Caminant des del Parc de l'Aigua

Tenim per cert, que la descripció que podeu trobar al llibre del Gènesi, 2,8 i següents , es correspon fidelment amb l’altiplà del Moianes. El Jardí de l’Edèn, tot i l’abandó de les activitats agrícoles tradicionals; del creixement del bosc en molts indrets, de la urbanització injustificable d’alguns espais particularment inadequats ; encara aquí i allà us ensenya les seves essències.
En aquesta convicció que compartim l’Antoni Ibáñez i Olivares, l’escriptor sabadellenc que ens ha proporcionat pàgines inoblidables, explicant-nos les meravelles que succeïren en aquestes terres, el Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul•la d’aquest país i d’aquest paisatge que ha retratat de forma admirable durant molts i molts anys, i a quina tasca pacient, devem la magnifica Galeria Fotogràfica de www.moianes.net , que rep de dia en dia, el reconeixement de molts internautes particulars, de no poques entitats, i àdhuc d’institucions públiques; i d’altres companys que avui per obligacions diverses, de caire familiar i/o laboral, no compartíem amb nosaltres la sortida que s’iniciava com sempre, a les 8,00 al costat de la Farmàcia de la Plaça Granados de Sabadell.

Per davant un mati assolellat, el del dissabte 12 de maig de 2007, i un propòsit difós, retratar algunes masies del terme de Sant Quirze de Safaja, i resseguir el curs del Tenes, des del Parc de l’Aigua, fins a l’anomenat Molí Nou.

Deixàvem aparcat el cotxe al costat de l’embassament abans de les 9,00, i ben aviat, Puigdomènec quedava a la nostra esquerra a la part alta del torrent que els segles havien anat formant; seguint el corrent d’aigua, abundosa encara per les pluges de les darreres setmanes, trobàvem embolcallat per la vegetació el Molí Nou, i al seu costat un esplendorós saltant d’aigua que dissortadament no arribarà a l’estiu. La casa està mot malmesa, i la bassa superior queda avui a més de dos metres d’alçària del cabal – més que minso – de la riera que des de Sauva Negra, arriba amb diferents noms, fins a estimbar les seves aigües, davant Sant Miquel del Fai.
Tornàvem endarrera per recuperar el camí que ens portaria fins al Vilardell; la casa senyoreja una alçada des d’on es fan visibles, des del campanar de Sant Quirze de Safaja, fins l’ermita de la Mare de Déu del Roser al límit ja del terme de Centelles; teníem una amable conversa amb el masover i recollíem amb fruïció imatges de la casa principal , del arbre més que mil•lenari, sota quina ombra l’Antoni Ibáñez es faria amic dels gossos de la casa, i de l’anomenat xalet; faríem encara un parell de quilometres per arribar-nos a les envistes de la casa que pensem s’anomenava cal Fantasia, i que presenta una imatge d’abandó evident.

Ens deturaríem per esmorzar, aigua, fresons, dàtils,...... com sempre les més exquisides menges.

Cadascú porta allò que més li agrada i ho comparteix amb els altres.

Pujàvem fins la Torrella, des d’on sentíem el toc de l’Àngelus, ens aturàvem un moment, i amb la boca closa, pregàvem en silenci , “Ave Maria, Gratia Plena.... Nunc, et in hora mortis nostrae , amén ! “ en acabar i fetes les fotografies del rigor, seguíem la pista forestal que esdevindria ràpidament en carrer, i comprovaríem com l’activitat constructora continua a la urbanització Sola del Boix; certament el lloc és encisador, caldrà però, plantejar-se de forma rigorosa, aquí i en d’altres llocs del Moianes, si els recursos naturals, cada cop més minvants de l’altiplà, podran donar satisfacció a les necessitats – per demés llegítimes - que demandaran els nouvinguts.

Iniciàvem el retorn a les 13,00, i superada ja la Vila de Caldes de Montbui, en una de les corbes - peraltada al revés - de l’antiga carretera romana que unia aquesta població a la d’Arrahona, i quin arranjament des dels mateixos romans, no han deixat de prometre’ns cap dels governs de tot signe, teníem una topada lleu amb un altre vehicle.

En el voral de la carretera, els trossos de plàstic de diferents carrosseries, les restes de fars i llums de vehicles, denotaven que ens trobàvem en un dels punts negres de la xarxa anomenada secundaria, però que en justícia s’hauria d’anomenar del tercer món.

L’incident entre catalans, s’acabava amb un parte amistós. Per descomptat malgrat la evident responsabilitat de l’Administració Pública , sembla que no s’interposarà cap reclamació.ç
Tothom és molt conscient del país on vivim, i les “qualitats “ que adornen als nostres polítics, i als seus col•laboradors en la tasca de vetllar per la seguretat de tots.

Ens consolem pensant que podíem haver-ho perdut tot.

© Antonio Mora Vergés