La porta del Moianes

En paraules de l’Antoni Ibáñez Olivares, escriptor sabadellenc, filòleg i com jo mateix enamorat d’aquestes terres, la porta coeli Moianensis , el lloc on comença a l’est , aquesta comarca natural, però sense reconeixement oficial. Ens dol que fos justament un sabadellenc també, en Pau Vila, qui en aquest cas, com en algun altre, el Lluçanès o la Serra de Prades, intentes conciliar millor els interessos polítics [ criteris de Barcelona, en aquestes terres ], que conjugar, ni que únicament fos per un cop a la vida la realitat, el Moianes és una Comarca natural, tant almenys, com Catalunya és una Nació !
Entràvem doncs al voltant de les 9,00 , per la porta coeli Moianensis i remuntàvem el llit quasi eixut del riu rossinyol, fins a la font dels cabanyals, per seguir el cami a la casa i Restaurant de Can Sans, des d’aquella alçada i amb els prismàtics que formen ja part del nostre equip bàsic, veiem la figura inconfusible de Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol , seguiríem desprès per Puig d’Olena , el càmping l’illa de Sant Quirze Safaja, i finalment l’objecte de la nostra sortida, el molí de Llobateres , en el que faríem parada i fonda per esmorzar , i alhora en Feliu Añaños i Masllovet, cronista i notari gràfic del Moianes en faria les oportunes fotografies, que si més no, donaran testimoni anys a venir, de l’extrema generositat d’aquest altiplà , que tot i fent cessió altruista de les seves aigües, s’ha anat empobrint fins quasi la seva desaparició material.
Seguiríem els curs de l’aigua fins el moment en que s’estimba pels contraforts de Sant Miquel del Fai; el corriol que des del Molí de Llobateres, ens portarà fins a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Sant Miquel, és un veritable plaer dels sentits, de la oïda, pels constant salts d’aigua que hom s’hi pot trobar, de la vista per la contemplació – quan és possible - d’aquests saltants i gorgs, i àdhuc de l’olfacte perquè en aquesta zona no hi arriben ja els efectes perversos de la ramaderia industrial.

Passaven pocs minuts de les 13,00 quan tornàvem a trobar-nos damunt la BV-1485, escassament un centenars de metres ens separaven de l’abisme, en el que sense cap por, el Tenes, [ Per a nosaltres nascut a les alçaries de la Sauva Negra ] com ha fet des de l’antigor és precipita en el seu camí fins al mar, en Feliu Añaños i Masllovet s’ha de dir que meravellat perquè en més d’una ocasió al llarg del camí, s’havia vist perdut tot i els mapes !. Nosaltres l’Antoni Ibáñez i Olivares i jo mateix, tant bon punt creuaven la porta coeli Moianensis havíem vist un núvol solitari, dins d’un enorme cel blau, amb la forma inconfusible – per a nosaltres – d’una gosseta forx-terrier , de nom Bruna, que el bon Déu ens va regalar durant més de vuit anys ; ni un sol moment de la nostra vida havíem deixat d’agrair aquest do, i justament aquest dissabte11 de març , l’amiga inseparable de tantes i tantes caminades pel Moianes havia decidit fer-se present t i recordar-nos també que nosaltres havíem estat una presència important en la seva vida.

En la darrera contemplació de Sant Miquel del Fai, abans de retornar al Vallès, un prec fet en silenci, Pare Nostre ................ Ajudeu-nos també a perdonar als nostres deutors ....., venia a agrair no únicament el mati esplèndid, les meravelles descobertes, la sensació mateixa de sentir-nos bé junts, sinó tots els dons, que – de vegades sense ser-ne conscients - rebem constantment del bon Déu !.
© Antonio Mora Vergés