Sant Sebastià de Montmajor

Hores d’ara no tinc clar si pertany al terme municipal de Caldes de Montbui, o al de Sant Feliu de Codines, el que tinc cert es que l’accés amb vehicle només el podeu fer des del trencall que trobareu un cop superat el Santuari del Remei.

La carretera fins a les parets de l’ermita de Sant Sebastià, te el ferm en bon estat, i si us agrada fer corbes de ben segur que us semblarà una delícia; en cas contrari, la trobareu llarga, pesada i del tot desaconsellable per fer-la amb canalla menuda o persones que pateixen mareig.

L’accés a peu es possible des de Caldes de Montbui,. Gallifa, Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès i Sentmenat.

Del poble n’hi ha constància des de 1.065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l’Abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià [ L’aplec tindrà lloc aquest any 2.007 el dissabte 20 de gener ].

En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.

En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que es sentia perfectament tant des de el nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.

El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.

Em deia fa molt de temps, un sacerdot al qui tinc per bon amic, Mn. Evarist, actualment rector entre d’altres llocs de Les Borges del Camp i aleshores rector de Vinaixa, que només en els pobles pobres s’han conservat – forçosament – les esglésies romàniques; en els llocs en que ha estat econòmicament possible, el gòtic , el barroc , el modernisme ,..... han substitut enderrocant-les i fent-les de nou i més grans, les petites esglésies que amb la tècnica simple i senzilla de l’any 1.000, els fidels aixecaven com a lloc de trobada, de pregaria i de relació amb Déu.

M’han permès accedir a l’interior de l’església de Sant Sebastià, la llum entrava per tots els petits finestrals, i les fotografies - que us estalvió - no tindran la qualitat tècnica desitjable.

El caliu de Sant , i de nostra Senyora que està al centre d’un petit retaule, se’m fan evidents, es tant senzill “sentir” la presència de Déu en aquestes petites esglésies !

© Antonio Mora Vergés