L’hivern havia estat llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre” ; el Jordi i la seva esposa Lourdes ,desprès d’anys i anys de pensar que viure en llocs com Guimerà, Vallfogona de Riucorb, l’Espluga Calba, la Pobla de Cérvoles o el Mas de Bon dia , per posar almenys un poble per comarca, seria tot un plaer, saludaven els primers dies del sol de març, amb gran alegria i alhora també, amb el sentiment cert, de que la vida quotidiana en poblacions com aquestes , demanava d’una fortalesa de caràcter quasi excepcional ; la major part dels dies durant desembre, gener i febrer, les boires i l’intens fred, els havien tingut reclosos a casa, en una casa en el seu cas, que lluny del que pensaven, no tenia els condicionament mínims de confort als que estaven acostumats, malgrat el foc a terra del menjador, i les estufes elèctriques al bany i a l’habitació, el fred se’ls va posar al cos i els havia fet companya al llarg de tot l’hivern, malgrat l’abundant roba d’abric, que literalment els limitava els moviments més habituals, dins de casa eren indispensables les samarretes i calçotets de màniga llarga ( el Jordi fins aleshores no n’havia fet servir mai ), la camisa de roba gruixuda i els pantalons de pana, i un jersei de llana, per sortir al carrer, calia com a mínim, un abric o cosa similar, guants, barret o capell, bufanda o passamuntanyes; ben cert que en el seu cas es tractava d’una adaptació al clima de la zona, però també era cert, que a la seva edat, 60 anys del Jordi i 55 de la Lourdes, l’adaptació es plantejava difícil, sinó clarament impossible.
Els dies de Setmana Santa el poble va rebre un gran nombre visites i també alguns dels que hi tenien casa, es van atrevir a anar a passar-hi uns quants dies; l’aire de festa, de retrobament del paradís perdut, es va tornar a fer present per al Jordi i la Lourdes, però el dimarts desprès de celebrar “la mona”, la solitud va tornar a ensenyorir-se de Viles i Pobles i llevat d’algun cap de setmana escadusser, aquesta seria la tònica, fins al començament de les vacances dels escolars, el període darreries de juny a darreries d’agost, tornaria a crear el miratge del paradís que havia enlluernat al Jordi i la Lourdes; tothom els deia que tenien molta sort de poder viure tot l’any en aquell lloc tan tranquil, i per descomptat amb aquell aire tant pur en comparació a Barcelona o qualsevol altra gran Ciutat de Catalunya ; com si el clima d’estiu fos permanent, pensava el Jordi, i com si formigueig que justament estava relacionat amb el període de calor, pogués en els cas dels humans, persistir més enllà de les darreres calors.
L’estiu va passar curull d’activitats, Festes Majors, Aplecs, Romiatges i fins el Mercat Medieval de Guimerà, van ser ocasions per gaudir a cor que vols, dels petits oasis de felicitat, que no sense una gran carrega de feina per a les minses poblacions de cada llogarret, s’anaven ofertant aquí i allà; el Jordi i la Lourdes procuraven en tot moment estar en un i altre lloc , ara com a col·laboradors, ara com a públic, en una frenètica activitat, en la que semblaven voler recuperar els dies d’aïllament de l’hivern anterior.
Finalment, com s’acaben totes les coses d’aquest món, com ens recorda Mn. Ramon Bergadà , guanyador dels Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb l ’any 1947, en el seu poema “Riu corb”, que amb els anys ha esdevingut una cançó popular ,
EL RIU CORB
( cançó segarrenca )
Del bell cim de les muntanyes
De Segarra tot baixant
Quines corbes més estranyes
Que fa el riu saltironant
Què bonic, què bonic
Quan comença bo i a córrer
Allà a Rauric !
Ple de sàlzers a la vora,
Con hi canten els ocells,
Com s’hi mira la pastora
Rodejada pels anyells.
Què és obac, què és obac,
Què és fresquivol quan decanta
Vers llorach !
Pels canyars de les fondades
En veure’l d’ací i d’allà
Els pagesos amb aixades
El torrent fan decantar
L’abundor, l’abundor
Va del riu a les parades
De l’Albió !
Pren les aigües saludables
De la Puda, i va baixant
Bo i regant les abundables
Hortalisses del voltant
Sens destorb, sens destorb ,
Dóna nom a Vallfogona
De Riucorb !
Com a platejada trena
Descabdella son corrent
I al molí de la Cadena
Va per dar-li moviment.
Baixarà, baixarà ?
Diu tothom, esguardant-te
Guimerà ?
Veu les runes de Vall Santa
Amb la Bovera al damunt
Per oir l’ocell com canta
Semblar parar a cada punt
Plana avall, plana avall
Va regant de Ciutadilla
L’amplia vall !
En creuar la carretera
Que de Targa va a Montblanch
Clou de sobte la carrera
Deixant eixut el barranc
Queda sec, queda sec
Enlluernat a la vista
De Nalec !
Per davall de la fondada
El riu Corb torna a sortir
I perquè la torrentada
Faci anar més d’un molí
Va tant tort, Va tant tort
Que contempla retorcent-se
Rocafort !
Què bonic el pla de terra
Que el riu Corb rega desprès ;
Quin contrast que fa la serra
Amb les planes d’olivers
Ben propet, ben propet ,
Fa el goig i les delícies
Del Vilet !
Horta avall el riu s’aterra
Perquè veu sortir un gegant
Un forçut gegant de pedra
Damunt del Gardeny vessant
Què vull, què vull dir ?
Ton cloquer, ton sentinella,
Sant Martí !
Tot marxant el riu albira
La presència de Maldà
A belianes l’Urgell mira
I s’espanta de passar.
I allí es fon, i allí es fon
Con ho fan totes les coses
D’aquest món.
Premi de la Junta del Museu de Reus
Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb, any 1947
Autor : Mn. Ramon Bergadà, canonge de la Catedral de Tarragona
L'estiu va arribar a la seva fi, i avui uns i demà uns altres, els veïns del Jordi i la Lourdes es can anar acomiadant, tot i insistint en la sort que tenien ambdós de poder romandre en aquelles terres, enlloc d’haver de viure dins de la contaminació , el brogit i les tensions de les grans ciutats.
A darreries de setembre, van començar les boires, els freds i les gelades, el Jordi i la Lourdes, es van plantejar si podrien suportar un altre hivern llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre”, i ambdós van haver d’admetre que aquesta perspectiva ens emplenava de terror; el primer d’octubre, amb el cotxe curull de paquets, van acomiadar-se de la botiga, del forn de pa i d’alguns vilatans amb els que havien fet bona relació, tots i dient-los que a contracor havien de tornar a l’Hospitalet de Llobregat, perquè els fills – que treballaven tot el dia – els necessitaven per ocupar-se dels nets.
Tot i que els van rebre amb alegria, es veia clar que els fills, no estaven gaire contents d’aquella TORNADA.
ANTONIO MORA VERGES
Els dies de Setmana Santa el poble va rebre un gran nombre visites i també alguns dels que hi tenien casa, es van atrevir a anar a passar-hi uns quants dies; l’aire de festa, de retrobament del paradís perdut, es va tornar a fer present per al Jordi i la Lourdes, però el dimarts desprès de celebrar “la mona”, la solitud va tornar a ensenyorir-se de Viles i Pobles i llevat d’algun cap de setmana escadusser, aquesta seria la tònica, fins al començament de les vacances dels escolars, el període darreries de juny a darreries d’agost, tornaria a crear el miratge del paradís que havia enlluernat al Jordi i la Lourdes; tothom els deia que tenien molta sort de poder viure tot l’any en aquell lloc tan tranquil, i per descomptat amb aquell aire tant pur en comparació a Barcelona o qualsevol altra gran Ciutat de Catalunya ; com si el clima d’estiu fos permanent, pensava el Jordi, i com si formigueig que justament estava relacionat amb el període de calor, pogués en els cas dels humans, persistir més enllà de les darreres calors.
L’estiu va passar curull d’activitats, Festes Majors, Aplecs, Romiatges i fins el Mercat Medieval de Guimerà, van ser ocasions per gaudir a cor que vols, dels petits oasis de felicitat, que no sense una gran carrega de feina per a les minses poblacions de cada llogarret, s’anaven ofertant aquí i allà; el Jordi i la Lourdes procuraven en tot moment estar en un i altre lloc , ara com a col·laboradors, ara com a públic, en una frenètica activitat, en la que semblaven voler recuperar els dies d’aïllament de l’hivern anterior.
Finalment, com s’acaben totes les coses d’aquest món, com ens recorda Mn. Ramon Bergadà , guanyador dels Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb l ’any 1947, en el seu poema “Riu corb”, que amb els anys ha esdevingut una cançó popular ,
EL RIU CORB
( cançó segarrenca )
Del bell cim de les muntanyes
De Segarra tot baixant
Quines corbes més estranyes
Que fa el riu saltironant
Què bonic, què bonic
Quan comença bo i a córrer
Allà a Rauric !
Ple de sàlzers a la vora,
Con hi canten els ocells,
Com s’hi mira la pastora
Rodejada pels anyells.
Què és obac, què és obac,
Què és fresquivol quan decanta
Vers llorach !
Pels canyars de les fondades
En veure’l d’ací i d’allà
Els pagesos amb aixades
El torrent fan decantar
L’abundor, l’abundor
Va del riu a les parades
De l’Albió !
Pren les aigües saludables
De la Puda, i va baixant
Bo i regant les abundables
Hortalisses del voltant
Sens destorb, sens destorb ,
Dóna nom a Vallfogona
De Riucorb !
Com a platejada trena
Descabdella son corrent
I al molí de la Cadena
Va per dar-li moviment.
Baixarà, baixarà ?
Diu tothom, esguardant-te
Guimerà ?
Veu les runes de Vall Santa
Amb la Bovera al damunt
Per oir l’ocell com canta
Semblar parar a cada punt
Plana avall, plana avall
Va regant de Ciutadilla
L’amplia vall !
En creuar la carretera
Que de Targa va a Montblanch
Clou de sobte la carrera
Deixant eixut el barranc
Queda sec, queda sec
Enlluernat a la vista
De Nalec !
Per davall de la fondada
El riu Corb torna a sortir
I perquè la torrentada
Faci anar més d’un molí
Va tant tort, Va tant tort
Que contempla retorcent-se
Rocafort !
Què bonic el pla de terra
Que el riu Corb rega desprès ;
Quin contrast que fa la serra
Amb les planes d’olivers
Ben propet, ben propet ,
Fa el goig i les delícies
Del Vilet !
Horta avall el riu s’aterra
Perquè veu sortir un gegant
Un forçut gegant de pedra
Damunt del Gardeny vessant
Què vull, què vull dir ?
Ton cloquer, ton sentinella,
Sant Martí !
Tot marxant el riu albira
La presència de Maldà
A belianes l’Urgell mira
I s’espanta de passar.
I allí es fon, i allí es fon
Con ho fan totes les coses
D’aquest món.
Premi de la Junta del Museu de Reus
Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb, any 1947
Autor : Mn. Ramon Bergadà, canonge de la Catedral de Tarragona
L'estiu va arribar a la seva fi, i avui uns i demà uns altres, els veïns del Jordi i la Lourdes es can anar acomiadant, tot i insistint en la sort que tenien ambdós de poder romandre en aquelles terres, enlloc d’haver de viure dins de la contaminació , el brogit i les tensions de les grans ciutats.
A darreries de setembre, van començar les boires, els freds i les gelades, el Jordi i la Lourdes, es van plantejar si podrien suportar un altre hivern llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre”, i ambdós van haver d’admetre que aquesta perspectiva ens emplenava de terror; el primer d’octubre, amb el cotxe curull de paquets, van acomiadar-se de la botiga, del forn de pa i d’alguns vilatans amb els que havien fet bona relació, tots i dient-los que a contracor havien de tornar a l’Hospitalet de Llobregat, perquè els fills – que treballaven tot el dia – els necessitaven per ocupar-se dels nets.
Tot i que els van rebre amb alegria, es veia clar que els fills, no estaven gaire contents d’aquella TORNADA.
ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada