dimarts, 23 de març de 2010

SANT PERE DE MIRAMBELL. EL TÚMUL ROMÀNIC.

Quan al topònim el contingut semàntic es aplicable a “lloc amb vista panoràmica significativa”. Algun autor no dubta que prové de l’aglutinació i fossilització d’una frase com Mira’l bell, “contempla els llocs bells”, i altre ho considera derivat del mirambell, planta herbàcia de la família de les quenopodiàcies (Kochia scoparia), de fulles lanceolades trinervades i flors verdoses, conreada com a ornamental i emprada per a fer escombres. L’existència de més llocs amb aquest mateix nom em fa pensar que aquesta segona opció sigui la bona. A reserva de fer la consulta del diccionari etimològic, o de l’Onomàsticon del Mestre Joan Coromines i Vigneaux.

M’havien parlat molt – i bé - d’aquesta església, documentada des de l’any 1102, consta que fou reconstruïda al voltant de 1.143, sota la doble advocació de Sant Pere i Sant Sadurni. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d'espadanya – ara mutilat - al mur de ponent.



És molt freqüent que annex a les esglésies s’hi trobi el fossar i/o cementiri, i fins com en el cas de Sant Jordi d’Alta-riba, que en un dels costats del temple descansin els nínxols dels difunts.

A Sant Pere de Mirambell, trobem altrament que la capella està situada al centre del cementiri, i llevat de la portalada i l’absis, la resta de parets suporten les sepultures on troben el descans etern dels veïns del poble.

Sant Pere de Mirambell , al que qualifiqui-ho com túmul romànic, tingué en el seu inici una sagrera, algun lector es preguntarà que és això exactament ?. Un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades.

Podem assenyalar algunes de les característiques més importants dels pobles de sagrera:

- Tenir l’església parroquial en una posició central .

- El radi de la sagrera era de 30 passes, comptades a partir de les parets de l’església (només en algunes escasses excepcions és feien més o menys passes). Les mides podien, però, variar una mica d’un lloc a un altre, segons com es feia la medició i segons la grandària de l’església. En principi, com explica un document, hom triava una persona a la qual se li feien fer trenta passes en cadascuna de les quatre direccions.

- L’espai de la sagrera podia tenir una planta arrodonida, poc o molt ovalada, o bé, molt sovint, tenia una planta rectangular.

-La sagrera també incloïa normalment el cementiri.

De fet amic lector, quina millor plasmació d’aquest concepte medieval que aquesta Capella de Mirambell, situada al centre de l’actual necròpolis, o fossar ?.

Poseu-vos les piles i busqueu temps per visitar Sant Pere de Mirabell, l’Anoia – alta i baixa – i tots i cadascun dels tresors amagats en aquestes terres del ‘forat negre’.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: