pare com es viu sense avis ?

Rellegia l’anomena’t llibre de firmes que s’acostuma a posar en els tanatoris en un pupitre sota el nom del difunt. Havíem donat el darrer comiat al Manel Lorente González el dimarts 29.12 de 2.009.

La majoria deixaven únicament la seva signatura, alguns afegien records comuns i/o desitjos pel difunt; trobava el text deliciós d’una bona amiga que diu :

El teu pas per aquests camins, ens ha ensenyat el camí de la llum i de la serenor.

Topava finalment amb les notes escrites des d’un desconsol extrem per la seva neta – i filla meva – Montserrat :

AVI, Hi ha alguna paraula més bonica ? El meu Avi, el meu Avi.
L’Avi dels meus fills, a partir d’avui l’Avi dels meus records.
Ho saps com t’estimo ?...... pare com es viu sense avis ?

Dies abans del traspàs de l’avi Manel, la meva filla, ja m’havia fet aquesta mateixa pregunta, que ni en aquell moment – ni tampoc ara – té una resposta fàcil.

Del Siràcida reprodueixo “ El dol pels difunts “

Fill meu, si algú es mor, no t’estiguis de plorar,
comença el dol i desfoga el teu dolor.
Dóna-li sepultura segons la seva voluntat
I ocupat de la seva tomba.
Plora amargament , plany-lo a llàgrima viva,
Observa el dol que li escau,
Un o dos dies més per evitar murmuracions,
I desprès consola’t de la teva tristesa,
Perquè la tristesa porta la mort
I la pena del cor consumeix les forçes.
En la calamitat es prolonga la pena,
I tothom maleeix una vida insuportable.
No t’abandonis a la tristesa;
Aparta-la pensant com tot s’acaba.
No oblidis que la mort no té retorn,
Que al difunt no li seràs de cap profit, i que a tu et faries mal.
Recorda que la seva sort serà també la teva;
"ahir per a mi, avui per a tu"
Quan un difunt reposa, deixa que també reposi el seu record;
Consola-te’n, un cop ha exhalat l’esperit.

En el seu recordatori, seleccionàvem les paraules que millor descriuen els nostres sentiments ;

No ens entristim
Pel fet d’haver-lo perdut.
Sinó alegrem-nos
Pel fet d’haver-lo tingut.

No tinc resposta a la teva pregunta Montserrat ; de l’Avi Manel a partir d’ara, com de L’Avi Antonio sempre, tots nosaltres trobarem a faltar el seu somriure.

© Antonio Mora Vergés