Els dracs i altres bèsties, l'herència sarraïna.

En aquest país, en els anys difícils, vàrem tenir [ Déu sempre ha estat generós amb Catalunya ] un bon grapat de savis, l’Alcover-Moll, el Joan Coromines, el Pompeu Fabra, i de no menor importància el Joan Amades; aquest darrer, autor entre d’altres del Costumari Català, en el que ens explica de forma successiva, com vivien el lleure els nostres avantpassats. Quan hom vol refer històries de llocs, pobles o viles, és molt adequat seguir el Costumari, pel que fa a l’agrupació de la informació que és recull.L’Amades, com tots els esmentats, va tenir una vida plena, però alhora no va poder completar la seva tasca d’investigació, i en no pocs fronts, van quedar dades, apunts, esborranys i projectes, en els inicis, a mig camí, o a les beceroles.

En el tema d’aquest article que també podia haver encapçalat com el bestiari català; l’Amades tenia sempre el costum de relacionar les bèsties; el cas de la llegenda del drac de Sant Llorenç, com exemple , amb els àrabs o sarraïns, que els havien criat, que els coneixien i controlaven, i que en la seva fugida els van haver d’abandonar.

Certament foren els àrabs o sarraïns qui ens portaren aquestes bèsties, però no físicament , ja que mai han existit, sinó en els seus relats fantàstics, que s’integraran dins la nostra cultura, fins a fondre’s, amb els que ens havien deixat els grecs i en menor mesura els romans [ les històries de gegants son bàsicament en la seva major part d’herència grega ].

Certament els llocs on encara avui les bèsties fantàstiques, formen part de l’imaginari popular, o fins i tot, s’han materialitzat en les festes populars, és corresponen fidelment amb el mapa de la ocupació sarraïna.

En les processons del Corpus, els anomenats dragolins, la víbria o la feraixa, tenien també consideració de dracs, en poblacions com Vilafranca del Penedès, Sant Quintin de Mediona ,.....Especial menció mereix La Patum de Berga, en la que alhora que exemplars del bestiari sarraí, hi trobem l’àliga que tot i integrar-se en aquesta festa única, és sens dubte anterior en el temps, i per aquesta raó gaudia del privilegi de fer el seu ball al presbiteri.

Si teniu ocasió de voltar per la Catalunya interior, pels pobles, viles i ciutats del “forat negre”, demaneu que us ensenyin – allà on encara els conservin – els animals diversos, que acompanyaven gegants i cabeçuts en les festes tradicionals. I, encara si això us ho deixen fer, recolliu imatges d’aquestes bèsties, que ben aviat seran únicament un record , de les diverses influències que havien configurat fins a la seva desaparició per consumpció la cultura catalana.

Ens cal reobrir línies d’investigació i divulgació de la nostra cultura, i estimo que s’ha de fer amb promptitud, tot i que em reitero en l’afirmació inicial [ Déu sempre ha estat generós amb Catalunya ], també em recordo i us recordo, que Déu ajuda, als qui s’ajuden a ells mateixos.

Antonio Mora Vergés