diumenge, 13 d’abril del 2008

Vacarisses, mon amour




Volíem recollir de forma gràfica els efectes de la ràpida transformació de l’entorn rural en els darrers decennis, i on millor que a Vacarisses vàrem pensar ?.

Començarem donant-vos-en una mínima informació :

El municipi de Vacarisses és situat a la comarca del Vallès Occidental amb el Bages i amb el Baix Llobregat. L'altura mitjana del terme és de 385 metres i té una extensió de 40,54 quilòmetres quadrats. El terme molt muntanyós és accidentat pel vessant occidental de la serra de l'Obac i els vessants septentrionals de les serres de Sant Salvador de les Espases, del Puigventós i de Coll Cardús. Limita amb els municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars, Mura, Terrassa, Viladecavalls, Olesa de Montserrat, Esparreguera i Monistrol de Montserrat. Aquest accidentat terreny es podria dividir en cinc valls secundàries, que recollit les aigües dels respectius vessants, formen les rieres de Rellinars, de Can Còdol i del Palà vers el nord, i vers el sud, el torrent del Llor i la riera de Sant Jaume.

En plena alta edat mitjana, el lloc de Vacarisses ("VACHARIZAS" o "VACHERICIAS", "lloc de vaques") és esmentat en diversos documents, alguns dels quals fan referència a l'església de Sant Fermí o a les donacions del comte Borrell de Barcelona i del Monestir de Santa Cecília de Montserrat.

L'any 1021, apareix el primer document que parla del castell de Vacarisses: és el Testament Sacramental del comte de Besalú, Bernat I de Tallaferro en el qual cedeix el castell al seu fill Guillem, anomenat "El Gras".

L'any 1707 neix al castell de Vacarisses Manuel d'Amat i de Junyent, que anys a venir es convertiria en Governador de Xile i Virrei del Perú.

M’acompanyava el fotògraf Tomás Irigaray i López a quina habilitat confiava en aquesta ocasió la tasca de recollir imatges; començàvem al casc antic on s’estan duen a terme les obres de transformació de l’edifici que primer com a Castell, desprès com Ajuntament, i properament com equipament cultural, Biblioteca, Sala d’Actes ,... ha exercit sempre una funció “central” en aquesta avui disseminada Vila. M’encanten i trobo particularment encertats, els rellotges de sol idèntics a la façana del mati i a la del migdia.

Seguirem fins a Viladoms de quina esplèndida estampa recollirem imatges, primer des de l’exterior , i posteriorment amb el permís de la propietat des del magnífic espai interior. Aquesta casa feta segons les cròniques a semblança de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, ha pogut malgrat el sacrifici terrible d’aquest municipi en benefici de les comunicacions entre el Bages i el Barcelonès, trobar un nou sentit a la seva existència, i encara el futur amb optimisme. Tot i patir les molèsties que implica tenir davant l’autopista més cara del món.

Acabaríem amb l’ascens fins a la casa anomenada Urpina, segons la persona que ens va atendre; tancada entre la via fèrria i la carretera C-58, resta isolada en la seva alçada sorollosa. El lloc gens agradós en la actualitat, havia senyorejat en altre temps aquella part del terme, ocupat avui per urbanitzacions que diferenciades pel topònim natural del lloc, semblen agermanar-se en els cartells que sense solució de continuïtat trobem per arreu, en venda, en venda , en venda .... ; dona la impressió que poca gent es contesta ja la pregunta; on anem a viure ?, amb la resposta que dona nom al relat; a Vacarisses, mon amour !!.

La popular Torrota que ens havia contemplat durant tot el mati, ens deia el darrer adéu, en iniciar el descens un cop superat el pont que per damunt de la carretera C-58 facilita l’accés tant en direcció a Manresa, com a Terrassa.

© Antonio Mora Vergés