diumenge, 6 d’abril de 2008

Logística en un país caòtic.





Catalunya és l’exemple perfecte del que no s’ha de fer, quan parlem de desenvolupament, de previsió, de planificació, d’equitat, d’ordre i fins de justícia distributiva.

Llevat de les poblacions properes a Barcelona i/o de les ciutats caps de província i en algun cas excepcional de comarca, conceptes com : transports públic, sanitat universal , dret a l’educació , .. son per als seus habitants miratges socials, tant o més inassolibles que el dret al treball, o a la vivenda ,..... que recull la Constitució Espanyola de 1.978, tot i no possibilitar cap procediment de reclamació en el cas d’incompliment.

De fa anys i sempre amb vehicles privats; ¿ de quina manera sinó ? ; tenim el costum de sortir per l’entorn més proper al Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, per tal de gaudir de les meravelles que sortosament existeixen encara en llocs com : l’Alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès,........ els senyals que dibuixaven la realitat actual eren cada vegada més evidents per a tothom excepte per als nostre polítics.

Aquest any la natura ens ha volgut recordar que lluny del model de les formigues, a Catalunya vivim com les cigales, i l’amenaça de quedar-se ara sense aigua de boca a Barcelona, provoca justament que els nostres polítics s’escalfin la boca, amb propostes del tot descabellades : espoliar l’Onyar, el Segre, el Francolí, l’Ebre,...... ; portar aigua amb vaixells , amb tren ,... tot amb uns preus d’escàndol !

Fa molts anys que les conques altes no porten aigua, que la sequera fa patir mitja Catalunya, no ja només a la Baixa Segarra, i malgrat això s’ha potenciat l’ús residencial del sòl per arreu; avui és difícil, impossible quasi, trobar un terme municipal sense la seva, o les seves urbanitzacions satèl·lits; llocs en molts casos, sense els necessaris serveis, o amb deficiències greus quan als subministraments d’aigua, llum, ....... a qui li demanem responsabilitats ?

L’estat s’ha despreocupat del compliment de les seves obligacions bàsiques; els partits polítics, catalans i anticatalans atenen únicament i en exclusiva els interessos dels col·lectius que els poden permetre ocupar indefinidament la poltrona ; i fruit d’aquesta mala praxis, les pedres que fins fa poc, se’ns tornaven pans, es converteixen ara en sorra estèril.

El creixement indefinit és més que una il·lusió, és una estupidesa integral ! . ¿ Com en un espai concret – definit – i amb un recursos coneguts i limitats, algú ens ha pogut fet creure que era positiu, ser ara 7.000.000, enlloc de 6.000.000 de persones?. Està clar que per a fer de polític la honestedat no és necessària, fins podríem dir que és una limitació evident. ¿ Però amic lector, com han pogut ensarronar a tanta gent, quasi a tots plegats ?

Malgrat l’extrema gravetat de la situació actual, potser finalment resultarà benèfica, en el sentit de fer obrir els ulls a molta gent, sobre l’absoluta mediocritat, l’estultícia suprema dels qui hem escollit pel govern del nostre país !

Amb el cost que suposi esperem ara de la logística, allò que la previsió política, no ens ha sabut garantir.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: