Els darrers llops foren exterminats a Catalunya al llarg del segle XIX; la causa del seu extermini, no foren tant les pèrdues que generaven els seus atacs bàsicament als ramaders, com l’augment de la pressió humana sobre el territori, i la preeminència de l’espècie humana a la part alta de la piràmide depredadora, homo,hominis lupus, “l’home, és un llop per l’home” .
El segle XX , amb la anomenada I Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, i la II Guerra Mundial, vindrien a confirmar a la nostra espècie, com la “gran depredadora”; les darreres accions bèl•liques, clarament definibles com genocidis, mostren sense cap dubte que l’espiral d’odi, revenja ,mort , funciona a velocitat exponencial.
El fet però del que vull deixar constància, succeïa a Catalunya i potser també en altres llocs de forma diríem habitual ; lluny de la visió cinematogràfica en la que l’home llop es el resultat d’una transformació provocada pel pas del dia a la nit, de dia home, de nit llop, els que a Catalunya rebien els noms de Pare Llop, Encantador de llops, o també Home llop, acostumaven a ser uns individus d’aspecte embrutit i ferotge, que vivien normalment en zones de muntanya, dins dels boscos i entremig dels llops que els reconeixien com a líders indiscutibles, i el seguien amb docilitat.
Només la generalització en l’ús d’armes de foc acabaria a l’ensems amb els llops i amb aquestes persones que tenien ascendent damunt d’ells.
A darreries del Segle XVI , s’inventarien els perdigons , això va fer augmentar alhora que la precisió de les armes de foc, la seva producció, i d’una forma més lenta que en els nostres temps, va fer-les assequibles per a quasi tothom, fins a l’extrem que a meitat del segle XVII, rara era la masia o casa aïllada, on no trobéssim almenys dues escopetes.La història , que situarem en el primer quart del Segle XVII , succeïa dins l’espai de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, i més concretament a la Masia del Dalmau, a la Vall del mateix nom.
S’explica que una nit particularment freda de l’hivern un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, va demanar aixopluc; l’amo anomenat Joan, en veure’l va un fer manifest gest de repugnància i amb males maneres i àdhuc amenaces li va denegar l’allotjament fins en el paller.
El Dalmau, avui encara, malgrat que per la seva ubicació dins del Parc Natural, no s’hi practica ni l’agricultura, ni la ramaderia [ com correspon a la concepció “natural” dels polítics barcelonins], era en aquells moments una casa molt rica ; tenia ramats que pasturaven des del Obits , a la Vall d’Horta ; des de la Mola a la Castellassa , i per descomptat des de l’ermita de les Arenes a la Roca Mur.
La nit següent a la negativa del Joan a donar allotjament a l’home de mal aspecte, els llops mataven un dels seus ramats despenyant-lo des del Puig Rodó; en successives nits perdria la resta del seu bestiar, uns a la raconada de la font del Llort, i els darrers mentre feien camí cap a Castellar en l’espai que des d’aleshores rebria els noms de Collet i turó del Llop.
El Dalmau, va intentar refer els seus ramats, però una vegada i altra, els llops en una nit li mataven totes les bèsties; va demanar l’ajut d’altres propietaris i es va fer una batuda per tot el terme, en més d’una ocasió van veure a l’home d’aspecte ferotge envoltat dels llops, però sempre a una distància que feia ineficaces les armes de foc.
El Joan va fer el cor fort, i va anar a buscar a l’home llop per a signar una treva; l’home de nom Hiram – segons li va dir – va acceptar les seves excuses i van acordar el preu que rebria del Dalmau per tal que els llops no ataquessin els ramats – altres masos, feia temps que pagaven ja aquesta paria - , des d’aquell dia, i fins a l’extinció dels llops, de l’espècie canis lupus, el Dalmau mai més va patir la pèrdua de cap altra bèstia.
Hi han respecte dels fets d’aquesta història, altres ubicacions al llarg de tota Catalunya, i d’una forma més general, en els contraforts pirinencs, on es van acabar concentrant els darrers exemplars dels llops.
S’explica que fins en els llibres d’oracions, n’hi havia una, anomenada el Parenostre del Llop, que en una de les versions, deia :
Nostre Senyor e mossèn Pere.
Se n’anaven per llur camí,
en encontraren lu lop lobas :
- E on vas Lop Lobas ? –
se dix Nostre Senyor.
Vau a casa d’aital
A menjar la carn i beure la sang d’aital
- No ho faces Lop Lobas –
Se dix Nostre Senyor.
Ves-te’n per les pastures,
A menjar les herbes menudes
Ves-te’n per les muntanyes,
A menjar les herbes salvatges,
Ves-te’n a mitja mar
Que aci no pugues res demanar
Ara ens toca només enyorar-nos d’aquells homes llops, quina maldat podíem evitar satisfent una mínima paria.
Els homes llops d’avui dissortadament son insaciables, la seva crueltat no te aturador, com tampoc els preus que – malgrat no deturar la seva violència - ens fa pagar en conceptes de paria.
Potser – si com els nostres avantpassats – preguem un particular Parenostre dels Llops Actuals, el bon Déu – com sembla ho feia amb les bèsties – aturi ara als Homes Llops !.
Amén !
© Antonio Mora Vergés
El segle XX , amb la anomenada I Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, i la II Guerra Mundial, vindrien a confirmar a la nostra espècie, com la “gran depredadora”; les darreres accions bèl•liques, clarament definibles com genocidis, mostren sense cap dubte que l’espiral d’odi, revenja ,mort , funciona a velocitat exponencial.
El fet però del que vull deixar constància, succeïa a Catalunya i potser també en altres llocs de forma diríem habitual ; lluny de la visió cinematogràfica en la que l’home llop es el resultat d’una transformació provocada pel pas del dia a la nit, de dia home, de nit llop, els que a Catalunya rebien els noms de Pare Llop, Encantador de llops, o també Home llop, acostumaven a ser uns individus d’aspecte embrutit i ferotge, que vivien normalment en zones de muntanya, dins dels boscos i entremig dels llops que els reconeixien com a líders indiscutibles, i el seguien amb docilitat.
Només la generalització en l’ús d’armes de foc acabaria a l’ensems amb els llops i amb aquestes persones que tenien ascendent damunt d’ells.
A darreries del Segle XVI , s’inventarien els perdigons , això va fer augmentar alhora que la precisió de les armes de foc, la seva producció, i d’una forma més lenta que en els nostres temps, va fer-les assequibles per a quasi tothom, fins a l’extrem que a meitat del segle XVII, rara era la masia o casa aïllada, on no trobéssim almenys dues escopetes.La història , que situarem en el primer quart del Segle XVII , succeïa dins l’espai de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, i més concretament a la Masia del Dalmau, a la Vall del mateix nom.
S’explica que una nit particularment freda de l’hivern un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, va demanar aixopluc; l’amo anomenat Joan, en veure’l va un fer manifest gest de repugnància i amb males maneres i àdhuc amenaces li va denegar l’allotjament fins en el paller.
El Dalmau, avui encara, malgrat que per la seva ubicació dins del Parc Natural, no s’hi practica ni l’agricultura, ni la ramaderia [ com correspon a la concepció “natural” dels polítics barcelonins], era en aquells moments una casa molt rica ; tenia ramats que pasturaven des del Obits , a la Vall d’Horta ; des de la Mola a la Castellassa , i per descomptat des de l’ermita de les Arenes a la Roca Mur.
La nit següent a la negativa del Joan a donar allotjament a l’home de mal aspecte, els llops mataven un dels seus ramats despenyant-lo des del Puig Rodó; en successives nits perdria la resta del seu bestiar, uns a la raconada de la font del Llort, i els darrers mentre feien camí cap a Castellar en l’espai que des d’aleshores rebria els noms de Collet i turó del Llop.
El Dalmau, va intentar refer els seus ramats, però una vegada i altra, els llops en una nit li mataven totes les bèsties; va demanar l’ajut d’altres propietaris i es va fer una batuda per tot el terme, en més d’una ocasió van veure a l’home d’aspecte ferotge envoltat dels llops, però sempre a una distància que feia ineficaces les armes de foc.
El Joan va fer el cor fort, i va anar a buscar a l’home llop per a signar una treva; l’home de nom Hiram – segons li va dir – va acceptar les seves excuses i van acordar el preu que rebria del Dalmau per tal que els llops no ataquessin els ramats – altres masos, feia temps que pagaven ja aquesta paria - , des d’aquell dia, i fins a l’extinció dels llops, de l’espècie canis lupus, el Dalmau mai més va patir la pèrdua de cap altra bèstia.
Hi han respecte dels fets d’aquesta història, altres ubicacions al llarg de tota Catalunya, i d’una forma més general, en els contraforts pirinencs, on es van acabar concentrant els darrers exemplars dels llops.
S’explica que fins en els llibres d’oracions, n’hi havia una, anomenada el Parenostre del Llop, que en una de les versions, deia :
Nostre Senyor e mossèn Pere.
Se n’anaven per llur camí,
en encontraren lu lop lobas :
- E on vas Lop Lobas ? –
se dix Nostre Senyor.
Vau a casa d’aital
A menjar la carn i beure la sang d’aital
- No ho faces Lop Lobas –
Se dix Nostre Senyor.
Ves-te’n per les pastures,
A menjar les herbes menudes
Ves-te’n per les muntanyes,
A menjar les herbes salvatges,
Ves-te’n a mitja mar
Que aci no pugues res demanar
Ara ens toca només enyorar-nos d’aquells homes llops, quina maldat podíem evitar satisfent una mínima paria.
Els homes llops d’avui dissortadament son insaciables, la seva crueltat no te aturador, com tampoc els preus que – malgrat no deturar la seva violència - ens fa pagar en conceptes de paria.
Potser – si com els nostres avantpassats – preguem un particular Parenostre dels Llops Actuals, el bon Déu – com sembla ho feia amb les bèsties – aturi ara als Homes Llops !.
Amén !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada