dimarts, 4 d’agost del 2009

Sant Sadurni de "Palatio Dalmanla" (Montornès)

Feu un esforç per imaginar-vos un Vallès buit de polígons industrials, carreteres, i quasi de vivendes, i us serà més fàcil entendre perquè trobem – encara – tants edificis romànics per aquesta contrada.








Com a municipi, Montornès del Vallès es formà a partir del segle XIX al voltant de l’església parroquial de Sant Sadurní, que, juntament amb la parròquia de Vallromanes, comprenien l’antic terme del castell i la batllia de Montornès, anomenat posteriorment de Sant Miquel.

Aquest castell, ja citat documentalment l’any 1109 com a castrum de monte tornuos, fou propietat comtal fins que el 1342 en Pere III el vengué als Montornès, senyors feudals de la Torre Tavernera. Sembla que el poble, aleshores un conjunt dispers de cases pairals, canvià la seva denominació antiga de Palau d’Ametlla per la de Montornès.

Abans que el castell, trobem documentats llogarets del terme: la masia de can Bosquerons (970) i la del Vilar d’Abdelà, l’actual Can Masferrer (977). I reculant en el temps, la recerca arqueològica ens confirma la presència a la zona d’assentaments neolítics (jaciment de la bòbila d’en Joca, cistes de la Torrassa, etc.), ibèrics (poblat del turó del castell de Sant Miquel) i romans (fortalesa militar de can Roina, terminus Augustalis i restes de vil·les a Can Masferrer, Can Palau i la Torrassa).

Especial menció té Montornès en les pàgines de la història de Catalunya pel fet que va ser aquí on es va lliurar la darrera batalla de la Guerra dels Remences, el 4 gener de 1485. El veguer de Barcelona, el temible Antoni Pere de Rocacrespa, fou derrotat pels pagesos revoltats encapçalats per Bertomeu Sala, nascut a Montornès i nebot del cabdill remença Pere Joan Sala. La victòria de Montornès comportà, mesos més tard, l’alliberament camperol del domini feudal exercit per la noblesa terratinent, amb la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia les bases pel progrés social de l’època Moderna.

Les centúries següents vénen marcades per l’estancament poblacional i la vida agrícola, amb els alts i baixos derivats de la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, el bandolerisme i la Guerra del Francès.

A Montornès, fins al 1900, la terra estava poc repartida. Les terres muntanyenques eren pobres mentre que a la plana es guanyaven terres de cultiu amb la laboriosa dessecació dels aiguamolls del Mogent. La majoria dels veïns vivien de llogar la terra als grans propietaris.

Durant el primer terç del segle XX, la construcció de la nova carretera (1913), la creació de nous carrers per enllaçar el casc antic amb la nova via, el fenomen de l’estiueig, les millores agrícoles i la instal·lació de dues petites fàbriques impulsaren la vida local. L’any 1933 es va segregar del terme el fins llavors veïnat de Vallromanes.

L'església de Sant Sadurní de Montornès, que apareix documentada el 970 al lloc dit aleshores de Palau de Almanla o Dadmanla,era una de les parròquies del terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès. Documentat des del 1108, era situat dalt el turó d'aquest nom, al límit amb Vallromanes, que també pertanyia al terme del castell.

L’any 1572 va ser objecte d’una reconstrucció general que respectà únicament l’absis romànic original, que encara es conserva avui. El campanar, de planta quadrada, tres nivells i gàrgoles a les cantonades del tram alt, és d’aquesta època.




Durant segles, l’església, la seva sagrera i la plaça propera van ser el centre del poble, en una posició lleugerament alçada. El magnífic retaule barroc que contenia va ser destruït en la crema del juliol de 1936. El retaule actual de l’altar major va ser restaurat l’any 2000.


El Vallès Oriental i particularment l’antic terme de Montornès, us sorprendran agradablement.

© Antonio Mora Vergés.