LES PEDRES CRIDANERES DE LA CATALUNYA CENTRAL

Els humans i d'altres animals percebem el so mitjançant el sentit de l'oïda, però a més a més podem percebre sons de baixa freqüència a través d'altres parts del cos. Generalment es considera que els sons audibles per a l'oïda humana són els que tenen una freqüència compresa entre els 20 i els 20.000 Hz però aquests límits no estan clarament definits (per exemple, a la banda inferior hi ha qui considera valors inferiors com 12 Hz i és ben sabut que el límit superior disminueix amb l'edat. Per damunt i per sota d'aquest rang hi ha els ultrasons i els infrasons, respectivament. Altres espècies poden percebre altres rangs de freqüències: gat domèstic 100-32.000 Hz; elefant africà 16-12.000 Hz; ratpenat 1.000-150.000 Hz o els rosegadors 70-150.000 Hz. És ben conegut l'exemple dels gossos (40-46.000 Hz), que poden escoltar sons a freqüències per sobre dels 20.000 Hz que són imperceptibles pels humans.

El preàmbul era del tot necessari per presentar-vos un fet força comú en les nostres  terres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html

http://www.bergactual.com/2012/01/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda-jussa

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html

El Roc de Sant Urbici ,  Roca del Moro de Can Cervera  / http://www.viveriserrateix.cat/serrateix.php#roc

El Castellot , http://www.viveriserrateix.cat/viver.php

Està clar que no tenim les mateixes  capacitats que algunes especies animals, tampoc ja les que tenia la nostra espècie fins a dates relativament recents. Quants  de vosaltres es veu capaç d’entendre una pel·lícula de cine mut ?.  Quants entenen el missatge senzill de les imatges romàniques ?.

Ens agradaria trobar un ‘mèdium’ que ens expliques de forma entenedora, el que ens ‘diuen’ les pedres a que fem referència. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT FELIU DE BOADA. PALAU-SATOR. L’EMPORDÀ JUSSÀ

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen – bona brevis – les seves impressions sobre l’església parroquial de Sant Feliu de Boada, topònim sobre el que la doctrina no s’ha posat d’acord; uns el farien derivar del castellar bòveda, altres en defensen un origen descriptiu com ‘lloc amb multitud de bous’ , i fins tenim els qui li atorguen un origen àrab abu-l-quatila, del nom propi de persona; el lloc pertany avui al municipi de Palau-Sator (Sa Tor o de la Torre), i està a la comarca dita del Baix Empordà, nosaltres pensem que la forma catalana més correcta és jussà, i que l’ús – molt estès a Catalunya – de les formes alt i baix, cal explicar-lo des de la prohibició de la llengua catalana desprès del genocidi de 1.714, i d’una clara ‘síndrome d’Estocolm col•lectiva’, provocada per aquests quasi 300 anys de captiveri.

La batllia de Palau-sator de 1632 estava formada pels mateixos nuclis que s'integren a l'actual municipi: Palau-sator, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Pantaleu i Sant Julià de Boada.

Sant Feliu de Boada, situat al nucli del mateix nom, està documentat des de l'any 994, consta al segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1017); possessió confirmada el 1097 (butlles de Benet VIII i d'Urbà II) i que continuava al segle següent (1174).

Els honors d'aquesta parròquia i de la de Palau-sator foren venuts el 1225 per Arnau de Fontclara a l'abat d'Amer.

L'edifici actual és d'estil gòtic tardà (segle XVI), conserva restes de fortificació, té una sola nau, amb capelles laterals al mur nord i absis poligonal



Ens expliquen – no podem accedir a l’interior – que la volta és de creueria, les claus de volta són esculpides, i son visibles encara alguns restes de l'absis romànic de l'edifici anterior.




La porta d'accés és allindada, amb timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les restes de decoració esculpida de les impostes.



Al centre de la façana hi ha un òcul atrompetat. El conjunt és rematat per un campanar de paret de quatre obertures.

Un dels efectes – desitjats evidentment des del govern del Regne d’Espanya que els va propiciar – de la concentració de parròquies i/o de municipis , és la pèrdua de la seva memòria històrica. I ja sabem allò de; qui perd la història, per la identitat, oi ?.

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI. ELS FRANCH DE VILANDENY I DE CARDONA

Quan ens aturàvem en aquest indret del Solsonès, no tenia consciència de fins a quin extrem m’acabaria interessant la peripècia vital d’aquesta nissaga.

L’enciclopèdia a l’entrada Vilandeny diu : En aquest sector es troba l'antiga masia de Can Franch, família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba.

Andreu Galera i Pedrosa , de l’Arxiu Històric de Cardona, explica dels Franch: família de pagesos benestants oriünda del lloc de Vilandeny (Navès, Solsonès), molt proper a Cardona, fins que l’any 1679 obteniren de Carles II el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona en la persona de Francesc Franch i Soler, el fill primogènit i hereu de Joan Ramon Franch (†1652) i Emerència Soler. Poc temps desprès, Francesc traslladava la seva residència fins a Cardona i el casal que el seu pare havia comprat l’any 1650 en el carrer de la Fira (número 2), a tocar del Firal, en la que havia de ser la casa pairal dels Franch per espai de tres-cents anys. Aleshores, ja havia enviudat de la seva primera muller, Anna de Gibert i d’Aguilar, la germana del donzell Miquel de Gibert, amb la qual havia estat pare d’una única filla, Maria Anna Franch i de Gibert. Per això mateix, s’esposa en segones noces amb Anna Maria Boix i Bordons (†1740), la filla de d’Antoni Boix i Maria Bordons, i germana del notari Antoni Boix i Bordons, segons capítols del 26 de setembre de 1682, amb la qual fou pare d’altres nou fills encapçalats per Antoni Franch i Boix, el seu primogènit i hereu, que estudià fins a doctorar-se en drets. Vers el 1700, la família restava encapçalada per Francesc i el seu hereu Antoni, que l’any 1704, enllaçava amb Francesca, la filla del senyor Melcior de Rovira i Reguer, donzell, baró de Sant Climenç i Miravé, amb residència a la ciutat de Solsona.

Advertir, però, que al seu costat convivia una branca secundogènita. Ens referim a la família de Josep Franch i Soler, el fill cabaler de Joan Ramon Franch, que estudià fins a doctorar-se en lleis per integrar-se després dins l’administració ducal com assessor ordinari de la Cúria ducal. L’any 1675, s’esposà amb Dionisia de Capdevila i Pejoan (†1706), l’única filla d’Antoni de Capdevila i Joana Pejoan, que com a hereva universal dels seus pares va heretar la casa dels Capdevila a la plaça de la Fira, on s’instal•là el novell matrimoni. Josep i Dionisia van ser pares d’un fill, Joan Francesc Franch i de Capdevila, Doctor en drets, que com ja hem dit enllaçà amb Isabel Maria Jordana i Tristany, la filla del Doctor Francesc Jordana i Anna Maria Tristany.

Els Franch assoliren a Cardona la condició de Patricis i Protectors de la Confraria de la Verge del Patrocini; en la desapareguda casa del carrer de la Fira número 2, - pintada de color blanc, a la dreta de temple parroquial - es custodiava la imatge de la ‘ Verge Petita’; d’aquí sortia el recorregut de Festa Major que sota l’amorosa protecció dels ‘petits bastoners’ la duia fins a l’església de Sant Miquel , i Sant Vicenç.

Com en el cas dels Tolrà de Cabrils, el període 1936-1939, comportarà per als Franch un canvi radical en la seva existència

SANT SERNI DE TERRERS. CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, agafàvem el trencall el trencall que surt a mà dreta – en el sentit de la marxa - de Berga a Sant Llorenç de Morunys, per la carretera que uneix ambdós poblacions, i que ens menys de mig quilòmetre per una pista de terra en deixarà just sota les runes de l’esglésiola que va estar dedicada a Sant Serni, al costat de la masia de Terrers.
Ens rep el gos de la casa que ens farà companyia en la nostra tasca de recollir imatges; tindrem ocasió de saludar també a la senyora de la casa, que ens explica que fa més de seixanta anys que hi viu, i que del seu record ja estava malmès el petit edifici religiós.



L'església és documentada des del segle IX, això fa pensar en una primera edificació preromànica ; reformada posteriorment en estil romànic, la trobem esmentada com a parròquia el segle XI.




Al segle XVIII fou modificada: s'anul•là l'absis i s'obrí, al mur de migjorn, una capella de planta rectangular.

Al segle XVIII era sufragània de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l'Aiguadora , que pertany actualment al municipi de Castellar del Riu. .

En aquest edifici era venerada una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, de factura molt rústega (43 cm d'alçada), possiblement de finals del segle XIII. Actualment la imatge de Nostra Senyora de Terrers està guardada en una casa particular.

Ens agradaria incorporar una imatge fotogràfica de la Mare de Déu de Terrers, i de tenir-los els seus goigs. Això, i qualsevol informació addicional en relació a Sant Serni de Terrers, ens ho podeu enviar a l’email castellardiari@gmail.com ,  coneixercatalunya@gmail.com

Al Inventari de Patrimoni de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem :

ESGLÉSIA DE SANT SERNI DE TERRERS
Altres noms ; de la Torre o de Torrers
Adreça. Ctra. Berga-St. Llorenç de Morunys, km 17 a la dreta
Terrers. Capolat (Berguedà)
Estil Romànic
Època segle XII

MASIA DE TERRERS
Adreça ; Passada la Mina en direcció a l'Aiguadora, pista Terrers-la Mina. Capolat (Berguedà)
Estil : Obra popular
Època segle XVII

Quan al topònim :  derivat del llatí CAPPULARE), en el sentit de muntanya tallada, és a dir 'penya-segat'

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que sant Serni  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels berguedans ,   fontcobertins , urgellencs ,  montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. , viatgers de Rodalies de Catalunya ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, els policies assassins de Marroc , dels EUA ,  d'Iran , ... ,   continuen en llibertat

Les eleccions  d’Extremadura venien a confirmar  el traspàs DEFINITIU I ENS TEMEM QUE IRREVERSIBLE  de la “ milana bonita “

Badalona ens recordava - dolorosament -  que els pobres són aquells que no serien el que són si nosaltres fóssim el que hauríem de ser.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA PIETAT. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant de l’anomena’t en algun temps, santuari de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys; és un edifici d’estil gòtic , de reduïdes dimensions, que constava en els seus inicis d'una sola nau amb dos trams a més d'un porxo.



Posteriorment a la seva construcció, que situem al segle XV, el santuari del que - ultra el fet ‘ dissortadament normal’ de trobar-se tancat, i ens comenten que de fa anys - , ha sofert notables modificacions. No podem estar-nos de posar blanc sobre negre, que malgrat la nostra llarguíssima experiència, ens meravella la quasi absoluta absència de dades pel que fa als segles XVI A XIX.

En la primera informació que trobàvem, s’esmenta que a mitjans segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau.



Als quatre ambients de l'interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il•luminació de l'espai sencer procedeix d'un ull de bou del mur que avui tanca l'antic porxo i d'una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909.

En que més en dol però, és no poder veure el retaule gòtic de la Pietat, obra de l’any 1480. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel•la•la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.



Ens agradaria completar aquesta petita nota amb una imatge actual d’aquest retaule, que pensem retratava el Josep Salvany Blanch, l'any 1.923; també aclarir a qui pertanyen les armes que adornen la porta, i per descomptat si els tingué en algun moment de la seva història, incorporar el goigs d’aquest Santuari.

Agraïm infinitament a la Nora Vela la seva rapida i eficaç contribució.

Aprofitava la fredorada d’aquesta primera quinzena de desembre per fer ‘ feina de despatx’, i el dia de Santa Llúcia 13.12.2017, trobava que el Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), ho retratava l’any 1919. El Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya no identifica que l’actual capella – aleshores ermita – de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys, sou pregats de fer-los-ho saber.

També ho feia entre 1920 i 1940 , Francesc Blasi i Vallespinosa, ( Valls, el camp sobirà de Tarragona, 1872-Barcelona, 1951).

Dissortadament, en matèria de llibertats, no hi ha constància de millores.

SANT VICENÇ DE PLANOLES. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió la nostra destinació era el poble de Planoles, topònim clarament descriptiu; diminutiu curiosament de de Planès, que està avui integrat dins del Municipi.

Volíem recollir imatges de l'església parroquial dedicada a Sant Vicenç de Planoles, de l’edifici esmentat l’any 1.114, no en queda gaire cosa.



Inicialment era una esglesiola d'una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l'interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l'església romànica.

A la torre campanar hi ha hi ha una placa amb la data de 1.869, o així ens ho sembla. Aleshores en aquestes valls l’extracció de ferro portava molts diners.



La torre campanar de planta quadrada, que qualifica d’esvelta , ‘ l’enciclopèdia de Barcelona’ , complia més la funció de conferir seguretat i fortalesa per la seva estructura robusta i compacta, que la de representar – com els campanars romànics - l’eix ascensional que s’adreça a Déu.



Una restauració moderna va posar en relleu l'estructura i rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l'antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau.



Em cridava l’atenció – malgrat no estar inclòs en el catàleg d’arbres i arbredes de Catalunya - un grèvol que creix a l’ombra de l’església.



L’advocació de Sant Vicenç Màrtir, molt estesa al País València, és inusual en aquestes terres , repoblades majoritàriament per persones procedents dels Comtats Francs.



Retratava una rosa metàl•lica en un dels recipients per posar plantes i/o flors. Em feia evocar Pardines.

EL MOLI DE LA GINEBROSA. SEMBLANÇA HISTÒRICA. EL SOLSONÈS

Segons informació del POUM del municipi de Lladurs, el molí de la Ginebrosa apareix documentat al segle XII. La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el dia rúfol creuàvem el pont de pedra que ens permet superar la Ribera Salada, i compareixíem davant la porta del que és avui únicament un habitatge qualificat en l’esdentegat document de planejament urbanístic com acceptable.





Ens rebien amablement i ens donaven tota mena de facilitats per recollir imatges de la bassa, i de la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli, que situat sota l’edifici , ens expliquen que fa molt de temps que no funciona.





Ens cal aclucar els ulls i situar-nos en aquest mateix indret fa prop de mil anys. La producció agrícola - cereals - és bàsicament de subsistència, i per poder ser consumit, el cereal ha de passar per un procés de mòlta que el converteixi en farina.

Des de molt antic l’home s’ha dotat d’un seguit d’instruments mecànics per poder moldre els cereals: des dels molins barquiformes neolítics al molí troncocònic romà, passant pels morters i molinetes utilitzats per les comunitats ibèriques.

A l’edat mitjana, es produirà la difusió d’un nou tipus de molí que, a diferència dels anteriors, troba en l’aigua la seva principal força motriu: el molí hidràulic. L’adopció del molí hidràulic per part de les comunitats medievals va suposar un augment considerable de la producció de farina, atès que la capacitat de mòlta de les moles d’aquests molins era força més elevada.

El molí fariner utilitza l'aigua dels rius com a font d'energia natural, habitualment l’aigua ha estat un dels elements sobre els que els senyors exercien el seu domini feudal; actualment exerceix aquesta funció l’estat. En el nostre cas, el Regne d’Espanya del que som captius d’ençà de 1.714. calia doncs demanar i obtenir el preceptiu permís i concessió. D’això que en diem avui burocràcia, aleshores era una ocasió perquè el senyor exercís els ‘mals usos’, habitualment sobre la muller i/o les filles del sol•licitant. Superat aquest mal tràngol, calia endegar la construcció d’algues infraestructures especials, entre elles la reclosa – en el punt on s’agafa l’aigua del riu i/o torrent - i el canal que ens permet transportar-la fins al moli.

La persistència del plugim feia quasi impracticable el terreny, i desistirem d’arribar-nos fins a la resclosa, necessària a causa de les fluctuacions del cabal , com les riuades i /o les sequeres , l'aigua ha d'ésser retinguda per mitjà de la reclosa que permet elevar el nivell de l'aigua, i desviar-la cap a una canal.

Amb l’ajuda del paraigües ens limitàvem a recollir les imatges que esmentàvem suara, el canal, la bassa i la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli.







Tornava a obrir els ulls al segle XXI, i em dolia constatar que lluny del que en diem ‘progrés’ la humanitat a fet una ‘ fugida cap al davant’, de conseqüències que com a mínim intuïm catastròfiques.