La clàssica Vallbona - Nalec – Vallbona, amb paraigües.

Habitualment a Vallbona de les Monges, hom i va a cercar la pau, el lloc en la actualitat, és del tot adient per aquest fi ; hi ha certament altres atractius que fan d’aquesta població que pertany avui a l’Urgell , un lloc de pelegrinatge, només a tall d’exemple en citaré alguns :

Es un estudiant i necessites concentració i silenci ?.

Ves a Vallbona de les Monges.
Necessites carregar les piles vitals ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols trobar-te amb tu mateix ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols conèixer de veritat Catalunya ?.

Ves a Vallbona de les Monges
T’agrada caminar, anar en bicicleta, gaudir de la natura ?.

Ves a Vallbona de les Monges

Nosaltres ens havíem proposat fer des de desprès d’esmorzar , 10,00 , amb tornada abans de dinar ,14,00, el camí que porta des de Vallbona de les Monges, al fons d’una depressió de la Serra del Tallat, fins a Nalec, a les alçaries – més que moderades – que el Corb ha conformat al llarg de segles i segles, fins a formar l’esplèndida Vall a la que dona nom.

El dia estava tapat, semblava que plouria, malgrat que les previsions deien el contrari per aquesta zona interior [ fins i tot en la distribució de les pluges, s’aprecia la centralització Barcelonina i costanera del país, oi?]. Dúiem paraigües, amb l’esperança de que nos ens caldria obrir-lo.

Sortíem doncs a l’hora prevista del locus horroris et vasta solitudinis , com s’havia conegut en el passat aquesta vall, que l’acció del Cister acabaria convertint en Vallis Bona.

El recorregut sembla senzill, des del 481 m. Alt de Vallbona de les Monges, fins al 487 M. Alt de Nalec, en una distància màxima de 8 quilometres [ per a nosaltres 16 ], deia que sembla senzill, perquè certament no ho es; al llarg del recorregut cal ascendir fins al Coll de l’Olla, 621 m. Alt , iniciant un seguit de pujades i baixades, a les que vàrem acabar qualificant de galibiers , en record i memòria del port de muntanya d’aquest nom, en els límits de Saboya i els alts Alps; de ben segur que algun lector ho trobarà – que ho és - exagerat, però val a dir, que des de la primera passa o potser fins i tot una mica abans, la pluja havia fet acte de presència, i no va deixar de fer-nos companya durant tot el mati.

La distància feta amb paraigües, i amb un terra moll que semblava voler-nos engolir, és va convertir en un autèntic suplici.

La visió de Nalec entre una fortisima cortina d’aigua ens va semblar talment com un miracle, i amb tot anaven dins del temps previst !

Al costat de l’església de Sant Jaume que vàrem visitar, hi havia una petita estança que feia les vegades de botiga, i en la que a un € la peça, ens van fer amb dues pomes, que ni de lluny ens van retornar l’energia esmerçada en aquesta primera part de la travessa, i calia enfrontar el retorn !.

En aquests pobles, no hi ha transport públic, ni autobusos ni taxis, i no era cosa de molestar a ningú per una decisió nostra, que al cap i a la fi, era una tossuderia quasi infantil; si plovia al sortir, el més lògic hagués estat anular la sortida, oi ?.

Així que, traient forces d’algun lloc desconegut – no excloem al mateix St. Benet - vàrem refer el camí vers a Vallbona de les Monges, sempre amb paraigües, sempre plovent ,i sempre ensorrant-nos més i més en la terra molla.

Miraculosament arribàvem a temps per a dinar, malgrat que de l’esgotament no tenien esma ni per a menjar, i aquella tarda ens vàrem regalar una migdiada, que va durar quasi fins a l’hora de sopar, 20,00 , desprès del sopar, i d’assistir a les complertes , una infusió al bar del poble, va precedir novament un descans, que els nostres cossos necessitaven imperiosament.

Ah; tenim pendent fer novament la Vallbona – Nalec – Vallbona, però només si no plou, voleu venir amb nosaltres ?

(C) Antonio Mora Vergés