El nom farà encara menys fortuna, que el nostrat “ Països Catalans”, que ha assolit el màxim nivell de rebuig possible, i que alhora ens ha col·locat en una situació encara més dolenta – tot i que semblava que no podia ser – en relació tant als nostres veïns valencians, com als balears, i ha ajudat – com cabia esperar si tinguéssim més seny i menys rauxa - ha fer augmentar l’odi visceral d’una part dels ciutadans de la resta de l’estat espanyol.
Dit això haurem de convenir que la presencia àrab arreu del territori del que avui es espanya, i fins i tot en alguna part del sud de França – presència aquesta que curiosament reivindiquen els nostres veïns del Rosselló, amb més força encara que la seva pertinença als “ Països Catalans “ , està més que acreditada, i tot i això, la major part dels manuals d’història, fan en relació a aquesta presència – en alguns llocs, de més de 800 anys !!! – un mutis escandalós.
El proppassat novembre, en un curt període de vacances, vaig poder resseguir aquesta presència per les terres de Mallorca, Alfabia, Bendinat, Alcudia, Magalluf, Biniaraix. Alaró,....i arreu, quasi omnipresents un reguitzell de “burgs” torres, i en força lloc les restes d’algun Qalat ( castell ), sense oblidar les torres que coronen algunes esglésies i que conserven encara l’espai des del que en temps àrabs es cridava a l’oració. De la presència a Catalunya, en podem citar des del noms d’alguna de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : "Marata", "Vinganya", "Masmut", "Minfami", "Miravet", "Alfarràs", "Alacanar", de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.
Del País València, on sembla que s’enraona una llengua peculiar que no te cap mena de relació, ni per origen ni per família, amb cap de les llengües conegudes, podem començar des del límit amb Catalunya, Alcanar, Benicarló , fins al límit amb Múrcia, Alacant ; d‘una punta a l’altra la presència àrab es una constant que no ens cal acreditar, tampoc a l’Alguer, terra reivindicada com a part dels “Països Catalans “.
Recordarem per cloure la columna, que son els àrabs, qui completaran la famosa “ dieta mediterrània “, alhora que els hem d’agrair haver estat tant i tant curosos amb aquest país que s’estimàvem més que la majoria dels seus actuals pobladors, i en el que varen conservar les restes romanes, mentre que les senyals del pas dels àrabs, eren sistemàticament , derruïdes, cremades, esborrades, en un intent absurd de negar l’evidència de la seva estada en aquestes terres , tot i tenint que fer servir la seva llengua, per poder-nos entendre, taula , gerra, rajola, sèquia, catifa, sofà, barnús, jupa ,... i un molt llarg nombre de paraules, que gràcies a la feina de Pere Balaña Abadia, entre d’altres en la seva obra , lèxic usual català-àrab, àrab-catalan , que dissortadament trobareu només en llibreries especialitzades, podreu constatar.
No volem reivindicar res, tot al contrari, ara i avui, els valencians i els balears, veuen com una amenaça de caire imperialista als “ Països Catalans “; hem deixar clar que hi ha altres “Països” que també es podrien reivindicar, però que el més assenyat es que tothom s’estigui a casa seva, i Déu a la casa de tots, oi ?©
ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada