Havia vist la inconfusible silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred, des de Talavera amb ajuda dels meus binocles, i també amb la magnífica fotografia del Xavier Santesmasses, periodista gràfic del grup Segre i col•laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega.
Dissabte Sant, sortíem amb l’Smart de la meva esposa de Castellar del Vallès, Sabadell, Terrassa, Martorell i la N-II, on deixem a la nostra dreta la serralada montserratina, el Túnel del Bruc, i fins a la sortida de la Panadella: continuàvem per la carretera de Santa Coloma de Queralt, que deixaven per arribar-nos fins a Civit, on contemplàvem l’església parroquial de Santa Maria del segle XII, la nostra presència possiblement va portar inquietud a aquesta petita població, si interpreto correctament els moviments de cortines darrera d’alguna finestra.
Tornàvem a la carretera de Santa Coloma, i just abans d’iniciar el descens, vaig veure un camí de terra, que malgrat no tenir cap senyalització ens permetria accedir a les runes del mas de Santa fe, i a l’interior de la nau de l’església romànica, que orfe de tota cura, fa servei d’hostatge provisional si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte.
Des d’aquest sostre de la Segarra contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls, del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners.
Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell. Desfem el nostres passos, desprès de comprovar amb els binocles l’existència d’unes runes properes, que intuïm pertanyen a Montargull.
Les farigoles no han florit encara en aquestes alçades , 834 metres, volem pensar que això te relació amb la climatologia, i no amb els desencís per la pèrdua dels testimonis del nostres passat.
Ens aturarem a la Panadella, per comprar unes coques, i sobretot per ser solidaris d’una manera efectiva i real, amb aquesta àrea de servei , que amb el nou traçat de la N-II, ha perdut un gran nombre d’usuaris.
Ens calen fets – parar i consumir a la Panadella – i anem sobrats de tota mena de discursos i promeses.
Tornem per l’antiga carretera i comproven l’extrema ruïna dels pobles que han vist com els marxava el tràfic rodat.
Ens reincorporem a l’autovia a l’alçada del trencall de Jorba, i tornem per la N-II fins la sortida Manresa-Montserrat ; seguim la carretera de Montserrat, fins a Monistrol de Calders, i comprovem que en aquesta muntanya les farigoles estan florides, de bens segur ho estaven també ahir Divendres Sant, quan la tradició els atribueix una especial gràcia. En recullo un grapat. L’embolcall amorós de la muntanya ha tingut – com sempre – un premi.
Creuem el Llobregat que baixa crescut i marronos, i per Vacarisses, Terrassa, Sabadell, tornem a Castellar del Vallès.
La sortida és senzilla i us permetrà conèixer racons d’aquesta Catalunya interior, d’extraordinària bellesa, dissortadament l’abandó del patrimoni comú, és una constant al llarg de tot el país.
© Antonio Mora Vergés
Dissabte Sant, sortíem amb l’Smart de la meva esposa de Castellar del Vallès, Sabadell, Terrassa, Martorell i la N-II, on deixem a la nostra dreta la serralada montserratina, el Túnel del Bruc, i fins a la sortida de la Panadella: continuàvem per la carretera de Santa Coloma de Queralt, que deixaven per arribar-nos fins a Civit, on contemplàvem l’església parroquial de Santa Maria del segle XII, la nostra presència possiblement va portar inquietud a aquesta petita població, si interpreto correctament els moviments de cortines darrera d’alguna finestra.
Tornàvem a la carretera de Santa Coloma, i just abans d’iniciar el descens, vaig veure un camí de terra, que malgrat no tenir cap senyalització ens permetria accedir a les runes del mas de Santa fe, i a l’interior de la nau de l’església romànica, que orfe de tota cura, fa servei d’hostatge provisional si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte.
Des d’aquest sostre de la Segarra contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls, del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners.
Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell. Desfem el nostres passos, desprès de comprovar amb els binocles l’existència d’unes runes properes, que intuïm pertanyen a Montargull.
Les farigoles no han florit encara en aquestes alçades , 834 metres, volem pensar que això te relació amb la climatologia, i no amb els desencís per la pèrdua dels testimonis del nostres passat.
Ens aturarem a la Panadella, per comprar unes coques, i sobretot per ser solidaris d’una manera efectiva i real, amb aquesta àrea de servei , que amb el nou traçat de la N-II, ha perdut un gran nombre d’usuaris.
Ens calen fets – parar i consumir a la Panadella – i anem sobrats de tota mena de discursos i promeses.
Tornem per l’antiga carretera i comproven l’extrema ruïna dels pobles que han vist com els marxava el tràfic rodat.
Ens reincorporem a l’autovia a l’alçada del trencall de Jorba, i tornem per la N-II fins la sortida Manresa-Montserrat ; seguim la carretera de Montserrat, fins a Monistrol de Calders, i comprovem que en aquesta muntanya les farigoles estan florides, de bens segur ho estaven també ahir Divendres Sant, quan la tradició els atribueix una especial gràcia. En recullo un grapat. L’embolcall amorós de la muntanya ha tingut – com sempre – un premi.
Creuem el Llobregat que baixa crescut i marronos, i per Vacarisses, Terrassa, Sabadell, tornem a Castellar del Vallès.
La sortida és senzilla i us permetrà conèixer racons d’aquesta Catalunya interior, d’extraordinària bellesa, dissortadament l’abandó del patrimoni comú, és una constant al llarg de tot el país.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada