dijous, 28 de juny de 2007

Records de Nyerros i Cadells

Tot just tocaven les 9,00 del mati, quan sortíem de la densa boira que ens havia acompanyat des de Castellar del Vallès, i veiem davant nostre les primeres cases de Monistrol de Calders, creuàvem el poble, i deixàvem el vehicle al final del penúltim carrer, quan s’inicia la pista forestal que amb diferents bifurcacions, comunica aquest poble, amb Granera i Castellterçol i a l’ensems en successives derivacions amb la resta de poblacions dels Moianes.El nostre primer objectiu era la casa dita del Rubió, en quines terres neix la riera de Sant Joan, l’esmentada casa d’aire marcadament senyorial, va ser fortificada al Segle XVII per un hereu implicat en les lluites entre Nyerros i Cadells. Segons la tradició havia hagut de fugir, cames ajudeu-me, i seguint els consells dels seus protectors, possiblement nyerros, va decidir construir una magnifica torre, tot i esmerçant en aquesta tasca una bona part del seu patrimoni; actualment la casa a cura d’un masover presenta un magnífic aspecte.






La Sala [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] , de Sant LLogari, i l’església de l’antiga Parròquia de Sant Llogari -616-678 , bisbe d’Autun (França), on mori decapitat i es venerat com a màrtir - de Castellet, citada ja l’any 939, i anomenada ara com Sant Llogari de la Sala, eren el nostre segon objectiu del mati. Certament les proporcions de la Sala fan justícia a la seva denominació, alhora la seva ubicació encimbellada damunt la riera del Marcet, confon-se amb el pas dels anys, els basaments de la casa, i la paret de pedra que els suporta, ens diuen que la primitiva denominació, el Castellet, ja li esqueia, i anunciava alhora, la seva posterior grandesa. Avui dissortadament la casa està a un pas de la seva definitiva destrucció; teulades ensorrades, sostres trencats, parets enrunades,.... tant i tant evident és el seu llastimós estat, que l’actual propietari ha col·locat en tots els accessos cartells de prohibició d’accedir-hi, entenem que bàsicament per evitar-se problemes de responsabilitats per danys i estalviar-se possibles demandes civils.

Comprenem i àdhuc recolzem aquestes mesures, alhora però – una vegada més – cridem des d’aquesta terra de Nyerros, als cabdills Cadells de Barcelona, perquè evitin la pèrdua definitiva de cases com aquesta que son - potser recordar-ho és una obvietat – patrimoni de tots els catalans [ i afegeixo per ser políticament correcte ] i les catalanes.

L’església com la casa presenta un estat deplorable, ningú hores d’ara donaria crèdit a les històries que ens parlen d’aplecs multitudinaris, i fins de Festes Majors de la contrada, quan per manca de recursos, no se’n duien a terme a Monistrol de Calders. Val a dir que no fou fins desprès de la darrera Guerra Civil Espanyola, 1936-1939, que s’acorda dotar d’autonomia municipal aquest poble, que fins aleshores depenia administrativament de Calders. Amb dificultats hem circumval·lat la casa i l’església , des de l’alçada la visió apocalíptica, si cap, es fa encara més evident. Esmorzàvem a els escales d’accés a la casa , des del camí que comunica aquest indret amb Castellterçol.


En el camí de tornada, des del llit de la riera, hem pogut gaudir d’unes imatges, que en la llunyania palesen avui encara, que aquesta fou – sense cap dubte – una de les cases més importants i principals d’aquesta zona baixa del Moianes.

Fins arribar al vehicle, el Santiago ha trobat alguns rovellons, el Joan ha recollir algunes pinyes per un veí – per Sant Martí, la pinya cau del pi - , el Feliu ha pogut recollir encara imatges d’una bauma , i jo he començat a preparar mentalment aquest relat que esteu llegint ara. El Feliu enriolant-se ens ha definit com : un caçador de bolets, un caçador de pinyes, un caçador de relats i ell mateix, com un caçador d’imatges.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: