Llegia que Santa Maria de la Plana havia estat anteriorment una església
amb cementiri propi, del qual es poden veure restes a la part de tramuntana de
l’edifici. Això fa pensar que devia estar vinculada a un nucli de població, amb
les funcions parroquials d’enterrament, el “material” procedent d’aquesta
església, vindria a confirma-ho.
Fotografia de Joan Ramon Amorós.
El Joan-Albert Adell i Gisbert , la
Maria-Lluïsa Cases i Loscos , la
Teresa González i Verdaguer i la Celina Liarás Usón, n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1542701.xml
edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil lleugerament
apuntat que arrenca de sengles arcs formers semicirculars adossats als murs
laterals i és reforçada per dos arcs torals, també de perfil lleugerament
apuntat.
La nau es capça a llevant per un absis semicircular, actualment tancat per
un envà que el converteix en sagristia, que s’obre a la nau mitjançant un
estret arc presbiteral.
Cal assenyalar l’acusada asimetria que s’observa als arcs formers dels dos
costats de la nau, dels quals els del costat nord arrenquen d’unes impostes
bisellades, mentre que els del sud, de diàmetres molt més amples que els del
nord, presenten una imposta molt més barroera formada per un simple bloc sense desbastar.
Els arcs formers corresponents al tram de nau més proper a l’absis tenen un
diàmetre molt més petit que la resta, especialment el del costat nord, molt més
estret i sense impostes, que en canvi sí que hi són al corresponent del costat
sud, on presenten un perfil bisellat, més proper a les altres impostes del
costat nord que a les dels altres arcs del mateix costat. A l’angle nord-oest
hi ha les traces d’un pilar que resta escapçat, sense arc, i sense parell en el
costat sud.
L’església té tres portes, de les quals només una és oberta. Aquesta,
resolta en arc de mig punt, és situada al centre de la façana sud. A la mateixa
façana, prop del seu extrem est, corresponent a l’últim arc former, hi ha una
altra porta, més estreta, també en arc de mig punt, paredada. La tercera porta,
també paredada, és a la façana de ponent. Ha perdut el seu brancal interior sud
i és resolta exteriorment en arc de mig punt. Per dins té una llinda de fusta
amb arc de descàrrega i timpà refós al gruix del mur. Al centre de l’absis hi
ha una finestra de doble esqueixada, i a la façana de llevant de la nau, per
sobre de l’arc presbiteral, n’hi ha una altra de cruciforme. Finalment, a la
façana de ponent hi ha una altra finestra, molt alterada, que devia ser en
origen una finestra també cruciforme. A la façana sud, per sobre de la porta
més petita, s’hi obre una finestra d’una sola esqueixada.
Aspecte interior de l’església, on s’aprecia la nau un xic apuntada i la
perfecta execució dels seus arcs torals i formers.
L’edifici és totalment mancat d’ornamentació. L’aparell és format per
carreus a penes escairats al mur nord i de carreus de proporció quadrada, més
ben tallats, sense polir, en tot el sector sud i l’absis. Les portes d’aquest
sector són resoltes en arc de mig punt fet de dovelles ben tallades i polides,
mentre que la porta de ponent, també en arc, però de tipologia interior molt
diferent, té unes dovelles molt més barroeres, extradossades per un segon arc
de lloses planes. En aquesta mateixa façana oest s’observa un canvi d’aparell,
prop de l’angle sud, amb una clara junta de discontinuïtat vertical. A
l’interior es repeteix aquest contrast d’aparells i fins i tot l’arc former de
l’extrem nord-est conserva els carreus i les dovelles amb juntes encintades.
Tot l’interior és emblanquinat de calç, amb un tipus d’acabat que evoca
l’aspecte que podria tenir en el seu origen.
Les acusades asimetries existents entre els costats nord i sud de la nau,
que es reflecteixen en els seus elements i en la seva construcció, sembla que
posen en evidència que l’església correspon a dues fases constructives, poc
allunyades en el temps, de les quals la primera correspondria als murs nord i
de ponent, que cal situar vers la meitat del segle XI. No sabem si aquesta
església primera s’arribà a acabar o bé s’esfondrà i es reféu tot el costat
sud, la coberta, amb la seva volta lleugerament apuntada, i també l’absis, en
un procés constructiu que podem situar a la fi del mateix segle o com a màxim
al principi del segle següent, seguint, però, els mateixos paràmetres
constructius.
Procedent de l’església de la Mare de Déu de la Plana hom conserva, en una
casa particular de Pessonada, una talla de fusta policromada que representa la
Mare de Déu amb el Nen i que fa 27 × 11 × 7 cm. Les seves mides tan reduïdes
—el Nen fa, només, 17 cm d’alçada— li atorguen un interès especial, ja que no
n’hem trobat cap altra de tan petita entre les que es conserven a Catalunya.
Iconogràficament respon a la tipologia de les anomenades sedes sapientiae,
ja que Maria esdevé tron del seu Fill. La Mare s’asseu en un banc, sense
respatller, format per una taula sustentada per quatre muntants —a manera de
columnetes de fusts i capitells llisos— que recolzen sobre una base rectangular
lleugerament motllurada.
La figura de la Mare de Déu, disposada frontalment, és lleugerament
inclinada endavant i, tot marcant una corba amb el cos, acull la figura del Nen
Jesús. De rostre triangular, mostra unes faccions serenes. El cap va tocat amb
un casquet, sense cap mena d’ornamentació aparent, que recorda les corones de
tipus carolingi; a la part posterior s’aprecia un forat on segurament devia
anar col·locada una corona de metall d’època posterior. El vel deixa veure part
dels cabells que cauen per davant de les orelles, cobrint-les, i fent unes
petites ondulacions. Va vestida amb una túnica vermella de coll rodó rivetejat
en blanc; sota d’aquest una línia blanca imita el cordó que subjecta el mantell.
La vora del vestit es decora amb una sanefa de dues línies blanques
paral·leles, entremig de les quals s’inscriuen uns perlejats del mateix color.
Al damunt duu un mantell blau que li cau fins a la meitat de les cames en forma
de V, molt oberta, passant per sota dels braços tot embolcallant-los. Per sota
de la túnica surten els peus, calçats amb una mena de sabates punxegudes de
color fosc. Amb la mà dreta sosté la bola del món, amb la qual gairebé es
confon, i amb l’esquerra fa el gest de sostenir el Fill.
La figura de Jesús, d’una grandària absolutament desproporcionada respecte
la Mare, s’asseu lleugerament desplaçada vers la cama esquerra de Maria. Amb la
mà dreta, molt gran, beneeix i amb l’esquerra subjecta el Llibre recolzant-lo,
dret, damunt el banc. Presenta el mateix rostre triangular de la Mare, però no
va tocat ni presenta corona. Va vestit amb una túnica de color rosat, d’ample
coll rodó rivetejat en negre. Al damunt duu un mantell groc que li cau a manera
de toga, tot cobrint-li el braç esquerre. El vestit s’ornamenta amb unes
pinzellades semicirculars de color blanc i d’unes taques d’un rosa més pujat.
El seu estat de conservació és força bo, malgrat que algunes zones han
perdut la capa pictòrica; això, d’altra banda, ha permès veure que el sòcol de
la talla ha estat endrapat, la qual cosa té la funció de preparar la fusta
abans de ser policromada; no sembla pas que la resta hagi rebut el mateix
tractament.
Les característiques formals d’aquesta talla són el hieratisme, la
desproporció en els cànons i, alhora, un cert desplaçament del Nen del centre
de la falda de la Mare vers la seva esquerra; també cal destacar la insinuació
gestual d’acolliment del Fill per part de Maria. Tot plegat, malgrat la
dificultat que representa qualsevol tipus de classificació, acosta aquesta
imatge a altres talles similars datades al final del segle XII. Hi ha, però, un
element que la diferencia de les talles conegudes a Catalunya; es tracta del
banc on s’asseu la Mare. Pel que coneixem, la tipologia de seients normalment
varia de la cadira curul a l’escambell; en canvi, en aquest cas es tracta d’un
banc sostingut per quatre columnes que l’acosten a models clàssics. Aquest
seient té plasmació, fonamentalment, en representacions miniades. Així, en són
exemple la Bíblia de Ripoll (Bibl. Apost. Vaticana, ms. lat. 5729), zona
superior del foli 366v; un manuscrit amb textos de Beda el Venerable, procedent
també de Ripoll (Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Ripoll 151), al foli 154;
l’Evangeliari de Cuixà (Bibl. Munic. Perpinyà, ms. 1), al foli 3v. També trobem
alguna representació similar en els frontals d’Espinelves i en el de Sant
Hilari de Vidrà, ambdós al Museu Episcopal de Vic.
És del tot estrany l’ús d’aquest tipus de seient en la imatgeria catalana.
El model es remunta al mobiliari usual en el món grec i, posteriorment, romà
(aquest deriva del seient anomenat dioplros, o cadira/banc sense respatller).
Es tracta d’un seient del qual es pot dir que deriva una bona part dels seients
representats en la pintura mural i sobre taula romànica, tot i que amb versions
molt diverses i simplificades. Així, és present, amb una major semblança al de
la marededéu de la Plana, al frontal de Sant Hilari de Buira (Alta Ribagorça),
actualment al Museu Diocesà de Lleida, com a tron de la figura central. Fora de
Catalunya també es representa al setial de la marededéu de Saint Gervazy (Puy
de Dôme
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_de_la_Plana
El tema del desplegament de
l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010),
modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns
Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA, això bàsicament beneficia a les Diputacions
Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les
conurbacions urbanes
https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf
Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric,
es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de
nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
