No he fet el recorregut en la seva totalitat -encara - però puc explicar-vos ja alguna cosa:
Començàvem el camí sota les runes del Castell de Calders, la vegetació de ribera ens regalava des de l’inici de la pista, tot just al costat del molí , la coloració pròpia de la tardor, des dels grocs suaus , quasi blanquinosos, als vermells sanguinis, passant per una paleta que únicament les màquines de retratar i/o la genialitat d’un pintor, poden recollir.
La nostra primera parada la fèiem a la casa Gran de Bellvei, on la nostra presencia feia sortir als amples finestrals, una parella d’avis, al que la nostra salutació , bon dia !, retornava la tranquil•litat, la denominació fa justícia a la masia, que senyorejava clarament en aquest curs alt del Calders, a poca distància trobaríem Bellvei on recolliríem imatges de l’antic molí i la font que sota els plataners acull als vianants ;
la casa del Rubió, tancada amb pany i clau , situada en un meandre, des d’on gaudeix de magnifiques vistes , era el següent objectiu del mati , esperem que en una propera ocasió el lladruc d’un gos, o la fumerola d’una xemeneia, ens facin saber que la vida ha tornat ; es llastimós haver de recollir imatges i històries, únicament en temps passat, sobretot en llocs com aquests que tenim tant propers; el molí del Blanquer, restaurat de no fa gaire temps, sota les runes de les bassa que feia anar la seva maquinària , i alhora que rendibilitat econòmica donava vida a la contrada, la casa del mateix nom absolutament enrunada i en gran part ja sota una vegetació que la derruirà completament, ens feien aturar novament; en el camí que ens duria a l’antiga església de St Pere de Viladecavalls, trobàvem un curiós bosc d’alzines, reduïdes a una escala arbustiva , agrupades en tres o més soques i retallades d’una forma que ens recordava un ou, de ben segur que per aquestes contrades hi ha algun follet que s’entreté fent aquestes singulars formacions arbòries ;
l’església inservible per al culte a causa d'un incendi en la darrera guerra civil , habilitada avui com a garatge de la casa , està situada al costat de la masia de Llucià .
Sobten les proporcions d’aquesta casa, en quines proximitats hi ha l’església i el cementiri, i trobem que li escauria força la designació com a Sala de Llucià, justament atenen a la majestat que s’intueix a l’indret.
En el camí fins a Navarcles, a dreta i esquerra aniríem veient els indicadors de les masies que encara estan actives, l’Estrada, el Soler, les Oliveres, ....., ens aturaríem en un darrer punt abans del final del riu, l’anomenat Parc de les aigües de Navarcles, en quin llac nedaven plàcidament un grup d’ànecs.
Finalment contemplarien a les envistes quasi del Monestir de Sant Benet de Bages, com el Calders lliurava al Llobregat, les aigües que pel que fa a la riera Golarda, començaven el seu camí, prop de Collsuspina, i pel que fa a la riera de Sant Joan, naixien als límits de Monistrol de Calders i Castellterçol, dins la finca anomenada també del Rubió.
Exhaustes , però certament contents i satisfets, retornàvem a la nostra terra del Vallès, on dissortadament no podíem afirmar ja la validesa de les paraules del poeta de Sabadell, Joan Oliver, que havien estat certes, però no profètiques, com el Vallès no hi ha res !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada