El dissabte 10 de març havien quedat amb els amics de Vacarisses ; els havíem pregat que ens preparessin una sortida per aquelles terres que fan de límit de la Comarca del Vallès i la del Llobregat; a les 8,45 ens trobàvem a la primera rotonda en l’accés a la població, el vent bufava amb força i desprès d’una breu salutació, seguíem amb cotxe fins al trencall de la Torrella, masia que senyoreja encara les poques terres de conreu, que el traçat de la carretera C-48 i l’autopista de Manresa han deixat lliures. Aquesta zona de la comarca del Vallès, ha patit i pateix encara més enllà de tota lògica , una munió de servituds en benefici bàsicament del Barcelonès i les terres baixes de la conca del Llobregat. Començàvem des d’aquell punt a caminar en direcció a la muntanya de Sant Salvador ,420 m. Alt.
El terreny ocupat principalment per plantes arbustives, amaga l’intens aprofitament agrícola ha que havia estat sotmès mitjançat els conreus en terrassa, pensem per la seva proximitat a les Valls del Montcau que fossin vinyes el que ocupava la major part del terreny, la presència d’algun rebrot d’olivera reforça aquesta tesi, tota vegada que la producció d’oli tenia una destinació de consum local, i en el període previ a la fil•loxera la zona del Pont de Vilomara, Rocafort, Sant Vicenç de Castellet i les poblacions properes, en un radi que inclou clarament Vacarisses, constituïen la zona de major producció vitivinicola de Catalunya, que tenia com a destinació el consum a les colònies americanes ; la fil•loxera va truncar aquest esquema i la manca de visió comercial va fer la resta; de doll de vi a abocador !, una vegada més Barcelona 1, Catalunya 0 !
En el pas per la petita capella de Sant Bernat la força del vent ens obliga a caminar tant acotxats que dona la impressió que caminem a quatre grapes; la visió és esplèndida i arrecerat observo amb els binocles l’abadia Montserratina, on sembla que també el vent desaconsella transitar als pelegrins que s’atreveixen a pujar.
Finalment substitueixo la gorra de roba pel passamuntanyes, i d’aquesta faisó faig el darrer tram del camí, on la ma activa i perseverant de l’associació dels amics de Sant Salvador és manifesta de forma clara; m’expliquen que dijous i diumenges dediquen unes hores del seu temps, a mantenir l’accés i tenir cura del Santuari.
El vent i el evident risc que podria comportar, ens impedeixen comprovar el perímetre de l’antic Castell de les Espases, del que sembla resten únicament els fonaments de la torre a la roca que corona justament el cimal.
Al costat de l’església trobem l’aixopluc de l’antiga casa de l’ermità, en la que els amics de Sant Salvador han habilitat un parell de taules i bancs per a seure còmodament; avui aquest mobiliari és d’obra, duta maó a maó des d’Olesa, sembla que uns brètols varen cremar les anteriors de fusta. Esmorzem els uns arrecerats del vent, tot i prenen el sol, i els altres assentats dins l’ampli menjador.
Malgrat el vent els nostres fotògrafs recullen imatges de l’extrema bellesa d’aquest indret.
A la tornada i amb el trípode clavat profundament a terra, el Jesús Escoda ens fa una fotografia de grup, som vuit caminants.
En el retorn passem pel costat de camps de conreu, on constatem l’existència de força barraques de pedra seca – dites també de vinya - ; si calien proves del conreu de la vinya a la zona, les podreu trobar algunes encara dempeus, per quasi tots els racons d’aquesta zona de l’Alt Vallès, que fa límit amb el Llobregat.
Volem deixar testimoni del nostre agraïment als amics de Vacarisses per donar-nos a conèixer Sant Salvador de les Espases, santuari que comparteixen fraternalment amb la veïna població d’Olesa, dins de quin terme és troba l’edifici.
Quan al vent, val a dir que ens ha permès veure Montserrat com mai l’havíem vist, i que de triar entre dos mals, la boira “vacarissana” ,o el vent, mal per mal, el vent, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada