Aquesta es una historia que situem als voltants de l'any 1808 amb l'invasió francesa; els francesos havien estacionat una companyia a Castellar del Plà, recollim en un altre relat (*) que aquesta unitat s'estava a cal Cosme, qui havia fet pública la comunicació del seu sentiment pro-francés; sentiment que s'ha de dir, tot i no ser general, sentia també altra gent del poble.
El que te però importància es que l’oficial que manava el destacament , Joseph Corbins, era un home molt afeccionat al que segles més endavant s’anomenaria excursionisme, i malgrat que a la muntanya hi havia un nombrós grup d'homes alçat en armes, que contínuament fustigaven al destacament francès, prenent-los armes, municions i queviures, i provocant també un gran nombre de baixes humanes, que calia renovar constantment a l'exèrcit invasor, en Joseph va decidir fer una sortida per conèixer alguns dels racons més bucòlics del terme de Castellar del Plà, com l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes i arribar-se fins al famos Pi de les Quatre Besses del Dalmau, en terrenys ja de Sant Llorenç de la Muntanya, al que la llegenda relaciona amb el poble catàl, desaparegut ja fa molts segles, i si més no, inspirador del nom que rebria aquesta terra en algun moment posterior, Catalunya.
El Joseph va arribar fins a l’ermita de la Mare de Déu de ls Arenes , muntant damunt del seu cavall, vestit amb roba no militar, i no se li va fer estrany trobar-se en aquell lloc, un home jove, que fil per randa li va explicar com un pastor en trobar-se isolat damunt de la Castellassa, va quedar-se adormit, tot i pregant a la Mare de Déu, i en despertar-se estava a la base del turó sa i estalvi, i com el coneixement d’aquesta història va donar ales a la religiositat popular, i va fer d’aquesta ermita un lloc de pelegrinatge marià.
El xicot li va explicar també com arribar fins al Pi de les Quatre Besses, tot i resseguint la riera seca ; tampoc se li va fer estrany al Joseph, trobar-se novament amb un jove, que li va dir que abans d’anar a veure el Pi, potser que s’arribés fins al turó de la farigola, com així van fer ambdós; des d’aquell turó, hi ha una esplèndida vista damunt les Arenes, també es ben visible la casa de la Mola de Sant Llorenç i en dies clars, els Cingles de Bertí es dibuixen nítidament ; també es el turó un mirador excepcional sobre la vall que s’obre majestuosament dins la muntanya, i que segon li van comentar es coneguda com la Vall deliciosa, es troben en aquell indret les masies del Dalmau i del Davi.
El recorregut fins al Pi de les Quatre Besses, el farien per un camí que anomenàvem lluminós en la part més alta, i des del que en tot moment era visible la casa de la Mola i la població de Sant Llorenç de la Muntanya.
En arribar al Pi, el Joseph va constatar que certament es tractava d’un arbre possiblement mil•lenari de proporcions magnifiques, i que malgrat tractar-se d’una llegenda, (**) les Besses de l’arbre, representaven fidelment el caràcter rebec d’aquell poble indomable; el seu company el va portar fins al Mas Dalmau, i un cop allí els varen convidar a dinar amb els masovers.
La casa es veia quasi fortificada, amb troneres en alguna finestra, i això segons li van explicar perquè en algun moment, s’havien hagut de defensar de lladres i malfactors.
A la tarda desprès de dinar, el Joseph va manifestar que se’n tornava cap a Castellar del Plà, i el seu acompanyant li va dir que el portaria si més no, fins a l’ermita, tot i passant abans per la pinassa del Dalmau.
Es troba la pinassa prop del mirador de la Mola, i tot i tractar-se d‘un arbre més jove que el Pi de les Quatre Besses, es també un exemplar formidable, que podria de ben segur explicar-nos històries de quan els sarraïns, van arribar fins aquestes terres, i ens van deixar tants i tants saborosos productes de l’horta !.
A la tornada fins a l’ermita, el company li va explicar que pinasses n’hi havia més per aquelles contrades, i que en el camí de l’ermita de Togores, ja en terme de Sabadell, podria contemplar un Pi de Tres Besses majestuós.
El Joseph es va acomiadar del seu company, tot just davant de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, no li havia preguntat en cap moment el seu nom, i tampoc ho va fer en aquell moment.
Enfilant la carretera en direcció a Castellar del Plà, i mentre el sol començava a davallar per l’oest, es va girar per comprovar com efectivament el lloc era visible des del turó de la farigola, i íntimament es va reafirmar en la seva impressió de que els francesos no podrien guanyar mai aquella guerra; sabia amb certesa que el seu darrer company era el capità dels insurrectes, que li havia volgut deixar pales que es coneixia la muntanya com el palmell de la seva mà.
També que malgrat tractar-se de l’exercit francès la victòria era del tot impossible tenint al davant "Els gegants del bosc".
(*) El bon lladre
(**) El Pi de les Quatre Besses. El Vell Guerrer
© ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada