El tractament aplicat des dels diferents governs a les terres d’aquestes valls, ha donat com a conseqüència, el seu abandó, tímidament en acabar la guerra civil, i generalitzat en les dècades posteriors fins als anys 1960, en que s’abandona definitivament els conreu de les terres, i la major part de les masies i cases de camp per part dels seus masovers.
La història de la postguerra en aquest indret ens deixa – com enlloc – enfrontaments a trets entre els anomenats “maquis” i les forces públiques, representades aleshores principalment per la Guardia Civil; ni cal dir-ho, ens deixa també un reguitzell d’històries d’abusos, maltractaments i injustícies, que sens dubte s’haurien de donar a conèixer i en la mesura en que sigui possible, oferir als perjudicats les reparacions escaients. S’acusava sempre als masovers de pertànyer a organitzacions que facilitaven l’entrada i/o sortida dels “maquis” que venien o anaven de Barcelona a França; està clar que ni per part dels “maquis”, ni per part de les forces públiques, es deixava mai la opció de dir que no; si un masover es negava a acollir a la Guardia Civil, podia donar-se per mort, i la seva família per desnonada de la finca, si la negativa l’expressava al requeriment d’un “maqui” armat, la seva mort era immediata, així com la de la seva família. Els pagesos d’aquestes valls podien triar, entre el foc i les brases, entre la mort i en el millor dels casos la presó, el que certament no podien fer , era sostreure’s a un fets que l’aïllament i l’abandó secular per part dels poders públics facilitaven extraordinàriament.
Del Flaquer , i de Casassaies particularment , s’expliquen successos de sang, com la mort d’un guàrdia civil l’any 1949 arran d’un tiroteig amb un grup de “maquis” ; els masovers varen fugir primer a Franca ,i passats uns anys retornaren al país, i avui viuen a Mallorca.
Un dels implicats en els fets, recull en un llibre de memòries, la seva impressió de la finca “ era una masía no muy amplia, un viejo caserón de dos pisos, sin luz, ni enseres. Tan solo una vieja mesa en la cocina y un banco adosado a la pared. Todo era inhóspito, pero muy aislado de las demás masías y, sobretodo de la carretera; y eso era, a fin de cuentas, lo que más nos interesaba a todos “ Casassaies no tornaria a ocupar-se mai més, el propietari no s’avindria a fer millores, i les oportunitats laborals, s’obririen per a la gent del camp, a les ribes del Llobregat en la indústria tèxtil, o en les terres baixes del Barcelonès, Baix Llobregat i els dos Vallès, en la incipient activitat industrial que aprofitant-se d’uns costos ridículs de la ma d’obra, va generar ingents fortunes que en la major part es van malgastar en excessos de tota mena.
El “forat negre “ es la denominació que reben les terres que des de les muntanyes de la serralada litoral arriben fins als Pirineus, moltes de les persones que viuen al voltant de la Gran Barcelona, catalanes i no catalanes, desconeixen no únicament els petits i encisadors pobles de la Catalunya Central, sinó també les seves Ciutats.
Les Valls del Montcau, malgrat la seva dissort d’avui, foren una potència en el conreu de la vinya, de fet abans de la fil•loxera, era aquí justament on es produïa més vi a Catalunya; també, i ho trobem per arreu de les masies grans com Casassaies , i dins del complex magnífic que fou l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta – avui el conjunt de runes més monumental d’aquestes Terres Desolades – els molins d’oli, donen fe de l’explotació de l’olivera.
La vegetació arbustiva, els pins i la brusca que per arreu s’estén, han colgat molts testimonis d’aquest passat; abans de la darrera embranzida de l’especulació que destruiria definitivament qualsevol vestigi d’aquells moments històrics, sou pregats de visitar aquestes terres, i si més no, recollir les darreres imatges, d’aquest espai que definim com a frontera del “forat negre”.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada