IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ A LLIÇA D’AMUNT ALS ANYS 50 DEL SEGLE XX. EL VALLÈS ORIENTAL.

Crisant Palau publica una fotografia de l’església parroquial de Lliça d’Amunt, advocada a Sant Julià, datada als anys 50 del segle XX, durant la dictadura franquista.

https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

Explica que en els dies foscos que seguien a la sedició – victoriosa - dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim i democràtic de la II República, el temple fou profanat, encara que la fàbrica no va patir danys.

L’ arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987) es van dur a terme les obres de reforma, es va ampliar l’absis.

De les transformacions posteriors, com l’eliminació del campanar situat damunt la torre, no se’n diu res de res.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29028

Si en teniu dades agrairem que en les eu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-julia-de-llica-damunt-valles.html

Fotografia del Fons Fotografic Josep Olivé Escarre. noviembre de 2014

QUE EN SABEM DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ D’ARENYS?. EL MARESME

El Pere Albert Carreño –autor de les fotografies – el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, confirmàvem que a l’església de Sant Martí d’Arenys hi ha molts detalls que criden l’atenció, alguns son obvis - encara que NO se’n diu res – penso en la capella de la Mare de Déu del Remei - , que podeu veure retratada a : http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/cuyas/id/460/rec/15 s’aprecien, sense gaire detall els exvots , i en la fotografia del exterior de l’església feta des de l’escultura a la puntaire, s’adverteix clarament el relleu de la capella que llueix una majòlica a l’exterior.

Patrimoni Gencat descriu una CAPELLA DEL REMEI - ERMITA DEL REMEI , situada al costat de la casa El Remei.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8275
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8274

La torre que és ara la del campanar fou construïda abans que l'església actual, això és un fet força habitual arreu de Catalunya, la primera funció de la torre era la de guaita i bada, i posteriorment s’edificava al seu redós l’església que la feia servir de campanar.

La torre fou encarregada el 8 de maig de 1514 a Pere d'Alquier, constructor francès. La construcció fou acabada l'any 1518. El campanar estava format per una base quadrada i tres pisos d'alçada, rematat per un terrat amb merlets de tres esgraons. Es va coronar el terradet amb un pinacle en forma de piràmide.

Altres, malgrat estar documentats son força desconeguts :
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/arenys-de-munt-esgl%C3%A9sia-parroquial-de-sant-mart%C3%AD
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/arenys-de-munt-esgl%C3%A9sia-parroquial-desant-mart%C3%AD

Agrairem la vostra col·laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT PERE I SANT PAU. EL MARC DE LA VALL. EL BRUC. L’ANOIA MONTSERRATINA .

Llegia en relació a la capella de Sant Pere i Sant Pau del Marc de la Vall, al terme del Bruc, a la comarca de l’Anoia.

Capella construïda al costat mateix de la masia, que per concessió es dotava per tal de no haver-se de desplaçar a l'església parroquial. L'advocació a Sant Pere obeeix a que era beneficiària de Monistrol de Montserrat.

La descripció tècnica de la Gemma Estrada i Planell i el Josep-Vicenç Mestre Casanova ens diu; capella de petites dimensions, de planta quadrada. A la llinda de la porta d'entrada hi ha inscrits els atributs del sant titular: la tiara i les claus. Presenta una petita finestra d'arc de mig punt sobre la porta i el ràfec amb cairons de cartabó vermellosos i blanquinosos i teules sobresortints. A l'interior hi ha restes de pintura de tema floral a la zona de l'altar i una pica d'aigua baptismal de pedra treballada encastada a la paret.

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, autor de les imatges, publicava; Es troba a uns dos kms de Marganell, pertany però, al municipi del Bruc,antigament parròquia de Sant Pau de La Guardia adossada a la masia del Marc de la Vall.

Va estar habitada fins la dècada dels anys 60 del segle passat,actualment es un munt de runes,la capella servia de galliner de la masia,sobre la llinda de la porta els atributs del Sant titular i la data de 1726

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Patrimoni històric i/o artístic, era, és i serà més en el futur el millor element diferencial per atreure un turisme que defuig la massificació, els excessos d’alcohol i drogues, i l’estultícia infinita .

Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti!

TOTHOM D’ARENYS DE MAR SABIA AQUESTA HISTÒRIA DEL CRIST DE L’ERMITA DEL TURÓ DEL CALVARI?

Llegia a Patrimoni Gencat; l’any 1906 el turó del Calvari és adquirit per Enric Nel·lo – sense cognom, ni lloc i data de naixement i traspàs, ni professió coneguda – promotor – , com és mal costum, oi?. – que edificà un hotel de primera classe, d’estil modernista, després transformat en pseudo-funcional, que anomenà Monte Nel·lo.

Més tard li fou imposat el nom d’Hotel Monte Calvari.

L’hotel posat a subhasta el 1916, és adquirit el 1919 per Joan Artigues i Alart. En el mateix edifici, el senyor Artigues es muntà un elegant xalet.

M’explicaven en la meva visita a l’església parroquial d’Arenys de Mar, advocada a l’Assumpció de Santa Maria, que una imatge del Sant Crist, procedia d’aquesta església, i que per salvar-la de la destrucció en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco CONTRA el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, la llençaren al mar, on la recollirien uns pescadors, i un cop restaurada , desprès del conflicte bèl·lic , que els guanyadors qualificàvem de ‘Guerra Civil’, es va considerar més apropiat ubicar-la al temple parroquial.

L’hotel Monte Calvario, malmès pels refugiats de guerra i encara més el 1936 per les forces allotjades, és adquirit l’any 1946 per una firma barcelonina.

Objecte de successives reformes, segons els estils imperants a cada moment, quedà transformat en habitatges i un restaurant a la primera planta, al costat de l’ermita.

La privilegiada situació d’aquest edifici – del que no consta cap data del seu autor- , enmig del port, i enfront del Turó del Mal Temps . és una fita visual característica de la població.

Ens agradarà rebre més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , descartem , atesa la finalitat religiosa, l’autoria per part del Maligne.

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2013/CULTURA/ProgramesSantZenon/1984.pdf

SANTUARI DE LORETO. TARRAGONA

El Pere Albert Carreño retratava el singularíssim edifici del Santuari de Nostra Senyora de Loreto, al terme de Tarragona.

Juan Bautista Zaragoza Albi (Tarragona, 27.IX.1912 – 23.VIII.2006) va ser l’autor de l’edifici del Santuari de Nostra Senyora de Loreto ; el pare Mario Buonnano, responsable de la comunidad de los Padres Rogacionistas, recordava que l’any 1954 es va adquirir el terreny on havia estat l’ermita, tret a subhasta, i va ser adjudicada al doctor Josep Adserà Martorell [ Tarragona, 1923 - 2005 ], President del Centre de Graduats , que la va cedir a favor de l’Arquebisbat.

El projecte de l’ermita va ser realitzat per l’arquitecte Juan Bautista Zaragoza Albi (Tarragona, 27.IX.1912 – 23.VIII.2006)

Atès que al REINO DE ESPAÑA – aleshores gestionat pel dictador Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4 de desembre de 1892-Madrid, 20 de novembre de 1975) la Verge de Loreto és la patrona de l’aviació, l’edifici simula un hangar i la torre un far de guia per avions.

«Quan l’any 1957 es va posar la primera pedra, l’arquebisbe Josep Pont i Gol (Bellpuig, Urgell, 9 d'abril de 1907 - Solsona, 4 d'octubre de 1995) va declarar l’església com a santuari».

Pensem que les advocacions religioses NO s’haurien relacionar amb activitats que NO TENEN l’acompliment del missatge evangèlic entre els seus fins.

Hi ha una bona part de fidels catòlics que insisteixen en que associar als Àngels, i fins a la mateixa Mare de Déu, com a ‘protectora’ d’aquells que colpegen, fereixen, maltracten, injurien als seus conciutadans, és una blasfèmia que reclama l’immediat càstig de Déu,

L’Església catòlica Universal – no lògicament la jerarquia nacionalcatòlica – ja triguen en reivindicar aquesta ‘higiènica’ separació entre la repressió i determinades advocacions religioses.

Goigs en alabansa de N. Senyora de Lorito, venerada en la sua Hermita, situada en lo Terme de la Ciutat de Tarragona  

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/4944/rec/17

Que la Marededéu , i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels tarragonins ,     gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans ,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

CAN XICU DE L'OPERA. ARENYS DE MAR. EL MARESME

El divendres 3 de gener de 2020, aliens al despropòsit jurídic que s’estava coent a Madrid, visitàvem Arenys de Mar, i em cridava l’atenció l’edifici assenyalat de numero e del carrer de la Torre, del que ens diu Patrimoni Gencat; casa de petites dimensions, de tres plantes. A la planta baixa hi ha un petit jardí a l'entrada, al segon, un balcó i al tercer, unes golfes amb quatre petites finestres. La teulada és a dues vessants. Fa cantonada i a una de les façanes hi ha una finestra al primer i segon pis, i al tercer, dues finestretes. Totes les obertures s'estrenyen a la part alta i les llindes són lleugerament arquejades. El pati de davant està tancat per uns pilars -que al igual que la façana, estan decorats amb esgrafiats florals de color- i reixes de ferro.

La casa és d'estil modernista, però té un cert aire de Secessió Vienesa.

L’autor va ser l’arquitecte Joan Bruguera i Roget, titulat l’any 1904, i al que s’esmenta obiter dicta en oasió del traspàs del seu sogre D. Jaume Bohera i Fornaguera, constructor d’obres:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1925/07/29/pagina-2/33265815/pdf.html?search=Juan%20Bruguera%20Roget

I apareix en la llista del que presentaven projecte per a fer el Palau Nacional de Montjuic:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1980/03/25/pagina-46/32897988/pdf.html?search=Juan%20Bruguera%20Roget

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement i traspàs de Joan Bruguera i Roget, i si fos possible rebre també una imatge.

La casa es coneix com ‘Can Xicu de l’Opera’ , i ens explicaven que el promotor – del que també ens agradaria tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com – era el responsable, cap, o cabo de la del Liceu de Barcelona en aquella època, l’edifici és de l’any 1915.
Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona, 12 de juny de 1908 - Sitges, 2 de juliol de 2006), explica en relació a la claca; sembla que la inventaren els francesos, el seu adveniment a Barcelona però, i concretament a l'òpera, fou un cas que mereix ser referit. I encara és lícit consignar que es degué a l'atzar. L'any 1882, un baríton, Sante Athos (1850-1934) , era sistemàticament protestat pel públic per encàrrec d'un personatge que no el podia veure ni en pintura. Els amics del cantant, per emprendre la contrarèplica, es valgueren d'un carnisser de la Boqueria, Joan Lligue, conegut pel Noi Salau, que dugué al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt Athos obrís la boca.

D'aquell fet està instaurada la claca a la nostra òpera. El Noi Salau encapçala la llista de cabos (així eren anomenats els capitosts de la claca) composta successivament per Villegas, empleat del Gas; Simó, dependent del Borsí, i, finalment, pels Rosés, pare i fill, els quals forjaren el crèdit de què gaudia la claca del Liceu. Fou una llàstima que, l'any 1981, el Consorci del Teatre la suprimís ja que, en dissoldre's, complia els noranta-nou anys de la seva fundació. Per dotze mesos no arribà a centenària.

És una veritable llàstima que amb el potencial cultural i econòmic d’Arenys de Munt, continuï inactiva la pagina http://blogscat.com/ . Ens agradaria trobar persones i/o entitats que es comprometessin a tirar-la endavant

SANT MARTÍ DE SOLDUGA, O DEL JUAN AMADOR. EL PALLARS SOBIRÀ

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies d’un edifici que identifica com l’església de Sant Martí – NOVA- de Solduga, i una vista general del indret.

Patrimoni Gencat fa esment de les restes de l'església advocada a Sant Marti al nucli quasi deshabitat de Solduga , i ens explica que era un edifici d'una nau capçada amb un absis de mig cercle de planta irregular degut a la peculiaritat del terreny on està bastida. La coberta de la nau era amb bigues i l'absis està cobert amb volta de pedra i lloses a l'exterior. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada.
Llegia però que la gent de Solduga va aixecar durant el segle XVIII una altra església en honor de Sant Martí , que el Juan Amador , el mosso de la Rosalia, originari de Tegucigalpa està restaurant pedra a pedra.

http://www.engarrista.com/node/613

http://coscollet.blogspot.com/2014/02/ruta-els-pobles-perduts-ii-solduga-el.html

http://www.patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=257

http://janonomar.blogspot.com/2016/03/urbex-solduga-esplugues-el-pueblo.html

Per descomptat, ens agradarà rebre més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , tant de la Rosalia, i del Juan Amador, com de l’edifici restaurat que el Raul Pastó Ceballos, identifica com l’església de Sant Martí – NOVA- de Solduga

Quan al topònim, hi ha diferents hipòtesis :

http://revistas.iea.es/index.php/ARG/article/viewFile/1985/1979 . Puede proceder de una forma derivada de Solidus, en Soliduca posiblemente.

La que li atorgaria el sentir de ‘solana’

O encara al diccionari català valencià balear ; Etimològicament de l'ibèric Salduba,.

Sembla que des de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, s’han donat ordres a les biblioteques per complicar la consulta d’algunes obres enciclopèdiques com l’Onomasticon Cataloniae obra que va dirigir l’eminent filòleg, , Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), atesa la deriva anticatalana, diria que ho trobo quasi lògic.

Fora possible trobar aquesta obra en algun altre lloc ?