El gnòmon del rellotge de l'Hostal de Vallhonesta

Tornava a les runes gegantines de Vallhonesta en ocasió de la festa del 71 aniversari del Joan Moliner i Manau, conegut ja com el darrer hostaler i ermità de la romànica de Sant Jaume.

Fèiem amb el Joan Escoda i Prats un tomb per les restes de l’hostal, i l’aguda vista del fotògraf de Mura, va advertir el que sens dubte era el gnónom del rellotge sol en les restes de la paret de la façana principal de la casa. Les fotografies en donaran testimoni.

Els rellotges de sol tenen per a mi, com tantes i tantes coses del nostre país, un especial valor, i sempre que en trobo algun el retrato ,i si és possible l’exposo a la galeria fotogràfica de www.moianes.net ; m’encanten les llegendes que sovint acompanyen el dibuix del rellotge vertical; des de la clàssica, tu sense so, jo sense fe, ..... , fins al verset encertadissim de Sant Pere de Bertí

Pels camins del Cel
El sol va fent via
Mira quina hora és
I aprofita el dia.

Sense oblidar els rellotges de Nostra Senyora del Remei a Caldes de Montbui, o el de L’Estany , o,......

La història del rellotges de sol i la de la nostra espècie tenen el mateix inici; i l’evolució dels coneixements humans és la que fa avançar en el seu disseny i precisió, fins esdevenir quasi una ciència la gnomònica. A Catalunya tenim – no podia ser d’altra manera – un col•lectiu, la Societat Catalana de Gnomònica ; els objectius fonamentals d'aquesta organització son : el foment de l'estudi i la investigació al voltant dels rellotges de sol, promoure'n la seva construcció, recuperació i restauració i l'impuls de tota activitat relacionada amb els rellotges de sol.

Manllevarem algun dels coneixement tècnics d’aquesta Societat per explicar-vos a grans trets la evolució dels rellotges de sol :

Als grecs que varen estudiar a consciència els rellotges de sol, devem que el gnòmon (el «pal dret») deixi de posar-se vertical i passi a ocupar la posició correcta, paral•lela a l'eix terrestre. És essencial copsar la importància que té el fet de deduir que calia posar el gnòmon paral•lel a la direcció de l'eix terrestre: això feu que els rellotges assenyalessin tot l'any les hores d'una durada constant convertint-los en instruments de mesura realment.

Els àrabs, aprofitant que traduïren meticulosament els textos de Ptolomeu, van perfeccionar fins uns altíssims nivells la tècnica dels quadranters. Durant els anys del seu domini diverses millores s'introduïren en l'astronomia i la matemàtica. Per primer cop s'utilitzà el sinus com a mesura trigonomètrica i es perfeccionà l'astrolabi. També van posar a punt el gnòmon foradat, modalitat que consisteix en posar una plaqueta a l'extrem de l'estil amb un forat diminut, això fa que el punt on marca estigui molt més ben delimitat que el perfil, de vegades confús, de l'ombra de la busca.

D’aleshores ença no hi va haver cap canvi significatiu en el disseny i fabricació dels rellotges de sol, que ocuparien les façanes de Palaus, Esglésies, i també de moltes cases, fins a l’adveniment de la excel•lència mecànica que s’assolirà a mitjans del segle XVIII.

La pregunta però quan al rellotge de sol de l’Hostal de Vallhonesta, que s’abandonarà cap a la meitat del segle XX, i quin ràpid espoli palesarà manifestament les instruccions d’anihilació vers els nostre país que portaven els nouvinguts. És justament que deia la seva llegenda ?.

A l’espera de les respostes demanades a la Societat Catalana de Gnomònica i a la redacció del Breny a Sant Vicenç de Castellet, una hipòtesi : A esquerra i dreta del gnòmon, el sol i la lluna, com a símbols apocalíptics, que anuncien la destrucció d’aquest món dolent, com a preàmbul de l’aparició del cel nou i la terra nova.

Recordo sempre, i més en aquestes dates nadalenques, el comentari d’una amable lectora d’edat avançada, senyor Mora, quan llegeixo els seus relats, també jo pujo dalt de les carenes, gaudeixo de la bellesa de les nostres muntanyes i valls, i m’extasio en la contemplació de les nostres ermites, masies i castells. Som tants i tants els que ens estimem aquest país, que finalment acabarem commovent al bon Déu i ens atorgarà la llibertat i la independència.

© Antonio Mora Vergés

SANT MARTÍ DEL PUIG-ERMENGOL. LA MALEDICCIÓ DELS ROCAFORT D'OLÓ. SANTA MARIA D'OLO. EL MOIANÈS.

. Imatges cedides per l'Arxiu Gavín

Els antecedents d’aquesta història els trobem en la desamortització de bens eclesiàstics, allò de la desamortització de Mendizabal, us sona ?. En alguns països aquesta tècnica va permetre la redistribució de la riquesa, aquí, a Espanya, ben al contrari, va ser un eina per enriquir als més rics, i continuar amb la política de corrupció, que tants i tants bons moments ens ha donat fins en la història recent [ Només cal llegir els diaris ], no tinc dissortadament cap evidencia per negar el fet pràctic de fer sinònim de corrupció determinades sigles polítiques.

Hem de suposar com a cert, el compromís del senyor de Rocafort d’aquell període i del prevere de Sant Feliu de Terrassola, en el sentit que la transacció mercantil, real o simulada, però en qualsevol cas efectiva pel que fa a la titularitat dominical de l’ermita de Sant Martí de Puig-ermengol que anirà a incrementar el patrimoni de Rocafort, pretenia salvaguardar justament aquesta església de la destrucció.

L’ermita és mantindrà en peus, fins i tot desprès de la victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II  República,  en el conflicte bèl·lic 1936-1939 en el  que tants i tants edificis d’interès monumental desapareixeran ja per efectes de l’activitat bèl·lica, ja pel furor anticlerical.

El senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.

En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.

D’aleshores ençà Rocafort i la veïna Rocabruna, ha tingut com a propietaris, un príncep de la família que regna a l’Aràbia Saudita, Saad Bin Abdul Al Saul,  una Corporació Royal Investment Company , que sembla tenia segons la premsa grans projectes per aquesta zona :

DIVENDRES, 15/02/2002 - 07:30h

La finca de Rocafort i Rocabruna es convertirà en un gran complex hoteler.

Un gran palau de congressos, un auditori i salons per a concerts, reunions o seminaris, hotels, restaurants, camps de golf, pitch & put, pistes de tennis, club eqüestre, aeròdrom, balneari, un petit museu i un indret de pesca, són alguns dels projectes que Royal Investment Company té en ment per a la reforma de la finca modernista de Rocafort i Rocabruna a Santa Mª d'Oló.

Tota aquesta descripció podria semblar que implica inevitablement renunciar al meravellós indret en què està ubicada la finca i construir-hi una urbanització, però, segons portaveus de l'empresa compradora, no hi ha cap intenció d'urbanitzar sinó que es valora molt el paisatge que envolta aquesta enorme finca i dins dels plans futurs hi ha el de preservar la natura i destinar el 80% de les 840 hectàrees de la finca com a zona de conservació del paisatge.

La compra de la finca, que ja es va tancar l'any passat i que es feu per 1000 milions de pessetes, és només el començament d'una gran inversió envers aquestes terres ja que l'avantprojecte que presentà l'empresa compradora presenta inversions de valor de 10.000 milions de pessetes. En relació amb l'aspecte econòmic, cal recalcar que, malgrat ja hi ha inversors estrangers interessats en el projecte, l'empresa dóna prioritat als possibles inversors catalans o de l'estat interessats.

Per altra banda, els nous propietaris, tampoc volen que la transformació de la finca, impliqui un allunyament entre la gent del poble i aquesta, sinó que la seva intenció és posar un servei de vigilància per evitar destrosses però deixar pas a tothom arreu dels terrenys per tal que puguin gaudir de la tretzena de fonts, del bosc i d'un berenador que s'hi instal·larà.

Respecte a les fonts, han estat analitzades per l'empresa Saboredo S.A. i s'ha determinat que tenen una bona fórmula química com per utilitzar-se de medicina mineral i que la seva aigua podria ser beneficiosa de cara a problemes d'estries, de metabolisme o estomacals. És per això que, entre d'altres, una de les infrastructures que s'hi pretenen instal·lar és un balneari. Dins del mateix projecte, d'acord amb l'Ajuntament d'Oló, es faria venir aigua del Llobregat pel municipi, es construiria una depuradora i l'aigua resultant s'aprofitaria pel rec del camp de golf.

L'Ajuntament d'Oló, ara per ara, es mostra obert a propostes davant del projecte ja que aquest sembla molt positiu de cara al desenvolupament del poble i tampoc han sortit, encara, postures locals contràries.

Res de tot l’anterior, s’ha materialitzar a darreries del 2.007, i avui ha reserva de comprovar-ho en el Registre de la Propietat,  els propietaris actuals,  Olga Farré Trenzeleva,  procedirien de l’antiga U.R.S.S.

Per la Vall dita avui del Reis, on fins els ocells tenen por de manifestar la seva joia, el vent fa ressonar fins a l’infinit les paraules de Jesús, que trobareu a Lc 20,25:

Doneu al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Esperem ben aviat poder aconseguir imatges de Sant Martí de Puig-ermengol, i accedir fins al solar on hi havia l’ermita.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/sant-mart-de-puig-ermengol-ludol-de-du.html

Que  Sant Martí de Tours   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

l'hivern 71

El Joan Moliner i Manau comptava des del seu naixement 71 hiverns; calia certament celebrar-ho de la forma adequada, i en la seva condició d’hostaler de Vallhonesta, i ermità de la romànica de Sant Jaume, ens va semblar a tots ; al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomàs Irigaray i López, al Josep Maria Perarnau i Bover, a l’Antoni Ibáñez Olivares, al Santiago Moya Romero, i a l’Antonio Mora Vergés , que un esmorzar en aquell indret de tipus clàssic : amanida, pa torrat amb tomàquet, botifarra a la brasa [ blanca i negra, no som gens racistes ], regat amb un vinet que fa cantar als àngels; postres de músic amb “gotes diverses “ [ en aquestes terres interiors igual plou mistela, vi de missa, conyac o whisky ] , i els cafès com a cloenda gastronòmica ,fora per així dir-ho el més encertat; a vosaltres amics lectors us deixem el veredicte.

El dissabte 22 de desembre, el pronòstic meteorològic, era clar : pluges torrencials, ambient gèlid amb boires gebradores i risc de nevades a la cota zero; confiàvem que malgrat el descrèdit dels nostres meteoròlegs, no trobaríem – com així va ser - ningú per aquells verals. Ens citàvem al lloc habitual, la Plaça Granados de Sabadell a les 8,30, finalment per raons diverses únicament sortíem del Vallès Occidental, el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; ens havien de trobar amb el Joan Escoda i Prats, que venia des de Mura, la Capital de les Valls del Montcau, al Bages , al trencall de la carretera per on s’accedeix a Vallhonesta com més tard a les 9,15; amb puntualitat catalana [ els anglesos ho van aprendre aquí, mentre negociaven el lliurament del nostre país al rei castellà a canvi de Gibraltar, això de la puntualitat ]. L’equip logístic – el que s’ocupa del transport, i l’avituallament – el formàvem, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, que pujaríem amb els vehicles tot terreny fins a l’era de l’hostal de Vallhonesta; el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López, farien via per camins i corriols, lleugers d’equipatge i conciliant afecció i devoció.

Un cop executades les tasques elementals; preparar taules, cadires, plats i coberts, i deixant al Joan Moliner i Manau, atiant el foc per preparar les brases, anàvem a fer un tomb per les runes de l’antic hostal, conegut en algun temps per la seva magnificència com l’Hostal de la Glòria. Amb els anys havíem anat trobant i descrivint; el molí de l’Hostal que donava servei a les petites propietats que dedicades majoritàriament al conreu de la vinya, no disposaven de potencial econòmic per dotar-se d’aquest servei; el dipòsit on es recollien les aigües pluvials, situat prop de la cuina, amb tota l’aparença d’una terrassa – mirador, sobre la vall del Farell i les muntanyes de Montserrat, que també aquest mati, envoltades de boira, serien objectiu de les nostres màquines de retratar; els corrals del bestiar itinerant i les cavallerisses; les tines que la casa tenia per elaborar i guardar per al seu consum el vi; havíem constatat la quasi total absència de restes de teules entre les runes del primer pis, això confirmava el pillatge a que s’havia sotmès aquesta propietat d’ença del seu abandonament just a la meitat del segle XX. Aquell mati del 22 de desembre de 2.007, quan una vegada més l’ombra de la sospita s’alçava en tocar-li al govern el premi de la loteria Nacional, nosaltres descobriríem el rebost de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. El Joan Escoda i Prats i jo mateix faríem fotografies de les restes d’un antic armari encastat , dels ganxos on penjaven els embotits, i fins d’unes estances minúscules que servien com assecadors i/o llocs per a conservar els queviures.

Tornàvem a temps d’asseure’ns a la taula, i degustar les exquisiteses que el Joan Moliner i Manau havia cuinat per a tots nosaltres; el mati com estava previst fantàstic ! ; assolellat, serè, clar i plàcid. Fins l’acudit tant propi en un esmorzar només amb homes, s’esqueia com un guant: La teva donar fa l’amor amb tu per amor o per interès ?. segur que per amor, perquè d’interès no n’hi posa gaire !.

El temps però no s’atura, i menys encara en les hores de felicitat, i ens calia finalment ajudar en la recollida dels estris, i de les deixalles, calia retornar l’indret al seu estat natural, net i polit; de les tasques d’embrutar i destruir, se n’ocupen amb la màxima eficàcia, les tribus cada cop més nombroses dels vàndals i els brètols.

Joan; a banda dels regals “tradicionals “ per a tu i la teva família que sempre sigui certa la pregaria que llegíem a Sant Joan de Codolar :

Verge Bruna, dolç recer,
Feu sempre en aquesta casa,
Que no i hagi, poc ni massa
Només el que és menester.

I, que per molts, molts anys ,de part dels teus amics incondicionals !

© Antonio Mora Vergés

Castellar del Vallès, el Country de tot cor amb la Marató de TV3

Ens trobàvem puntualment a les 12,00 a l’espai Tolrà, les esplèndides instal·lacions que per a diferents usos públics, s’havien salvat del desastre de la tèxtil que havia donat nom als llençols.

La major part dels afeccionats de Castellar pujaven a la tarima; per un dia, veterans i novells, serien en termes d’igualtat els reis de l’espectacle ! .

Comptava més d’un centenar de persones ballant; si pensem en una mitjana de quatre espectadors per cada ballador, ens surt ben aviat que fins a cinc-centes persones gaudíem, deixeu-me fer l’acudit – a cor que vols - d’aquesta meravellosa iniciativa. Si la generositat també la multipliquem en la mateixa proporció, ens dona pel que fa al Country de Castellar del Vallès, que l’aportació econòmica per combatre les malalties cardiovasculars, ha estat notable.

El Country és alhora que una activitat física, que ajuda i molt al bon funcionament del cor, un sentiment de pertànyer a la col·lectivitat, i això ens fa sentir-nos com a nostres els problemes i temors dels altres.

Des de la meva qualitat d’espectador, gràcies una vegada més als Amics del Country de Castellar del Vallès; de veritat, de tot cor !

(c) Antonio Mora Vergés

Santa Magdalena de Vilarestau.

Potser com a única virtut, o com major defecte, tinc la obstinació; m’agrada definir-la per a mi mateix, com a santa obstinació, i més enllà de la reiteració en un objectiu, està quasi sempre en l’arrel de les moltes troballes que hem anat fent al llarg dels anys. Aquesta afirmació i/o reconeixement és particularment vàlid pel que fa a l’ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, primer sota l’advocació de Santa Maria, i més tard [ quan més tard ? ] dedicada a Santa Maria Magdalena, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

Esmorzàvem de Pre-Nadal [ ara aquesta expressió està de moda ] a la Violeta de Castellterçol, aquest és el punt de trobada, dels que venen del Bages, concretament de Mura la Capital de les Valls del Montcau, i dels que venim del Vallès Occidental, en el meu cas de Castellar del Vallès, la Capital també de l’Alt Vallès. L’objectiu per al Joan Escoda i Prats que s’havia esmerçat com sempre confegint el full de ruta, i per a mi, es concretava en trobar i retratar les restes de l’església romànica que possiblement per influència francesa, havia canviat l’advocació de Santa Maria a Santa Magdalena.

La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

Seguíem les indicacions del Francesc Casanellas i de la senyora Maria Dolors Bernal Creus, que des del Servei d'Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, ens havia tramés un e.mail on ens deia :

L'Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l'Arxiu Municipal disposem d'informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d'ajuda per situar-la.

Arribàvem a l’indret indicat seguint el camí de la pedrera del Cerdà, i comprovàvem que efectivament només hi ha en peu algun tros de les parets laterals; a reserva d’un treball arqueològic, sembla que es tractava d’una ermita de planta rectangular sense absis. Únicament des del coneixement de la follia destructora de la Guerra Civil, podem entendre el lamentable estat d’aquesta joia del nostre passat. Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que tampoc reeixiria de la barbàrie bèl·lica.

El Joan Escoda i Prats, i jo mateix, fem una llarga sèrie de fotografies que trametérem via e.mail juntament amb aquest relat a la senyora Maria Dolors Bernal. Esperem publicar-ho als llocs habituals i també a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/

Santa Magdalena de Vilarestau passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a Sant Pere de Musarra, Sant Pere de Marfa [ dit també de les gallines ] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà,............ i......., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !

Amics lectors els millors desitjós, personals, familiars i professionals per aquest Nadal 2.007, i pel proper 2.008 !

© Antonio Mora Vergés

El Pare Noël de Mura.

Mura és una població de la comarca del Bages, se la coneix com la Capital de les Valls del Montcau; [l’origen del topònim a reserva de consultar-ho en l’Onomasticon Cataloniae d’en Joan Coromines i Vigneaux , podria derivar-se de la peculiar forma de les valls altes de la riera de Nespres]. Doncs en aquest lloc encisador aquest any 2.007, el veïnat ha confegit i te exposat a la curiositat de tothom, un bon nombre de figures del Pare Noël.

El Joan Escoda i Prats, sabadellenc de naixement i muratà d’adopció, convertit per a mi en un “personal Pare Noël” ha volgut fer realitat allò, de que qui no estrena res per Nadal, res no val, i m’ha fet un regal extraordinari : la contemplació del rellotge de sol, el comunidor de Sant Pere de Bertí, i l’entorn entre feréstec i oblidat de les terres que fan frontera entre l’Alt Vallès, el Moianès i l’Osona.

Quan al rellotge ens rep amb la seva engrescadora llegenda :

Pels camins del Cel
El sol fa via
Mira quina hora és
I aprofita el dia.

Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**]
(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.


El de Sant Pere de Bertí, integrat en l’edificació cal estar amatent per advertir-lo. No així en el cas del Comunidor de Sant Joan d’Oló, que es troba al bell mig del pati entre l’església i el petit cementiri. Els dos esmentats son els únics que conserven la tradicional forma de cobert als quatre vents; com a Pedró en trobareu força encara : a Vilarasau, dins del terme de Santa Maria d’Oló, a Mura, a Santa Maria de l’Horta d’Avinyo,.....


De l’entorn, s’ha de fer especial esment a les restes d’un somni foll, les cada cop més evidents runes per obra i desgràcia de la tribu que assola la nostra catalana terra, els vàndals ; ens referim al que fou anomenat Castell els segles XI al XIV amb el nom de Clascar, per esdevenir masia entre els segles XV i XIX, continuant però senyorejant el terme de Sant Pere de Bertí, i acabaria a començaments del Segle XX en un totum revolutum arquitectònic, que malgrat tot -val a dir-ho – te el seu encant.


El mati ens permetria encara meravellar-nos amb la bauma del Rossinyol, tot just en la nostra incorporació a la pista asfaltada que enllaça Sant Feliu de Codines, amb la carretera de Centelles, passant per Sant Miquel del Fai.

Gràcies al meu Pare Noël de Mura, he pogut amics lectors gaudir d’aquest regal, que m’agradarà compartir amb vosaltres.

Bon Nadal !

Antonio Mora Vergés

VILARESTAU.

Diu l’enciclopèdia : Antiga demarcació i església sufragània del Municipi de Centelles [ Osona ]. Situada al Pla de la Garga, a 673 metres d’altitud entre els masos de l’Ollic i el Cerdà. Inicialment fou con sagrada a Santa Maria i més tard a Santa Magdalena.

Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que no reeixiria de la barbàrie bèl·lica, que s’ha donat històricament en anomenar Guerra Civil. Abans, aleshores i ara, totes les guerres tenen un únic denominador comú; dominar als altres.

La senyora Maria Dolors Bernal Creus, des del Servei d'Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, em diu molt cordialment,. senyor Antonio Mora i Vergés ;

L'Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l'Arxiu Municipal disposem d'informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d'ajuda per situar-la.

El recorregut de l’itinerari número 5 , del Centre Excursionista de Centelles, en relació a aquesta ermita ens diu :

Seguint les senyals blanques i verdes, Arribem al Cerdà seguirem una carretera de carro a l’esquerra i voltarem la propietat sempre a la dreta per entrar per l’entrada principal.
Per tornar, sortirem pel portal principal i agafarem el camí per on hem vingut fins arribar el bosc que deixarem el camí i seguirem a la dreta. A uns cinc minuts, al passar per un encreuament de línies d’electricitat, mirarem a l’esquerra, a dalt d’un turonet, ple de pins, hi ha les restes de l’Església Romànica de Santa Magdalena, podem deixar el camí i dirigir-nos a visitar les runes de l’Ermita.

Francesc Casanellas , un molt amable lector del blog www.coneixercatalunya.blogspot.com , també va tenir l’amabilitat d’adreçar-me la següent comunicació :

L'ermita de Santa Magdalena és fàcil de trobar: Des de la casa del Cerdà seguir la pista cap a l'Ollic. Just abans de la línia elèctrica hi ha un turonet a l'esquerra amb les runes de l'ermita. El mapa de l'Alpina està equivocat i la posa desprès de la línia.

El vent que aquest diumenge nou de desembre, agreuja l’extrema sequera que patim des de fa tant de temps, desaconsella fer aquesta recerca, i restaran encara per un període inestimat, sense recollir les darreres imatges d’aquesta ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

A contracor anem aixecant inventari del patrimoni que la deixadesa d’uns i altres, ha malmès fins a l’absoluta desaparició en alguns casos.

No tinc esma ni per a maleir-los davant de Déu.

© Antonio Mora Vergés