Havíem quedat a les 7,30 per esmorzar a l’Urpi, en aquella hora d’un diumenge la cafeteria està plena a vessar; els matiners som una minoria fàcilment detectable, sobre tot el Tomás i jo, que anem amb botes i roba de muntanya , la resta guarnits encara amb la roba de festa i amb abundància de faldes molt curtes, malgrat trobar-nos a quatre de febrer, fan el darrer mos abans d’anar a dormir.
En aquest món que segons els experts camina amb rapidesa cap a la seva destrucció hi ha gent per a tot.
Deixàvem el cotxe a l’inici del camí a la masia de la Roca, fins al trencall de la casa anem per una pista de terra, les marques verdes i grogues ens senyalen la via d’accés a Sant Sadurní de Gallifa, que salva els 445 metres de desnivell fins al cim en escassos cinc quilometres, el camí , adjectivar-lo com “ de cabres” és una mostra de benvolença, demana de tota l’atenció, tant pel que fa al sòl , ple de pedres i formes irregulars, com al vol ,amb abundor de rames baixes i brusca, creuem pel llit eixut d’un barranc, quines parets però, palesen que l’aigua a baixat amb força en altres moments, i ja no deixarem d’ascendir fins albirar l’ermita de Sant Sadurní, i la casa de l’ermità en la que s’ha consolidat la teulada, i on esmorzarem a cobert del vent i el fred intens.
Hi ha respecte de Gallifa i d’aquest cim de 951 metres d’alçada, tota mena d’històries; el topònim algú el deriva de gallus com s’anomenava als iniciats en el culte de la deessa Cíbele, a la que es coneix també com Gran Mare, i a la que justament adorarien en aquest altiplà que corona els cingles, l’actual ermita estaria construïda damunt de l’anterior dedicada a la deessa; també hi ha qui afirma l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals – edificada pels àrabs - en el lloc on es troba avui l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, era del tot idoni per desenvolupar-hi les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, i la pròpia Gallifa , Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; si admetem aquesta segona tesi és forçós fer-nos la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,....Abans d’iniciar el descens, gaudim malgrat la boirina d’una amplia visió de les terres del Vallès i del Moianes; Puigdolena, Les Pujades, Sant Sebastià de Montmajor, el Farell , la Mola, i en un segon pla les muntanyes nevades dels Pirineus; la baixada presenta més dificultats que l’ascensió i l’extrema atenció que dediquem al sòl, ens fa descuidar el vol, i una branca tot i portar el cap cobert, s’emporta un bon tros de pell i em deixa un record – espero que breu – d’aquesta sortida per demés extraordinària.
Recolliríem encara algunes imatges abans d’arribar a Sant Feliu de Codines, i com acostumem passaríem pel costat de la torre de l’aigua, quan encara faltaven més de quinze minuts per les 14,00 hores.
El Tomás em suggereix quedar-se a la gran Via, i jo continuo fins a Castellar.
© Antonio Mora Vergés
En aquest món que segons els experts camina amb rapidesa cap a la seva destrucció hi ha gent per a tot.
Deixàvem el cotxe a l’inici del camí a la masia de la Roca, fins al trencall de la casa anem per una pista de terra, les marques verdes i grogues ens senyalen la via d’accés a Sant Sadurní de Gallifa, que salva els 445 metres de desnivell fins al cim en escassos cinc quilometres, el camí , adjectivar-lo com “ de cabres” és una mostra de benvolença, demana de tota l’atenció, tant pel que fa al sòl , ple de pedres i formes irregulars, com al vol ,amb abundor de rames baixes i brusca, creuem pel llit eixut d’un barranc, quines parets però, palesen que l’aigua a baixat amb força en altres moments, i ja no deixarem d’ascendir fins albirar l’ermita de Sant Sadurní, i la casa de l’ermità en la que s’ha consolidat la teulada, i on esmorzarem a cobert del vent i el fred intens.
Hi ha respecte de Gallifa i d’aquest cim de 951 metres d’alçada, tota mena d’històries; el topònim algú el deriva de gallus com s’anomenava als iniciats en el culte de la deessa Cíbele, a la que es coneix també com Gran Mare, i a la que justament adorarien en aquest altiplà que corona els cingles, l’actual ermita estaria construïda damunt de l’anterior dedicada a la deessa; també hi ha qui afirma l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals – edificada pels àrabs - en el lloc on es troba avui l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, era del tot idoni per desenvolupar-hi les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, i la pròpia Gallifa , Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; si admetem aquesta segona tesi és forçós fer-nos la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,....Abans d’iniciar el descens, gaudim malgrat la boirina d’una amplia visió de les terres del Vallès i del Moianes; Puigdolena, Les Pujades, Sant Sebastià de Montmajor, el Farell , la Mola, i en un segon pla les muntanyes nevades dels Pirineus; la baixada presenta més dificultats que l’ascensió i l’extrema atenció que dediquem al sòl, ens fa descuidar el vol, i una branca tot i portar el cap cobert, s’emporta un bon tros de pell i em deixa un record – espero que breu – d’aquesta sortida per demés extraordinària.
Recolliríem encara algunes imatges abans d’arribar a Sant Feliu de Codines, i com acostumem passaríem pel costat de la torre de l’aigua, quan encara faltaven més de quinze minuts per les 14,00 hores.
El Tomás em suggereix quedar-se a la gran Via, i jo continuo fins a Castellar.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada