La boira que per les Valls del Montcau anomenen vacarissana, s’havia escolat per la fondalada del riu Calders, i senyorejava tot el paisatge que des del mirador de Can Cucut habitualment podem veure; a l’esquerra algunes cases del terme de Sant Llorenç Savall, les restes imponents del Castell de Pera, i damunt d’ell el Montcau, en l’espai central la serralada montserratina, i a la dreta les terres del Bages i alguns punts de la serralada pre-pirinenca, des del mal dit Castell de Granera, la visió és encara millor. El diumenge 3 de desembre però, el paisatge estava reduït a la blancor fantasmagòrica de la boira, amb tot vàrem pujar a la torre de guaita i/o defensa que els àrabs havien bastit en la seva estada en aquestes terres, i no per un carrer com s’havia pogut fer en algun moment, sinó per una pista que t’obliga a voltar quasi tota la mola.
Quan a la fàbrica àrab de la torre no hi ha cap dubte, com tampoc de la seva finalitat de guaita i/o defensa; les primeres referències “cristianes” segle XI ens diuen que pertanyia a la comtessa Ermesenda, que el cedeix en penyora de pau i treva al seu fill Berenguer Ramon I.
L’accés a l’interior està barrat per una porta de ferro, hi ha però una descripció en el llibre els Castells de Catalunya II, publicat a la dècada dels 50 del segle XX, on s’apunta un possible us com a presó d’aquest edifici.
Desfem el camí per recollir una imatge insòlita, un boixgrevol d’una alçaria superior als dos metres, que senyoreja en el més antic carrer de Granera, que menava anys ha fins al Castell.
El dia sembla que no ens permetrà recollir les imatges d’algunes de les masies, que pertanyen inicialment a Sant Julià d’Uixols, i que en dividir-se el terme entre Castellterçol i Granera, han passat a dependre d’aquesta ultima ; al Moianes aquesta situació d’integrar antigues parròquies ha donat lloc a situacions que com a poc podem qualificar de peculiars ; Marfà, entre Moià i Castellterçol, forma part del terme de Castellcir; Sant Pere de Bertí i el seu Castell, conegut també com el Clascar, pertanyen a Sant Quirze de Sajafa; La Sala de Llogari està adscrita a Castellterçol, i El Rubió a Monistrol de Calders; el terme de Calders fins a la darrera guerra civil comprenia l’actual terme de Monistrol que va ser reconegut com a municipi independent cap als anys 1940; de totes les sumes i restes territorials se’n expliquen històries truculentes, això no ens sobta gaire, oi amic lector ?.
Qualsevol decisió que modifica un status quo , rep almenys dues versions : una negativa la dels que perden amb el canvi, i una positiva dels que hi guanyen o creuen guanyar-hi.
De vegades el pas dels anys confirma que tothom hi ha perdut.
Visitàvem les restes del Marcet al costat de la resclosa, sembla que aquesta fàbrica de tints havia donat feina, i en algun cas fins i tot vivenda a més de vint-i-cinc famílies, actualment una de les naus amenaça ruïna imminent, l’altra annexa sembla ben consolidada , al seu damunt s’hi troben algunes vivendes que encara estan en us, i una tercera nau, fa funcions de pàrquing i alhora de traster de tothom.
En un altre moment haurem de tornar per esbrinar que hi ha de cert en la frase popular, “Granera, el dimoni n’era” , i per recollir fins a la darrera imatge d’aquest disseminat agrícola, que en poc temps pot esdevenir dormitori dels qui treballen en les terres baixes del Vallès.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada