dissabte, 30 de juny de 2007

Les runes que no podem oblidar.


Feia molts i molts anys que recollia i en ocasions rescrivia , la història o les històries de les cases de pagès, de les masies abandonades per l’entorn proper al Vallès occidental.
Durant l’any 2006 que donava les seves darreres passes, el Diari de Sabadell m’havia fet l’honor de publicar algun d’aquest relats adornats amb fotografies meves, del Feliu Añaños i Masllovet o del Tomàs Irigaray López. Va ser justament com a conseqüència d’aquestes publicacions, que el –li direm – Cosme em va trucar un dia a casa, i se’m va oferir com a guia per una sortida que hauríem de fer tots dos sols, sense màquina de retratar i el mati del dia de Nadal.
La proposta em va intrigar i com suposava encertadament el Cosme vaig acceptar; a casa , a la meva esposa , no li va agradar gaire – malgrat el meu compromís de ser puntual – que marxes en tant senyalat dia i en companyia d’una persona desconeguda.
A les 8,00 em passava a recollir amb el seu vehicle.
El camí agradós va consumir dues hores i ens va portar davant les runes d’una masia – que jo no coneixia – i quines dades no he trobat en cap dels mapes que habitualment faig servir; el Cosme òbviament es trobava en un entorn molt conegut, vaig pensar que familiar fins i tot.
Esmorzàvem a l’era de la masia, arrecerats del vent i gaudint d’aquest assolellat dia de Nadal que sens dubte anuncia una Pasqua gèlida.
Si Nadal al sol, Pasqua al foc, i a l’inrevés, segons recull la saviesa popular.
En acabar el nostre àpat, el Cosme en va confessar que havia nascut en aquella casa, i que justament els havien desnonat com a masovers un dia de Nadal dels anys 60, recordava perfectament com el càrrec de la Diputació Provincial , amb l’uniforme blau i les corretges negres, que identificava als membres del Glorioso Movimiento Nacional, acompanyant per dos guàrdies forestals va fer saber al pare del Cosme, que havien de deixar la masia, de la que n’era des d’aleshores propietària la Diputació, i justament aquell fascista ja feia servir mots com, ecològic, natural, sostenible, per justificar l’abandó definitiu del conreu en aquell indret, i el tancament de mas, que es veuria reduït a runes en un breu període. Amb tot, la família podia encara passar els nadals a la casa, perquè com deia aquell mal home, els fascistes no son tant dolents com vostès diuen. Acomplert l’encàrrec els tres homes van marxar.
El pare del Cosme, van enganxar l’animal al carro i tota la família, la mare, la germana, el pare i el Cosme, van marxar cap al poble.
El pare tornaria encara un dies més, per recollir els mobles i les eines que eren seves, i abans de reis, deixava les claus a casa d’un dels guàrdies forestals, que li recordava que “era un manat” i li feia saber que la situació li sabia molt greu.
Aquell dia de Nadal dels anys 60, els van acollir a casa de l’oncle, i segons el Cosme va ser fins i tot un dia feliç; ben aviat el pare va trobar feina en una fàbrica, i la mare feinejava per les cases de la gent benestant del poble, ell i la seva germana, van acabar els estudis, la germana va fer magisteri, i ara tenia plaça en propietat al poble, ell va acabar enginyeria superior i disfrutava d’una bona situació econòmica.
Si l’abandó del mas es mesurava únicament des d’una vessant pràctica , val a dir que s’havia de considerar un èxit.
El cert però, era que el pare mai va ser feliç en la seva feina a la fàbrica, com tampoc la mare, i ell mateix , el Cosme, havia invertit la seva vida en lluitar contra l’aplicació de models corruptes, sota l’aparença de constituir un procés ecològic, natural, i sostenible.
Em va agrair alhora que la meva presència en aquest dia tant especial, el difondre per arreu les meravelles d’aquest país nostre, que en un període breu – si no fem res per evitar-ho – serà només una gran concentració urbana , envoltada de runes, abocadors, espais desèrtics i llocs sense història. Ell, el Cosme, tornava a la masia enrunada justament per recuperar d’aquella visió tràgica la força per continuar en la seva lluita sense fi.
Abans de les 14,00 per tranquil•litat de la meva esposa em deixava davant del meu domicili, i alhora que m’esperonava a continuar en la tasca de divulgació que comparteixo amb d’altres persones, em pregava la màxima discreció pel que fa al seu nom real i la ubicació de la masia.
La discreció es un hàbit arrelat en la meva conducta, i pel que fa a continuar recollint , la història o les històries de les cases de pagès, només dependrà – espero – de mantenir un bon estat de salut.
© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: