El Pare Noël de Mura.

Mura és una població de la comarca del Bages, se la coneix com la Capital de les Valls del Montcau; [l’origen del topònim a reserva de consultar-ho en l’Onomasticon Cataloniae d’en Joan Coromines i Vigneaux , podria derivar-se de la peculiar forma de les valls altes de la riera de Nespres]. Doncs en aquest lloc encisador aquest any 2.007, el veïnat ha confegit i te exposat a la curiositat de tothom, un bon nombre de figures del Pare Noël.

El Joan Escoda i Prats, sabadellenc de naixement i muratà d’adopció, convertit per a mi en un “personal Pare Noël” ha volgut fer realitat allò, de que qui no estrena res per Nadal, res no val, i m’ha fet un regal extraordinari : la contemplació del rellotge de sol, el comunidor de Sant Pere de Bertí, i l’entorn entre feréstec i oblidat de les terres que fan frontera entre l’Alt Vallès, el Moianès i l’Osona.

Quan al rellotge ens rep amb la seva engrescadora llegenda :

Pels camins del Cel
El sol fa via
Mira quina hora és
I aprofita el dia.

Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**]
(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.


El de Sant Pere de Bertí, integrat en l’edificació cal estar amatent per advertir-lo. No així en el cas del Comunidor de Sant Joan d’Oló, que es troba al bell mig del pati entre l’església i el petit cementiri. Els dos esmentats son els únics que conserven la tradicional forma de cobert als quatre vents; com a Pedró en trobareu força encara : a Vilarasau, dins del terme de Santa Maria d’Oló, a Mura, a Santa Maria de l’Horta d’Avinyo,.....


De l’entorn, s’ha de fer especial esment a les restes d’un somni foll, les cada cop més evidents runes per obra i desgràcia de la tribu que assola la nostra catalana terra, els vàndals ; ens referim al que fou anomenat Castell els segles XI al XIV amb el nom de Clascar, per esdevenir masia entre els segles XV i XIX, continuant però senyorejant el terme de Sant Pere de Bertí, i acabaria a començaments del Segle XX en un totum revolutum arquitectònic, que malgrat tot -val a dir-ho – te el seu encant.


El mati ens permetria encara meravellar-nos amb la bauma del Rossinyol, tot just en la nostra incorporació a la pista asfaltada que enllaça Sant Feliu de Codines, amb la carretera de Centelles, passant per Sant Miquel del Fai.

Gràcies al meu Pare Noël de Mura, he pogut amics lectors gaudir d’aquest regal, que m’agradarà compartir amb vosaltres.

Bon Nadal !

Antonio Mora Vergés

VILARESTAU.

Diu l’enciclopèdia : Antiga demarcació i església sufragània del Municipi de Centelles [ Osona ]. Situada al Pla de la Garga, a 673 metres d’altitud entre els masos de l’Ollic i el Cerdà. Inicialment fou con sagrada a Santa Maria i més tard a Santa Magdalena.

Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que no reeixiria de la barbàrie bèl·lica, que s’ha donat històricament en anomenar Guerra Civil. Abans, aleshores i ara, totes les guerres tenen un únic denominador comú; dominar als altres.

La senyora Maria Dolors Bernal Creus, des del Servei d'Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, em diu molt cordialment,. senyor Antonio Mora i Vergés ;

L'Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l'Arxiu Municipal disposem d'informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d'ajuda per situar-la.

El recorregut de l’itinerari número 5 , del Centre Excursionista de Centelles, en relació a aquesta ermita ens diu :

Seguint les senyals blanques i verdes, Arribem al Cerdà seguirem una carretera de carro a l’esquerra i voltarem la propietat sempre a la dreta per entrar per l’entrada principal.
Per tornar, sortirem pel portal principal i agafarem el camí per on hem vingut fins arribar el bosc que deixarem el camí i seguirem a la dreta. A uns cinc minuts, al passar per un encreuament de línies d’electricitat, mirarem a l’esquerra, a dalt d’un turonet, ple de pins, hi ha les restes de l’Església Romànica de Santa Magdalena, podem deixar el camí i dirigir-nos a visitar les runes de l’Ermita.

Francesc Casanellas , un molt amable lector del blog www.coneixercatalunya.blogspot.com , també va tenir l’amabilitat d’adreçar-me la següent comunicació :

L'ermita de Santa Magdalena és fàcil de trobar: Des de la casa del Cerdà seguir la pista cap a l'Ollic. Just abans de la línia elèctrica hi ha un turonet a l'esquerra amb les runes de l'ermita. El mapa de l'Alpina està equivocat i la posa desprès de la línia.

El vent que aquest diumenge nou de desembre, agreuja l’extrema sequera que patim des de fa tant de temps, desaconsella fer aquesta recerca, i restaran encara per un període inestimat, sense recollir les darreres imatges d’aquesta ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

A contracor anem aixecant inventari del patrimoni que la deixadesa d’uns i altres, ha malmès fins a l’absoluta desaparició en alguns casos.

No tinc esma ni per a maleir-los davant de Déu.

© Antonio Mora Vergés

Els Guíxols de Sant Feliu.

Buscava algun exemplar de la Lathyrus cicera o del Glaucium lucium , ambdós denominats en la catalana llengua, guixó ; En el tema de l’origen dels topònims, hi ha – no cal recordar-ho gaire – sempre més d’una opció possible. No hem vaig saber trobar cap, tampoc la persona que en sortir del Restaurant Nàutic [ recomanable només per les fotografies antigues que pengen de les seves parets ], m’explicava la utilitat dels gegantins pilons, que inicialment fets de pedra seca, servien per assegurar el vaixell de salvament, que abans de la construcció de l’actual escullera , sortia en dies de temporal i mala mar, a remolcar els vaixells fins a la platja. El procediment curiós consistia en llençar-los amb un canó un cap de corda, que ràpidament s’assegurava en algun lloc de l’embarcació, i des del vaixell de salvament s’anava recollint .

Em deia l’home natural d’un petit poble de l’Empordà on recollien vi, segons m’explica en fer-li notar la semblança entre els pilons i les tines de les Valls del Montcau ; que és resident en aquesta ciutat de Sant Feliu des dels 8 anys, i em fa coneixedor d’alguns detalls d’interès que al ensems, tot seguit poso per escrit :

El primer nucli habitat estable, ibèric, el trobem al turó dels Guíxols -Fortim o Salvament, avui- Des de començament del s. IV aC.

Pocs segles després aquesta població va experimentar, al pla, el procés llarg i lent que coneixem amb el nom de "romanització", una població que molt aviat va rebre la influència del cristianisme.

Força més tard - a la primera meitat del s.X- s'hi establí un monestir benedictí que esdevingué senyoria feudal fins a la crisi definitiva de l'Antic Règim (1835). D'aquella època ens ha restat el testimoni de l'església, romànica i gòtica, amb elements arquitectònics importants: Porta Ferrada, torres del Fum i del Corn (s. X). El conjunt únicament s’obre per a les celebracions litúrgiques – almenys en aquesta època de l’any - . Des d’aquí i per a qui pertoqui un prec; si us estimeu Sant Feliu de Guíxols, feu de manera que els visitants puguin gaudir sense excessives restriccions del vostre – per de més – esplèndid patrimoni.

Malgrat tot, durant els segles XVI i XVII la vila assolí un nivell econòmic i social important amb la pesca, la salaó del peix, I'exportació de xarxes i la construcció de vaixells.

A la segona meitat del s. XVIII va començar el treball artesanal del suro i l'exportació de taps, Al llarg del s. XIX Sant Feliu s'industrialitza - en el ram del suro- i experimenta un fenomen migratori important: l'anada a Amèrica de molts guixolencs. Els indianos, que aquí com en molts altres llocs de la nostra costa, seran els autèntics transformadors de les poblacions. De la segona meitat del segle, en destaquem el creixement urbanístic segons un planejament molt elaborat, el de l'arquitecte General Guitart. Un espai urbà - lloat per molts escriptors i per tots els visitants- és sens dubte el seu famós Passeig, que conserva edificis tan peculiars com el Casino dels Nois, la casa Patxot, can Sibils, .......

Després del poder monacal, el suro, i l’anada i tornada dels indianos a les Ameriques - el fenomen social que més ha influït i ha fet evolucionar I'estil de vida d'aquesta ciutat , conformant el tarannà col·lectiu dels guixolencs, ha estat el turisme .

El conjunt monumental més característic de Sant Feliu; l’ Arc de Sant Benet (1747) i l'edifici del monestir (s. XVIII), és alhora I'espai urbà més singular. L'ermita de Sant Elm ofereix un òptim mirador del mar i de la costa fins Tossa. A la banda de llevant, sobre el turó dels Guíxols hi ha I'edifici del Salvament, des d'on es té una bona panoràmica del port.

En la tornada per la carretera de la costa, entenc de cop i volta, els autèntics motius pels quals el bon Déu va foragitar Adam i Eva dels Paradís; volien urbanitzar-lo ! . Sortosament a la tardor les ombres de la nit comencen la feina molt aviat, i m’estalvio la contemplació d’alguns dels irreversibles desastres que els gironins han permès, i/o executat a la Costa Brava

© Antonio Mora Vergés

El Crist d'en Francesc Juventeny i Boix.

Catalunya és un país, fins i tot podem admetre una Nació, que com poques al món, és desagraïda con una madrastra amb els seus millors fills. I en pocs llocs com aquí, la intel·ligència, la sensibilitat, el sentit artístic, la capacitat de comprendre i explicar, son tant i tant abundosos entre els nadius d’aquestes terres, quines màximes mancances son també, l’individualisme, la rancúnia, l’enveja i els pecats capitals que les acompanyen.

Francesc Juventeny i Boix , és un exemple palès d’aquesta ingratitud pública i privada. El nom únicament a una minoria els farà saber, que parlem, a un any ja del centenari del seu naixement d’una de les figures cabdals de l’escultura i la imatgeria a Catalunya.

Va néixer a Montcada i Reixac l’any 1906, i els primer anys de la seva existència els visqué a Cerdanyola del Vallès, on els seus pares feien de masovers a la masia de Montflorit; aquesta relació d’infantesa marcaria molt l’existència d’en Juventeny, que s’acabarà vinculant intensament a Cerdanyola del Vallès, pel seu matrimoni amb Francesca Llargués i Masachs , aquí establirà el seu taller, i a contracor, per evitar que d’altres més maldestres i amb pitjors intencions se’n fessin càrrec, acceptarà – aleshores aquest era el procediment – l’Alcaldia de la població , i altres tasques socials rellevants, i perquè aquí – amb l’absolut menyspreu dels estrangers que s’han fet càrrec de la direcció de la Ciutat - lliurarà l’ànima al senyor el 27 d’agost de 1990.

Juventeny tenia unes excepcionals condicions naturals per l’escultura, com quedarà palès des de la seva infantesa, amb el suport de Mn. Garriga, sacerdot amic de la família, als 14 anys es trasllada a Barcelona, on comença a treballar al taller d’escultura Centelles, alhora que estudia en diversos centres d’arts plàstiques.

El servei militar [ obligatori aleshores ] el fa a Barcelona, i això afavorí la possibilitat de continuar treballant en tallers d’escultors; coneix a Josep Clarà i estableix una relació molt estreta amb Josep Llimona; l’esperit noucentista que té la seva obra, s’atribueix per alguns, justament a la seva relació amb aquests escultors. Sense voler polemitzar, insistim només en detalls com la facilitat d’en Juventeny per a donar vida a les imatges a traves de les cares, fins al punt, que en ocasions el cridaven d’esglésies i parròquies perquè canvies la cara de les imatges. Una mostra d’aquesta “gràcia” singular d’en Juventeny la podeu trobar a l’església Parroquial de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès, on hi ha almenys dues imatges del Sant Crist, una imatge en pedra de la Immaculada, la imatge de Sant Martí, i el frontal de l’altar. La imatge fou donada per l'artista al temple, en agraïment pel fet d'haver salvat la vida en acabar la guerra.

Pel que fa a l’obra d’en Juventeny, la trobareu disseminada quasi per tot Catalunya ; des del Monestir de Montserrat, on hi ha una imatge de Sant Josep de Calassanç a la plaça del Monestir, a la imatge de l’Abat Garcia de Cisneros, situada a la Sala del Signe, fins a darrera estació del via-crucis. Seguiran desprès les imatges esmentades de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès, Santa Anna i la Verge Divina Pastora de l’Església dels Caputxins de Sarrià; El Sant Fèlix del Presbiteri de l’església Parroquial de Sabadell; El relleu de l’altar Major de l’església parroquial de Sant Quirze del Vallès; La Sepultura de la Santa, a l’església de Santa Joaquima de Vedruna a Vic ; el Sant Crist, Sant Vicenç i la Verge dels Àngels a Mollet del Vallès; imatges a Parròquies ; Santa Coloma de Farners, El Vendrell, Lloret, Blanes ,... imatges en esglésies d’ordres religiosos, Escolapis de Sabadell, Carmelites de Mataró ,....imatges en panteons funeraris, Cementiri Municipal de Sabadell,...

Juventeny, l’home i la seva obra, es mereixem el reconeixement del seu país ; no sobta als nostres “ responsables de cultura “ que siguin anglesos, alemanys i en menor mesura japonesos, els qui tenen una millor informació de l’obra dels nostres artistes ? . Catalunya avui és una mica menys que un club, i així ens van les coses, oi ?

Cerdanyola del Vallès, hauria d’haver encapçalat la reivindicació de la figura i l’obra d’en Francesc Juventeny i Boix; dissortadament en aquesta metròpoli és molt fàcil viure en castellà, i les dificultats per fer-ho en la nostra llengua vernacla, augmenten quasi d’hora en hora; allò de hableme en cristiano , torna a sentir-se amb força, en aquest indret que curiosament es va rebatejar desprès de la reconquesta àrab, com la petita Cerdanya.

Serveixi aquest article com a etern recordatori d’aquest català universal.


© Antonio Mora Vergés

Sant Miquel del Fai, pay per view.

Havíem fet, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López, l’Antonio Mora Vergés i el Joan Escoda i Prats, alguns dels recorreguts, per demés remarcables que el rodal del Fai ofereix. Ens mancava el trajecte entre Riells del Fai i el recinte de l’antic Monestir.

Sortíem de l’aparcament del Restaurant la Masia Font de la Pineda, telèfon 93.8659006 passades les 9,00 del mati, i un cop superada la casa de la Madella, deixàvem el camí ample que mena fins la Bauma Rossa, per iniciar l’ascens. Des de la sortida de la zona d’esglaons que hi ha al començament del recorregut, l’espectacle que s’ofereix als nostres ulls, i als objectius de les nostres maquines de retratar, és per dir-ho en termes musicals un crechendo vigorosso , el desideràtum el farem emmarcant els edificis de Sant Miquel del Fai, des de l’arbre que en paraules del Joan Escoda i Prats ens permet una imatge que sens dubte signaria la millor empresa de postals turístiques.

Des del moment en que accedim al recinte, la descripció d’aquesta sortida seguirà amb molta fidelitat, el que recull en la seva pàgina http://percaminsdelbages.blogspot.com/ el Joan Escoda i Prats.

Dintre la demarcació de Riells del Fai, es troba el famós monestir de Sant Miquel del Fai, construït en una elevada cornisa de la cinglera o fall que li ha donat el nom, sota una balma per sobre de la qual es despenyava en una cascada espectacular el Rossinyol. A l'angle de la cornisa del Fai hi havia la gran cascada, de la riera de Tenes, que s'aboca per un fall o caiguda de prop de tres-cents metres, en tres salts graonats. Per sota del primer passa el camí o cornisa, ocupat pel monestir i un recorregut turístic de prop de dos quilòmetres, vorejat de fonts, coves i corrents d'aigua, que acaba en la capella romànica de Sant Martí del Fai,.

L'indret del Fai, amplament descrit i dibuixat per antics viatgers de Catalunya, com F. de Zamora o Alexandre de Laborde, i cantat per poetes de l'època romàntica com F. Camprodon o Víctor Balaguer, és un lloc eminentment turístic. Es comunica per una carretera asfaltada amb Sant Feliu de Codines, i per una bona pista amb la carretera de Centelles a Sant Feliu. L’accés al recinte pel qui venen en cotxe es de € per persona. Des de Riells de Fai, el traçat del GR-5, en un recorregut encisador de menys de dos quilometres us permetrà també accedir al recinte, i gaudireu a més d’un preu d’entrada excepcional, 4€.

La balma que cobricela l'església troglodítica de Sant Miquel i el gran mur de pedra que hi és adossat formen el límit entre el municipi de Bigues i Riells i el de Sant Quirze Safaja, i marcava tradicionalment la frontera entre els bisbats i els antics comtats de Barcelona i d'Osona. Actualment el pas anomenat La Foradada, rep també el nom de Porta Coeli Moianensis.
Des del 1.957, el lloc del Fai amb la parròquia de Riells és del bisbat de Vic.

Les esglésies del Fai, Sant Martí i Sant Genís [ possiblement l’actual ermita de Sant Martí, tingué en algun moment l’advocació també de Sant Genis, no hi hauria doncs dos ermites ] i Sant Feliu, són citades des del 878 com a dependents de Sant Cugat del Vallès; aquesta dependència es va perdre pràcticament a l'inici del segle XI, quan l'església de Sant Martí i Sant Genís va passar a propietat del monestir de Sant Miquel i la de Sant Feliu de Codines va adquirir la plena potestat parroquial.

El monestir de Sant Miquel fou fundat per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a partir del 997, i el mateix fundador el 1.042 el va unir en qualitat de priorat a Sant Víctor de Marsella. Fou un petit priorat que tenia una comunitat de tres o quatre monjos i un parell de sacerdots beneficiats, que va ser molt temps un centre viu de devoció popular i va acumular un notable patrimoni, però que va decaure molt a partir de mitjan segle XIV. Fou secularitzat el 1.567 i unit a l’arxidiaconat menor de Girona, que tingué cura de mantenir-ne la vida i el culte a través d'una família d'arrendataris i un o dos sacerdots beneficiats. Va passar a propietat privada amb la desamortització.

De l'època monàstica li resta l'església, amb la façana romànica i el presbiteri refet en època gòtica, i un gran casal gòtic, el priorat, ara convertit en restaurant i hotel. Alguns sarcòfags, antigues làpides, una creu romànica d'orfebreria, ara a la col·lecció Pérez Rosales del Maricel de Sitges, i alguns altres paraments donen idea de la riquesa que abans havia tingut el monestir.

De la capella de Sant Martí, ara sense culte, refeta en època romànica tardana (final del segle XII), procedeixen unes pintures murals gòtic - romàniques, actualment en una col·lecció privada de Barcelona.

El Fai és un lloc atraient per la seva bellesa natural i abundància d'aigua, malgrat l’actual i persistent sequera ; això fa que sigui molt visitat pel turisme interior , fou restaurat l’any 1.991, i actualment treballen en el recinte un bon nombre de persones.

La baixada demana més atenció que la pujada; entre unes i altres coses, se’ns ha passat el mati en una revolada, i tornarem – una vegada més – a fer tard a casa.

© Antonio Mora i Vergès & Joan Escoda i Prats.

El fossat del Fai i la Bauma Rossa

Teníem a la retina – una vegada més – una fotografia del Luciano Roisin, feta al voltant de 1.920 ,en la que sota la Bauma que l’acció conjunta dels rius Tenes i Rossinyol , ha fet al llarg dels segles, anomenada aleshores Bauma Rossa, hi ha un grup de dones concentrades en la contemplació del gorg que anomenem aquí , del fossat del Fai.

El grup de Sabadell, El Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem trobat a les 8,00 d’aquest dia 6 de desembre de 2.007, davant de l’antiga caserna de la Guardia Civil; a les 9,00 tot just a la rotonda de Sant Feliu de Codines, ens trobaríem amb el Joan Escoda i Prats, conegut i reconegut ja com el camarleng de Mura, per la seva desinteressada, - però molt eficaç quan a resultats- devoció vers aquesta població medieval, que ha vingut en considerar-se la capital de les Valls del Montcau.

Deixàvem el vehicle a l’aparcament del restaurant Masia Font de la Pineda, i iniciàvem el nostre recorregut per la vora del riu; el plàtan de la font de la Pineda, que figura amb tots els honors dins el limitat catàleg d’arbres i arbredes d’interès nacional, el gorg d’en Jeroni, el molí i la casa de la Madella, eren les primeres meravelles d’un mati que esdevindria excepcional. Fins les runes de l’edifici de la petita central elèctrica que rebia aigües del Tenes, el camí és ample, i ens dona ocasió d’admirar un bon nombre de gorgs; per la nostra dreta, sentim córrer l’aigua que anirà a emplenar la bassa del molí de la Madella. Ens cal continuar des d’aquell punt , amb molta cura per la vora del corrent de l’aigua, i en algun moment passar per un camí de terra molt estret, on les restes d’esllavissades son evidents.

Finalment però tenim davant nostre la gran bauma que l’aigua ha anat conformant al llarg dels segles, aquí i allà observem pedres grans i petites, que procedeixen de l’esfondrament parcial d’algun punts d’aquesta immensa cavitat; seguim el camí d’aquelles dones que foren objectiu de la màquina de retratar del Luciano Roisin, i com elles restem embadalits davant la magnificència del gorg del fossat del Fai, que tot i la manca d’aigua qualifiquen sense cap dubte com un espai de singular bellesa. Uns i altres farem fotografies de l’indret , per al Feliu Añaños i Masllovet quedarà la tasca de seleccionar aquella i/o aquelles que s’assemblin més a la que va fer el fotògraf francès, conegut però a la resta d’espanya – com el fotógrafo catalán - .

El recorregut, més enllà de superar el petit obstacle de l’accés a la Bauma Rossa, i que el nostre benvolgut Joan Moliner i Manau, que justifica la seva absència en la dedicació a les tasques de celebració dels seus primers 71 anys, definiria com un CP [ per a coixos i prenyades ]; rep en la meva particular definició – que tampoc s’ajusta gaire a les admeses convencionalment – la qualificació BBR [ bon i bell recorregut ] o fins i tot la de RPM, quina traducció a la vostra llengua vernacla us deixo a vosaltres amics lectors.

En la tornada ens entretenim més del que caldria en recollir les darreres tonalitats de la tardor, les excepcionals vistes de Sant Miquel del Fai, i fins de la petita església romànica de Sant Marti; alguns gorgs i coves en la pedra tosca, tant típica d’aquesta zona, ;la Madella, el seu rellotge de sol, el molí, la bassa i les antigues moles, i fet i fet, son més de les 13,30 quan pugem al vehicle a l’aparcament de la Masia de la Font de la Pineda, quasi les 13,45 quan deixem al Joan Escoda i Prats, al costat del seu vehicle a Sant Feliu de Codines; més de les 14,00 quan deixo al Feliu Añaños i Masllovet a l’alçada de la Plaça Marcet ; 14,15 en el moment que ens acomiadem amb el Tomás Irigaray i López davant del Club de Tennis Sabadell, i més de les 14,30 quan aturo el meu vehicle a Castellar davant de casa.

Fins l’estirada d’orelles de la meva esposa em sembla una carícia.

El Joan Escoda i Prats em truca, per posar-me en antecedents que la nostra – i vostra - pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ des d’ara serà possible traduir aquestes històries entre d’altres al castellà, francès, angles i alemany.

El camarleng de Mura és - a la proves em remeto - un home extremadament diligent.

Gràcies Joan, ara te’n deure un altra !

© Antonio Mora Vergés

El setial del Castell de Rodors.

El dissabte 1 de desembre de 2.007, teníem un mati atapeït : a les 12,00 ens havíem de trobar a la Plaça de Colom de Moià amb el Lluís Victori, que ens havia contactat mitjançant un e.mail, i abans volíem si més no, trepitjar l’indret – setial en diuen també, d’aquí el títol - on s’alçava el Castell de Rodors, i des d’on es tenia un absolut control de les terres altes de la riera del Mal Rubí.

Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, ens trobaríem davant dels Escolapis de Moià al Joan Escoda i Prats, que faria en aquesta ocasió de sherpa, i amb quin vehicle faríem una part del recorregut.

Amb el Tomás Irigaray i López, havia vingut per aquests verals l’agost d’aquest mateix any 2.007, i de resultes d’aquella sortida, teníem unes esplèndides imatges ala Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , i en el meu cas, una primera impressió de l’edifici de l’ermita de Sant Feliu : L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !
Ens endúiem en forma de preguntes en aquella ocasió algunes qüestions per resoldre : l’origen etimològic del topònim Rodors, escrit a la placa de la porta de l’església com Rodós; i la data – estimada - en que es produeix l’abandó de la contrada.

Quan a la primera, comprovem - una vegada més - la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa, cap acceptació. Advertim avui encara la presència per arreu d’aquesta planta arbustiva :
Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de 1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes, verdoses, disposades en raïms axil·lars o terminals, i de fruits formats per cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son metzinosos i solen ocasionar enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.

Quan a la segona, i a reserva de comprovar-ho amb persones d’edat de Moià, podem pensar que fins a l’inici del boom de l’emigració dels camperols vers les grans ciutats, que podem data entre els finals de la dècada dels 1950 i l’inici dels 1.970, les dades que recull l’enciclopèdia de Barcelona era certes i creïbles :
Rodors. Antic poble [ 114 habitants dispersos l’any 1.960] del municipi de Moià, al nord-oest del terme, centrat per l’antiga parròquia de Sant Feliu, al peu del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell de Rodors [779 m. Alt ]. A la capçalera de la riera de Mal Rubí. L’església esmentada ja l’any 939 con a sufragania de la de Moià, tingué autonomia des del segle XV al XX.

Ens arribem al punt on es trobava – segons els mapes - l’antic castell per comprovar que més enllà d’un parell de panys de paret, que podríem perfectament acomplir la funció de suportar les terres, con en molts llocs més d’aquest país de feixes, no hi ha cap rastre significatiu d’aquesta edificació a la que suposem un us mixt, residencial i de defensa. Les successives ampliacions de l’església de Sant Feliu, i d’algunes masies properes, podrien explicar-nos el destí final dels materials d‘obra del Castell. Des del nivell superior contemplem amb els binocles malgrat la boirina, el conjunt ‘edificacions del Mas Vilarasau, i la seva ermita romànica, en terme ja de Santa Maria d’Oló.

Tornem a Sant Feliu de Rodors, per esmorzar al banc que es troba entre l’accés a l’església i la porta del cementiri; xocolata de l’Antoni Ibañez Olivares, amb dàtils del Feliu Añaños i Masllovet, i fruita de temporada de l’Antonio Mora Vergés, només el Joan Escoda i Prats, al que sembla agraden únicament les cireres, porta el seu entrepà.

Abans d’iniciar el retorn a Moià, fem algunes fotografies de l’ermita, del paisatge que al límit ja de la tardor es resisteix a despullar-se dels colors de la vida, i també de les llindes de les finestres, on a banda del nom d’algun dels preveres que foren rectors d’aquesta Parròquia, el Feliu Añaños i Masllovet, que s’ha decidit a posar-se definitivament les ulleres, ens fa notar, com hi ha clarament emmarcat dins d’una data,1638, el dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor. Aquesta imatge reforça – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta arbustiva el nom d’aquest lloc.

Ens trobem a les 12,00 amb el Lluís Victori , el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, el Feliu i l’Antoni, aprofiten per a fer un recorregut urbà per aquesta Vila, en la que el Feliu ha estiuejat durant molt i molts anys.

El Lluís resulta ser un xicot força jove, que diu viure a Vic, i que de forma molt lúcida vol desenvolupar l’única indústria que no tindrà mai el perill de deslocalització; aquella que s’ocupi de la transformació de les nostres matèries primeres, bàsicament les derivades de l’agricultura i la ramaderia; en el seu projecte esforços com http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/, hi tindrien també cabuda, en la mesura que inclou també el turisme en aquestes activitats generadores de riquesa. Li sembla estrany que no tinguem cap suport de l’administració - que per altra part no hem demanat mai - , i li faig saber que idèntica estranyesa senten els amics de les Societats Catalanòfiles principalment d’Anglaterra i Alemanya. La reflexió sobre l’origen del topònim Rodors, allò de : la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. Explica en bona mesura com la defensa del català i de Catalunya, és hores d’ara una acció que únicament es porta a terme a nivell individual.

Ens acomiadem del Lluís al que regalem el darrer exemplar de La Tosca, la revista que s’edita a Moià amb periodicitat mensual, i reivindica des de fa més de 60 anys, la voluntat catalana de ser.


© Antonio Mora Vergés