dimarts, 9 de juny del 2009

L’embosca’t de Finestres.


A l’edat de 16 anys, en Pere havia entrat al seminari. La causa era una vocació que li venia de la seva més tendra infància. Els raigs de sol que entraven per les vidrieres del temple del seu poble i queien sobre el rostre de la Mare de Déu del Roser, voltada de flors, li havien despertat un interès i una gran fe en la religió catòlica, la qual era seguida amb fervor pels seus pares i germans. Amb 19 anys havia lluït ja la sotana, però s’havia hagut de vestir de paisà i estava amagat a les golfes de la casa dels pares.

Per superar la soledat, posava els ulls a un espai entre les teules a través del qual albirava les muntanyes del Canigó. Els cims es retallaven al cel blau de l’estiu del 1.936. La imatge li donava Pau perquè intuïa la presència de Déu en el punt de confluència entre les muntanyes i el cel. Quan entrà a les golfes, el pare el trobà agenollat davant el raig de llum que entrava des de les teules trencades.

Has de marxar...! : he trobat una casa a Mieres, on t’acolliran.

En Pere es va mirar el pare en silenci, va recollir les seves pertinences llibres de Jacint Verdaguer i llibres de matemàtiques i arquitectura, una mica de roba, un formatge i un pa de 2 quilograms.

Un automòbil negre el va descarregar a Banyoles, on ja de nit va caminar sol cap a Mieres. En 4 quilòmetres i mig no va passar cap cotxe. Un cop al poble va descobrir l’única casa on hi havia un llum vermell. Era el que li havien indicat.

El va obrir un home jove prim i àgil que l’acompanyà fins una habitació, on hi havia plantes exòtiques i una armadura medieval. Allí hi havia tres nois de la seva edat. Eren pròfugs que volien eludir el front. Al cap d’una hora, va entrar un home d’uns cinquanta anys, amb el rostre de color terrissa solcat d’arrugues profundes. Els va fer senyal que el seguissin es van enfilar per un camí costerut ple de còdols, fullaraca i solcat per espines i romegueres. Van caminar molta estona sense amb prou feines descansar.

A l’alba van veure una casa llunyana que tenia els llençols estesos. Era el senyal. Els va obrir una noia prima d’ulls grossos i negres que alçava els pòmuls més bells del món amb el seu somriure. Van entrar a una sala austera, on una dona més gran els havia preparat vols de llet amb farro i brots de col. Menjaren com mai a la seva vida. Després la dona més gran els va acompanyar al cobert, on entre la palla hi havia l’amagatall. Allí havien de fer vida.

En Pere es dirigí a l’espai que donava a l’horitzó. Se li va obrir una panoràmica fantàstica compresa per les valls d'Olot, amb el curs del Fluvià, la ciutat i els seus volcans, la carena pirinenca amb el majestuós Canigó, els llunyans horitzons del Montgrí i de la costa empordanesa, el Puigsacalm, la proa del Far, i el massís del Montseny. I, també, molt a prop el cingle de Finestres, amb el castell i el santuari. Des d'allí es podia albirar qualsevol cosa que s’apropés unes quantes hores abans que aconseguís arribar a l’ observatori.

Entre lectures de Verdaguer i converses amb els seus companys els dies van anar passant. Un diumenge, un companys es va treure un violí i van fer ball. El problema és que només hi havia la noia d’ulls negres, la mare i l’àvia per ballar. Però ho varen fer i fins i tot un pastor va cantar corrandes. La resta de diumenges les noies de les masies de la rodalia es van apropar a la casa i es va fer un ball ja més concorregut. En Pere va ballar amb la noia d’ulls negres, que es deia Maria. Al vespre no podia parar de pensar en ella fins al punt de pensar en deixar la idea de fer-se capellà.


Era tanta la gent que s’amagava a les muntanyes, que la Generalitat Republicana va decidir fer una batuda. Els corns dels pastors i la roba estesa a totes els cases van fer que se n’anessin a amagar a una cabana de carboners. Un dia van sentir passes cosa que el va fer marxar corrent. Eren els carrabines que amb gossos cercaven els fugitius. Es van poder escapar, però van decidir prendre més precaucions per la qual cosa es van decidir separar i amagar-se en coves. En Pere s’amagà en un forat, proper a un rierol, on amb prou feia es podia fer foc perquè s’omplia de fum. La Maria puntual li duia cada dia menjar: de fet el pare d’en Pere pagava 175 pessetes diàries de manutenció pel seu fill; una fortuna a l’època.

Ell esperava l’arribada de la noia amb fruïció. Junts es passejaven per les prades, recollien flors i cada vegada s’acostaven més. Fins que van entrar a una cabana de pastors i van fer l’amor, una i altra vegada fins que va arribar la nit i la noia va marxar. El fet es va repetir dia a dia fins que un mocador vermell a la finestra de la casa els va senyalar que havia arribat el dia de la marxa. Sense quasi temps de pensar-s’ho en Pere va seguir un grup de capellans, pròfugs i industrials que menats per un guia els va dur a França.

D’allí va passar a Sant Sebastià i va tornar amb l’exèrcit feixista a Catalunya. Va tornar al seminari, on el volien ordenar capellà per mèrits. També el volien a l’exèrcit per fer de militar i els industrials per dirigir fàbriques. Però en Pere va caminar cap a l’estació de tren amb la mirada fixa envers les muntanyes. Va agafar un bitllet direcció Girona per tornar a Mieres. Al cap de poc es va enfilar per la muntanya de Finestres i va trobar la casa, on al mig de l’era l’esperava la Maria, amb el cor bategant.

© Xavier Valeri