dijous, 28 de juny de 2007

El passeig de les farigoles

Diumenge 10 de juny, m’havia passat el dissabte al llit, intentant covar el que semblava un constipat estacional, que cursava però, amb un tos seca persistent i improductiva.

Les molèsties – sobre tot a la nit – es feien extensives a la meva esposa, que alhora que no podia descansar, maldava en la recerca inútil d’algun remei per la meva aflicció.

Val a dir que no li va semblar estranya ni forassenyada , la proposta de fer una caminada curta, en la que tos el sentits, però d’una manera molt especial la vista, i l’olfacte, en serien beneficiaris.

Deixàvem el cotxe al darrer carrer de la Urbanització les Marines, anomenat camí del Davi, al costat de l’aparcament. el fonoll [ foeniculum officinale ] ens enviava la seva particular fragància, més endavant seria el romaní [ rosmarinus officinalis ] qui ens embolicaria amb la seva olor intensa; quan el camí tomba, just a la bifurcació que per la dreta ens menaria fins al camí del Davi, i al Pi de les Quatre Besses , o seguint en línia recta – com pensàvem fer - acabaríem al Turó de la Pregaria, era la farigola [ thymus vulgaris ] la que prenia el paper principal en aquesta fantàstica exposició que portava fins al summum la nostra capacitat olfactiva.

Els colors, verd, groc, blaus, liles, marrons, algun vermell, eren també un festival per a la vista, el camí ens porta sempre per la part alta, i tenim una perspectiva excepcional ; a la dreta dins la fondalada, el groc intens del camps que envolten la Masia del Dalmau, una mica més lluny, la masia del Davi; a les alçades la casa de La mola, on de ben segur en aquella hora del mati, hi ha gent esperant-se per poder esmorzar; per l’esquerra, les muntanyes cremades que envolten Sant Llorenç Savall, i la silueta particular dels cingles de Gallifa; seguim en suau descens fins quasi el Puig Rodó, al qui nosaltres anomenem també, Turó de la Pregaria.

La denominació, del tot escaient, li va donar l’Antoni Ibañez Olivares, l’escriptor sabadellenc, i habitual company de caminades.

Tenia la intenció d’afegir alguna pedra més, al munt que al llarg del temps, com una petita muntanya d’oracions havíem anat acumulant, damunt el cim pelat, amb vistes sobre l’Alt Vallès. No em va sorprendre trobar no un, sinó fins a tres amuntegaments de pedres; desconec si tenen també aquest fonament de pregaria permanent, i decideixo afegir algunes pedres a cadascun dels monticles ; son quasi les dotze del mati, l’hora de l’àngelus, a la funció mecànica d’arrossegar pedres, afegeixo la tasca mental d’elevar la meva oració.



El retorn en el que recolliríem alguns cards [ carduus ] que la meva esposa convertirà en un ram de flors que s’aniran secant, se’ns fa curt, plegarem també algunes farigoles, que ens serviran principalment en la tasca d’aromatitzar algunes menges, per fer justament sopes de farigola, i per prendre com infusió en les indisposicions lleus d’estómac, tant pròpies de l’estiu.

Mentre escric aquelles ratlles, l’efecte miracle fa la seva funció i sembla que ja estic millor, molts anys enrera vaig fer meves les paraules del Rabí Nachman de Breslau, que predico i practico : Tant sovint com puguis,Surt al camp a pregar.L’herba se t’unirà.Entrarà en les teves pregaries i et donarà força per cantar lloances a Déu.

Us ho recomano de tot cor, amics lectors.

Antonio Mora Verges

Cap comentari: