se més còmoda fent costat als “ caïnites “  que defensant l’evangeli.

Tenia  ocasió de fer-la petar amb una persona “ gran” , digueu-li Siset, que insistia en que  ;

Ens cal pregar  amb fe i esperança, ens cal continuar perseverant en la lluita ,  perquè l’adveniment de la democràcia i la llibertat,

No esdevinguin un somni impossible

Perquè la corrupció endèmica i sistèmica desaparegui,  

Perquè els jutges prevaricadors  siguin remoguts dels seus càrrecs

I desprès d’un judici,  expulsats de la carrera judicial,

Espoliats dels bens i drets que constin al seu nom ,

O al dels seus familiars fins a segon grau.

Insistia  en  el fet que ningú amb les mans plenes de sang,  

Ja  per acció, ja  per  omissió.

Està legitimitat a donar lliçons de res.

https://www.youtube.com/watch?v=SblbtyHoyWs

L’any  1719 , en el regnat de Felip V d'Espanya, tot i que  ell mai es va intitular així, es constata la creació de  les primeres Escuadras de Paisanos Armados, en aquell context històric   un dels requisits devia ser el sentiment anticatalà.

https://www.eldiario.es/politica/llach-anc-tilda-mossos-herramienta-colonial-pide-reformar-generalitat_1_11595032.html

El precedent de la darrera detenció d'un President de la Generalitat Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940), genera una fortíssima desconfiança en el sistema judicial del REINO DE ESPAÑA 

https://www.elnacional.cat/es/cultura/marc-pons-hitler-entregar-companys-franco_253509_102.html

Que la Marededéu   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels masaracencs,  empordanesos ,  nargonins ,  gavanencs ,  vigatans ,   taradellencs ,  gurbetans ,   masiencs ,      riuprimerencs , osonencs,  moianesos,  vilanovins,  camarasins ,  agerencs , pallaresos , viladamatencs ,   vilabertranencs ,   besaluencs ,      medionencs,   font-rubinencs ,  sabadellencs, corberencs ,    font-rubinencs   , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians ,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, victimes de tràfic de persones, victimes del narcotràfic, victimes del lawfare,  exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Preguem també a Maria que com havia fet  a les Noces de Canà,  explicant a Jesús " no tenen vi",  faci  una ullada a aquest món nostre, Palestina, Ucraïna, Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, Rússia, Xina, Índia, España, ..., s'adrecés novament , ara per dir-li  " no tenen Pau" 

El 30.5.2024 , s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció,  NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia, NO, als menors estrangers no acompanyats, .. NO,NO,NO,...

María Isabel Perelló Doménech (Sabadell, Barcelona, 18 de març de 1958) ha estat escollida Presidenta del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, del Reino de España,  fent un clar oxímoron, se la qualifica de “ progressista “ .  Si aconsegueix que el seu col·lectiu faci la feina per que la se’ls retribueix generosament,  ja serà un miracle. 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

IN MEMORIAM DE LA CASA DEL MESTRE D'OBRES JOAN JAUSÍ. PALAFRUGELL.

L’Helena Hanhunkel, em deixava un comentari al facebook; l'edifici de la cafeteria paquipa es un dels mes macos y antics de Palafrugell podríeu tenir-ho en compte?.

Quan el Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges d’aquest edificis, intuïa que seria difícil donar resposta al requeriment que se’ns havia fet, patrimoni Gencat en fa esment a :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=4211

En termes molt similars als que trobava a la pàgina 62 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Cases de tres pisos, entre mitgeres, ampliades al segle XIX i quelcom modificades al darrer quart del segle XX, però que mantenen, sobretot a les façanes, notables pervivències de la construcció del segle XVI. La casa núm. 14 presenta un gran portal adovellat d’arc de mig punt, amb la inscripció: IOAN (L)AV(S)-1596. Al damunt un finestral renaixentista amb pilastres estriades amb capitells jònics, la llinda motllurada, així com l’ampit que té a cada costat sengles testes d’angelots.

La casa núm.12 té obertures rectangulars, de pedra. Un dels finestrals presenta la llinda resseguida per un guardapols motllurat que arrenca de mènsules decorades amb fullatge i volutes en relleu.

Els baixos d’ambdós immobles són ocupats per botigues i en el núm. 12 força alterats. A l’interior s’hi han conservat algunes voltes de canó, encalcinades.

Els murs de pedra morterada, són arrebossats.

Cap dada de l’autor de la reforma del darrer quart del segle XIX.

Cap dada dels promotors d’aquests edificis, malgrat que a darreries de segle XVI hi havia censos i registres.

Molts lectors ens aconsellen demanar l’ajut de l’arxivera Municipal , la Maria Concepció Saurí Ros, nascuda l’any 1957 a Palafrugell. Entenem que malgrat la seva acreditada competència, quan no hi ha dades documentals, poca cosa s’hi pot fer. Dit això, confiem en que en allò que sigui possible, tant des de l’arxiu municipal, com des del Consistori, tindrem tota la col•laboració.

Insistim també a la ciutadania en que s’afegeixi a la nostra recerca, que pretén únicament posar un xic de llum sobre el patrimoni històric i/o artístic.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un email en el que m’amplia dades de la casa del carrer de la Font,14 on hi ha el negoci Paqui Pa; llegint el llibre Dins la vila i fora muralles de Palafrugell hi ha un escrit que posa el següent; façana renaixentista de la casa que Joan Jausí - picapedrer francès, mestre major de l'obra nova de l'església de Sant Martí de Palafrugell, autor de les obres de la capella lateral de Nostra Senyora del Roser de l'església de Santa Eugènia de Vila-romà , i que participava en aquells moments en les obres de l'església de Sant Feliu de Girona, i Sant Esteve de Mont-ras, en les que figura l'any 1606 com a mestre major- es va fer construir en el barri de la Font de Palafrugell, segons consta a la dovella del portal, la casa de Joan Jausí la casa es va acabar l'any 1596,cinc anys després de la concessió de la llicència d'obres.